F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La sala (TxT)
Salesians Sant Vicenç dels Horts (Sant Vicenç Dels Horts)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que , com a mínim, tenien algun tret en comú.


Capítol 1:  Primer impacte

El soroll de la porta de casa em va interrompre el somni, ho vaig ignorar perquè pensava que el meu germà sortia a passejar el gos, però uns minuts després em vaig trobar immersa en un silenci sepulcral. Estant a punt de tancar els ulls per seguir dormint, la porta es va obrir agressivament. Jutjant pel perfum, l’intrús era la mare.



Aquesta ferum fastigosa de supermercat barat se'm va escolar entre les fosses nasals, fent que em vingués un estossec, malgrat que m’ho vaig haver de contenir per dissimular que estava adormida. No sé amb certesa el què, ni més tard vaig preocupar-me pel que s’havia emportat, però va procurar de fer-ho ràpid i se’n va anar amb la mateixa rapidesa amb la qual va entrar. Vaig quedar quieta durant una estona per assegurar-me que no hi hagués ningú, i el silenci va tornar a donar-me la raó.

Traient el cap per la finestra, la sospita era certa, el cotxe no hi era on el papa solia aparcar, i com no era la primera vegada que passava, com si fos un acte reflex les meves espatlles es van arronsar com a senyal de conformitat. Estar sola a casa ja era rutina.



Precisament aquell dia no tenia moltes ganes d’estar allà, ni tan sols d’estudiar. Pensava sortir amb el Jan, però ahir va avisar-me de què sortiria a ‘treballar’ en les seves coses. No m’hi fico als seus assumptes. Podria haver trucat a en Carles, però la tieta està hospitalitzada i no creia que era el moment oportú per molestar. A hores d'ara la nevera era buida, i si volia esmorzar alguna cosa que no fos un pot de cigrons precuinats que portava abandonat dos mesos al rebost, m’havia de buscar la vida. Em vaig calçar, i en obrir la porta encara amb les claus al pany vaig veure a l’Eulàlia, la veïna del tercer; una dona vella però molt carismàtica. Segons després d’intercanviar paraula, ella continuà el seu camí. Un paper llisca de la seva bústia i cau als meus peus. Vaig esperar que s’allunyés del portal i el vaig agafar, adonant-me que tenia un aspecte bastant tètric. “Oferim teràpia de grup. Carrer Santa Anna 4º 7, 25/11 a les 19h…”

‘Bajanades’ vaig pensar. No tenia temps per a aquestes coses, menys per a escoltar drames i experiències alienes. Tot i això, una sensació estranya va recórrer el meu estómac, i en comptes de tirar-lo a la paperera, el vaig arrugar i guardar a la butxaca del pantaló. ‘Capaç després me’l torno a llegir millor.’

Ignorant tot allò, mentre em col·locava els auriculars vaig començar el camí cap al supermercat més proper. Vaig desitjar que la dependenta, que em coneix des que era petita, no em reconegués i em saludés com sempre feia; cridant als quatre vents. I encara havent entrat amb el cap mig abaixat i amb la música al màxim volum, vaig llegir els seus llavis articulant l’esperat ‘Hola Blau, quant de temps!’. Tres parells de caps es van girar cap a mi i els ulls se'm van tancar per la vergonya. Vaig alçar la mà com a salut, afanyant-me en entrar als passadissos i buscar l’esmorzar. Estava dispersa, i per això mateix vaig trigar a decidir què volia, a més que vaig aprofitar en fer una petita compra per subsistir tot el cap de setmana en cas que els pares no tornessin fins dilluns.

Per sobre de la música em va semblar sentir crits d’un home, al principi sense importància per a mi, preocupant-me quan més m’acostava a la caixa i m’adonava que l’origen era d’allà. L’individu cridava a una caixera amb la mà aixecada i la assenyalava. El seu rostre era vermell i els seus ulls plens de ràbia, sortint-se de les seves òrbites amb cada crit. La pobra dona semblava a punt de plorar, però encara manejava per respondre-li amb tranquil·litat.



— Senyor, estic dient-li que el nostre establiment ja no distribueix sucs de taronja d’aquesta marca. — Se la veia amoïnada, realment ficant tots els seus esforços en explicar-li el millor que podia.

— Mentida, mentida! Mentida! Els teniu al magatzem i m’estàs enganyant per quedar-te'ls tu sola! — Furiós continuava pujant el to de veu. La gent s’acumulava al voltant. — Els necessito per la meva neta! Dona-me’ls!

De sobte, començà a plorar. Se'l veia angoixat. Els guardes de seguretat el van agafar, i mentre patalejava i negava amb el cap el van allunyar de la caixa.



Vaig quedar congelada, perquè de la butxaca de la seva gavardina marró va abocar-s’hi el mateix paper que portava jo a la meva. L’ambient es va tornar tens i aclaparant, l’altra caixera a la que vaig apropar-me em mirava quasi tan nerviosa com jo.



Afanyant-me a pagar de pressa, vaig tornar corrent a casa, donant un cop de porta en entrar a l'habitació.

Traient el paper del meu pantaló i esperant que no estigués massa arrugat per llegir, vaig desembolicar-lo amb cura, estirant les vores del fullet mentre em posava les ulleres. La presa de decisions no era una cosa que se m’hagués donat bé, i aquell era el moment correcte i la situació oportuna com per atrevir-m’hi. Necessitava una teràpia grupal o era només una forma de buscar entreteniment? No ho sabia, però allò que feia hora i mitja que se m’havia remogut a l’estómac quan vaig trobar l’anunci, em responia mil preguntes i formava mil de noves. La primera reunió era l'endemà, i com no hi havia res a perdre, la decisió final va ser acudir-hi.

El dissabte va passar amb més calma de la que esperava, dia de sofà i tele en el que el Jan no em va contactar per res, i el diumenge em vaig aixecar amb un missatge seu. Potser era pel mal a l’esquena d’haver dormit al sofà o era que aquell dia m’havia llevat nerviosa i de mal humor, però no vaig acceptar la proposta de quedar. Últimament, la meva pròpia parella era una de les persones que menys volia veure. La seva presència em posava malalta, i encara que el trobava a faltar en alguns moments concrets, quan em trucava per veure’ns sempre ho rebutjava.

Les hores es van deixar passar soles, i quan quedava només una, la meva ment tornà a funcionar de nou. Em vaig vestir i pentinar una mica les grenyes blaves que la mama sempre deia que porto al cap, i amb els nervis a flor de pell vaig tancar la porta amb clau i amb els auriculars col·locats, vaig començar el passeig cap al centre.

Em va cridar l’atenció el fet que aquesta vegada no havia mirat per l’espiera abans de sortir. Des de petita que vaig veure aquella escena al replà del meu edifici que em va marcar de per vida, sempre acostumo a mirar abans de sortir. No m’agradaria tornar a trobar-me una parella de bojos asfixiant a un nadó.



La preocupació augmentava quan més sentia que m’allunyava del nucli de la ciutat i la direcció m’apropava a carrerons estrets d’escassa il·luminació. D’hivern a aquestes hores de la tarda potser i em trobava algú que m’ataqués, i precisament mentre pensava allò, una figura que aparegué de no se sap on em va espantar d’una manera que el cor se'm va parar uns segons. I tot això per una dona de mitjana edat que em va preguntar per una direcció. Maleït el moment en què anàvem al mateix lloc.

Un silenci incòmode es va establir entre les dues, mínimament de la meva part, perquè ella parlava sense parar i jo responia amb onomatopeies. No sé si per sort o per desgràcia, finalment vam acabar plantades davant d’un edifici que tenia un local avall, i després de dubtar-ho per si no era la direcció correcta, vam entrar-hi.



L’olor d'humitat i les parets rovellades donaven una ambientació fastigosa que va provocar que em plantegés si de veritat volia estar allà. Però ja era massa tard, perquè la que semblava la meva nova companya de teràpia ja es trobava obrint la porta de l’ascensor que ens portava al quart pis.

Ella va ser més ràpida i va trucar al timbre abans, i un senyor quasi tan estrany com el lloc on érem ens va obrir. Va donar-nos la benvinguda, i ja dins, davant meu va aparèixer un gran saló i un cercle de cadires, algunes ja ocupades. Amb intenció vaig buscar la més allunyada, i vaig adonar-me que era de les persones més joves d’allà, per no dir la més jove. I ell estava allà. El senyor del supermercat, el del suc de taronges, el causant que jo estigués envoltada de possibles psicòpates.

La seva mirada era més intensa del que pensava, ho sé perquè els seus ulls blaus que encara descansant semblava que sortirien de les seves òrbites m’estaven mirant, possiblement també reconeixent-me. El senyor que ens havia rebut va prendre la iniciativa i començà a parlar al centre de la sala. Ens va proposar algunes coses, i després de respondre un parell de preguntes, la primera sessió es va donar per començada.

Havíem optat pel sistema de fer-ho per ordre de rotllana, i el grup li va donar el relleu al senyor del supermercat. Aquest ens va mirar enfastidit, i després de tirar cap enrere els seus cabells mig llargs i platinats va iniciar la conversa que tots escoltaven atents.



— A la meva neta li agraden els sucs de taronja, i sempre se’ls compro. — Es va aclarir la gola, apropant el cos cap endavant per fer més fàcil l’escolta.— Els compro de la seva marca preferida perquè no es queixi, i perquè la meva filla em perdoni. Vull que em perdoni per haver perdut a la criatura mentre jugava al parc.
 
TxT | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]