F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La memòria de l\'arbre (floreta815)
Col·legi Mestral - Eivissa (Eivissa)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  DISCUSSIÓ

«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.



CAPÍTOL 1 - DISCUSSIÓ



Des del dia en que en Jan va néixer i el seu avi Joan va anar a veure aquell nen, el seu primer, únic i especial net va sentir una connexió molt característica. No venia a ser com una atracció però si un poder sobrenatural que el feia sentir com si hagués d’estar prop d’aquell nadó en tot moment. Dia a dia solía anar a veure’l, se’l emportava a passejar i a fer el café com totes les tardes acostumava a fer des d’abans que nasqués el petitó.

La seva dona, la Caterina, que era l'àvia del Jan i la mare de la seva mare, li deia coses com “T’has tornat boig amb aquest nano!” o “Deixa aquest nen tan repugnant amb els seus progenitors que tu no hi tens res a fer amb ell”. Volgués o no, els comentaris de la seva dona l’afectaven, no es podia estimar més aquella criatura. Els pares del Jan, el Pablo i la Montse en realitat estaven encantats de tenir el Joan com un “cangur” del bebè, ja que per culpa de la seva feina casi no se’n podien fer càrrec.



A mesura que el Jan Creixia, el seu vincle s’anava extremint dia a dia que passava. De normal, el net dels Molina acostumava a anar a dinar a ca seva quan acabava de l’escola.

Va començar a anar-hi encara més a partir de quan els seus pares començaven a discutir i no els volia veure. El Jan tenia deu anys i ja se’n adonava de tot el que ocurria entre aquells dos que encara que fossin com dos pols oposats i s’atraien, de vegades xocaven en aloguns aspectes dels més absurds. Quan ja n’anava fart, agafava la bicicleta i en vint minuts ja hi era. De vegades fins i tot agafava el que necessites per al dia següent i si els avis li permetien (més concretament l'àvia), es quedava a dormir.

Al Pablo i la Montse no els hi pareixia tan exagerat el que els passava com perquè el seu fill se'n hagués d’anar de casa perquè no els suportava, a ells, als seus propis pares. Aquestos, un dia, mentre el Jan havia marxat a casa dels avis van plantejar la següent hipótesi, deixar al Jan que es quedes a viure amb els avis a temporades, no permanentment ja que òbviament un fill ha de viure amb els seus pares, però si l’ocasió ho requeria, i encara més el seu propi fill, haurien de cedir.

I així ho varen fer, la Montse i el Pablo es van presentar a la casa dels Molina i l’avi i el net (que eren els que estaven actualment a la casa) es van sorprendre de veure-los, incloent a la mare que devia fer prop d’uns cinc o sis anys que no posava un peu a aquella casa, concretament des d’un dia que no li va tocar una altra cosa que anar a buscar ella al seu propi fill.



A la familia Molina, malgrat ser una familia de poques persones unides, hi havia bastant mal rotllo, l'àvia Caterina no podia suportar el seu net Jan. La Montse no podia veure al Joan. I els pares portaven una relació d’amor-odi que el que els mantenia units era el fet que tenien un fill en comú, que quasi es podria considerar un bon erró. Però ja no hi havia marxa enrere, aquell era el seu destí hi havien d’acceptar-lo.



Realment, la pena era per la vida que li havia tocat al pobre Jan, que de vegades no sabía ni on posar-se per no molestar, fins i tot de vegades desitjaria desaparèixer del món encara que fos per un dia i així, i només així, podria descansar de aquella fatídica destinació.



Van esperar a que arribes l'àvia que era al Bingo per poder xerrar del que estava passant i posar fi a al problema que cada vegada s’anava fent més gran com la bola de neu de les pel·lícules.



Un cop la Caterina va arribar, després de gairebé donar-li un atac al cor per l'ensurt de veure a tanta gent dins la seva casa i que aquella gent fos la seva mare i el seu marit, va tornar en si mateixa i el primer que va fer va ser demanar que què hi feia tanta gent allà.



Va ser la Montse la que va començar a parlar.

Pare, sabem que t’estimes molt el Jan, i sabem que ell t’estima molt a tu … - va dir la mare - … però ja estem anant massa lluny, el Jan passa més temps aquí que a la seva propia casa. No volem que estigui tots els dies amb la bici per amunt i per avall, per ta - I que hi vols fer doncs?! - va dir el Joan - Es per el que hem vingut aquí senyor pare, no s’escandalitzi! - continuà la mare - Si em permeteu continuar, vull explicar que després d’estar molt temps pensant-ho, hi ha que trobar una solució, o el Jan ve a casa, o es queda a cals avis. QUEDAR-SE AQUÍ???????? - va dir l'àvia - sabia que anava a passar - va dir el Pablo en veu baixa -

Al Jan li va canviar la cara quan va haver de passar de estar tranquil mirant la televisió amb l’avi a haver d’escoltar una discussió no sols dels seus pares sinó de tota la família que romania “unida”. Minut a minut, s’adonava que ell només era una càrrega per a la familia, l'àvia Caterina l’odiava i els pares pareixa n’anaven farts d’ell. L’únic que li quedava era el seu avi.

Molts pensaments li venien al cap, i li va fer cas al que li va semblar més coherent en aquell moment. Va començar a córrer cap a la porta de la casa dels seus avis i se'n va a anar, el més rápid que va poder va agafar la bici sense rumb, per tractar de fugir d’aquell malson que l’atormentava dia i nit.

La resta de la familia no va tenir temps ni de reaccionar, ja estava fet, el Jan se'n havia anat sense que ells se’n adonessin. Mira el que has fet! - va dir la Montse referint-se a la seva mare - Tot ha estat per la teva culpa, a mi no em diguis res - li contestà -. I ara que fem - digué en Joan. L’haurem de buscar - va concloure el pare -. I ho haurem de fer tots junts.

I així ho varen fer, van sortir tots de l’habitatge dels Molina i emprengueren el rumb primerament cap a la casa dels pares, per si de cas hi fos. Al no tenir sort després de buscar-lo per tots els racons de la casa, van sortir un altre cop al carrer per continuar amb la búsqueda. A l’avi li havia canviat la cara, era de les poques vegades que romania tan preocupat durant tant de temps. La mare també començava a estar intranquila. L’avia semblava més aviat avorrida que preocupada pero havia d’estar buscant el seu net per compromís.

Als pocs minuts no van haver de buscar més, malauradament l’havien trobat al mig del carrer i no precisament bé.



El Jan era estirat al mig de la carretera i el cap li sagnava.

 
floreta815 | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]