F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La memòria de l'arbre (maria.pau)
Col·legi Mestral - Eivissa (Eivissa)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  El bar dels dolents records

«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i net, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.



Tot començà a la localitat de Vilaverd, un petit llogaret ple de platges envoltades del verd espès dels pins. L’atracció de la tranquil·la aigua provocava l’arribada del turisme al poble. El sol sempre lluïa amb força i això feia que el passeig s’omplís de gent.

El Joan i la Caterina vivien allà, i encara que treballaven cada vespre a l’hort plantant tot tipus d´hortalisses, s’aixecaven cada matí a les sis per anar a passejar i veure l’alba fins que els hi entrava la fam per anar a esmorzar al bar de la cantonada el de sempre, pa amb tomàquet i pernil ibèric acompanyat de suc de taronja. Després, feien la compra de la setmana al mercat del costat de l’ajuntament i anaven al club de la tercera edat a jugar amb els seus amics al set i mig o a la brisca, qui guanyava s’emportava tots els menuts que hi havien dins les butxaques dels participants. En canvi, qui perdia tenia que posar al centre 5 euros per una altra ronda, així que a ningú li agradava perdre.

Tot això ho havien estat fent durant molt de temps fins que un dia, alguna cosa va passar que tot va canviar completament. Era un dissabte assolellat qualsevol. El Joan i la Caterina s’estaven preparant per anar-se’n al passeig on es trobava la sala de jocs. Tots dos estaven quasi obrint la porta quan la Caterina es va recordar de que no havien fet la compra, així que el li va dir al Joan que hi aniria ella i ell de mentre la esperaria al club. De camí, va veure un bar que havia tornat a obrir dos anys després, havia tancat per la pandèmia. Aquell bar era on anaven fins que va tancar, segons el Joan, feien els millors pa amb tomàquet que havia provat. Encara que el menjar fos el millor de tots, no li portava bons records. El Joan va ser allí on va començar una seria addicció per les maquines recreatives del bar, va començar posant un euro cada dia i va acabar apostant cents i cents d’euros per matí, arribant a gastar-se els diners del seu fill Andreu. Tot això li va incitar a començar a fer quinieles de tot tipus d’esports.

Fins i tot va deixar de quedar amb el seus amics posant-los excuses com que tenia que ordenar la casa o cuinar per a la Caterina. Hi va arribar un punt en el que el seu cap nomes girava entorn les apostes. Cada matí es posava una alarma per aixecar-se i veure com anaven els resultats del partits que s’havien jugat aquella nit. L’aposta li costava tot un matí i després sen anava directe a jugar a les maquines recreatives. Fins i tot hi havia dies que no dinava i es quedava al bar fins que tancava, que era a les dotze de la nit.

A tot això, a la Caterina no li agradava molt el mon de les apostes, deia que eren uns “pipadiners” i que encara que algun dia s’emportés més doblers dels que havia posat, la maquina sempre sortia guanyant. Estava molt preocupada per ell, tant que va acabar anant a un psicòleg per explicar-li la seva situació i poder recuperar-se mentalment de l’ansietat que li causava aquesta situació.

El varen acabar instal·lant a un centre on ajuden als ludòpates i va estar tancat durant un any sencer. Va tenir la sort, o la desgracia del que va ocórrer un mes després.
 
maria.pau | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]