F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Epitafi (lauraperez)
INS Celestí Bellera (Granollers)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  Capítol 1 – LA TOMBA

—Ja són dos anys i encara em sorprenc. Com pot venir tanta gent setmana rere setmana a deixar ofrenes? —va dir la Grace, més per si mateixa que per l’Arlo, que, com sempre que hi anaven, s’havia ajagut sota l’arbre més ombrívol i observava en silenci. Ell va apujar la vista uns segons per mirar-la abans de tornar a enterrar el cap a la bufanda, que li feia nosa en un dia tan calorós, tot i ser al febrer. Va continuar recitant al seu interior l’epitafi de la persona que més havia influït en qui era ell avui: Quinn Blake. «A vegades només hi ha una manera d’aconseguir el que volem, i és llavors quan hem de ser valents i fer-ho. Per nosaltres i per ningú més.».

—Tranquil, no espero que em responguis.

—No, però et respondré.— La Grace es va girar de cop en sentir l’Arlo parlar. Mai no ho feia, no quan eren davant d’aquella tomba. —La cosa és senzilla, la gent escolta la seva història per la televisió, per la ràdio, per les xarxes socials o per on sigui, i volen ser com ell, un heroi, una llegenda, i sortir als mitjans d’arreu del món i en morir ser aclamats per tothom. Llavors, creuen que deixant la seva brossa aquí en el nom d’ofrenes els portarà tot això.

—I tu? —va vacil·lar abans de dir la Grace, que no donava crèdit al fet que, després d’anys de no articular ni un simple monosíl·lab, l'Arlo parlés mentre estava al cementiri. Ell acostumava a ser una persona d’allò més agradable, d’aquestes que et fan riure només dient-te “hola”; que fan bromes sempre que poden, però sense faltar mai al respecte; que es preocupen per tu quan un dia no et veuen i riuen i juguen amb les paraules i amb els silencis que deixen entre unes i altres. Tanmateix, quan visitaven aquella tomba el seu posat es tornava infinitament fred, els seus silencis no eren juganers i les seves paraules quedaven mudes. —Tu per què hi vens?

L'Arlo la va mirar als ulls i va obrir la boca per parlar. Va pensar en la claredat dels ulls de la Grace respecte als seus, es va imaginar com devia afectar-los la llum, podia ser que percebés els colors d’una manera diferent d’ell? Va preguntar-se quin percentatge de verd tenia als ulls i va dubtar si eren verds o blaus. Va posar-se a pensar en el seu arbre genealògic i en si ell podia tenir antecessors amb els ulls de la Grace i la Grace amb els seus ulls. Va mesurar qualitativament el diàmetre de la seva pupil·la i es va dir que s’hi tornaria a fixar quan estigués fent alguna cosa que li agradés, sabent que en realitat no ho faria. Però no va parlar.

La Grace guardava silenci, sense apartar la mirada. Va penedir-se d’haver-li preguntat; sabia bé que era part de la seva intimitat i mai no havia mostrat cap intenció de voler-li explicar. Cada setmana hi anava amb ell. Netejava la tomba i guardava el que pensava que l'Arlo voldria conservar. Tot i que ell mai no conservava res. Sabia qui era en Quinn Blake; tothom ho sabia. Suposava que l’Arlo l’havia conegut en vida, però potser no. La veritat és que no en tenia ni idea. Al principi feia més preguntes, però aviat va entendre que no n’obtindria les respostes. És per això que quan va veure una oportunitat va intentar indagar. Va separar els llavis amb intenció de dir alguna cosa, un gest que l’Arlo va notar. Però no va parlar.

Ara l’atenció de l'Arlo l’havien captat els seus llavis. No eren gruixuts ni s’assemblaven als de les models, ni als anuncis de maquillatge, però a ell li semblaven perfectes. El seu color natural era un rosa molt suau, gairebé innocent, però ara els portava pintats d’un color bordeus tant o més atrevit que el del vi. El seu arc de Cupido era especialment pronunciat. L’Arlo es va pensar una broma sobre com Cupido el devia haver enamorat d’ella a través d’aquest arc i li va voler dir. I en qualsevol altra situació li hauria dit. Però no va parlar.

La Grace va trencar el fil invisible que els mantenia mirant-se l’un a l’altre i, sense parlar, va continuar recollint les ofrenes, o la brossa, com n’havia dit l’Arlo, fins que va ser interrompuda per les campanes de l’església.

Una. Dues. Tres. Quatre. Cinc. Sis. I set.

Les set de la tarda. Hora d’anar-se'n.

La Grace va sospirar alleujada i va posar totes les bosses juntes per ficar-les al cotxe. L'Arlo es va aixecar lentament, amb compte, com si pensés que fent massa força cauria ell també sota terra. Van caminar junts cap a la sortida. Aquest cop va ser l'Arlo qui va sospirar alleujat, per poder sortir del cementiri, a diferència de tants altres que ja mai ho farien. Van pujar al cotxe sense mirar-se. Cadascun d’ells va agafar el seu cinturó i se’l va col·locar. Sense saber-ho van tenir la mateixa reflexió obscura: era possible que, si no se’l posaven, la setmana següent es trobessin entrant al cementiri en horitzontal?

—Dijous que ve vindrem a les 7 de la tarda. T’explicaré per què hi vinc. —Va parlar l’Arlo sense deixar de mirar la carretera, tot i que era ella qui conduïa, i encara repetint-se l’epitafi.

«… Per nosaltres i per ningú més.»

Les paraules li ressonaven el cap tantes vegades i amb tal rapidesa que s’amuntegaven unes sobre les altres. Les podia sentir al seu cap ofegant-li els pensaments. Les podia sentir al seu cor dictant el ritme dels seus batecs. I les podia sentir a les puntes dels dits, que eren fredes com el pic del Montseny un dia d’hivern, però s’escalfaven quan hi arribaven les paraules.

«… Per nosaltres i per ningú més.»

—Arlo… No cal, de veritat, ha estat per inèrcia, és la teva intimitat. —va dir la Grace, no gaire convençuda.

—Hi insisteixo. És una part de mi que algun dia havies de conèixer. Millor mostrar-te-la ara que quan sigui massa tard. El que hagi de passar, passarà.

Una part de la Grace va voler-se sentir culpable per haver-lo pressionat, però no va poder, perquè la creença que tenia dret a saber-ho o, almenys, a preguntar-ho, la va ennuegar: no estava traint la seva intimitat si feia tres anys que estaven junts i ella n’havia passat dos acompanyant-lo a la tomba.

Encara recordava aquella primera vegada que hi va anar. L’Arlo no havia recollit mai cap dels objectes que la gent hi havia desat i allò estava a vessar, llavors sí, sense cap mena de dubte, de brossa. El primer dia no es va atrevir a tocar res sense el consentiment de l’Arlo, però finalment ho va fer i va saber que ell li ho va agrair. Des de llavors, cada dijous passaven la tarda allà. Arribaven al voltant de les cinc de la tarda i quan el campanar tocava les set recollien i se n’anaven, mai no trigaven un minut més del compte, mai no allargaven l’estada. Però aquest cop seria diferent, havien quedat a les set.

Sabent que era completament inversemblant, la Grace no podia deixar de pensar que el cementiri es transformaria d’alguna manera, com la carrossa de la Ventafocs, en tocar l’hora. S’imaginava que el sol s’amagaria i les tombes es farien més clares i prendrien un to blanc espectral, per deixar anar l’obscuritat que podien guardar a dins. S’imaginava l’Arlo, encara ajagut sota l’arbre, balbucejant l’epitafi silenciosament, que era el més proper a parlar que l’havia vist fer abans de llavors, amb la mirada encara perduda, inert fins i tot, mentre ella deixava anar també la seva foscor. Aquesta situació se l’havia trobat més d’una vegada als seus malsons i, algunes vegades, només algunes, després que tota la seva foscor fos perduda, arribava el moment de la seva llum interior i no podia fer res per aferrar-se a ella i, finalment, resignada a ser perdre’s en la immensitat del cementiri, es despertava en una suor freda.

Aquella nit va anar a dormir esperant-se el recurrent malson, però no el va tenir. Va ser una nit d’aquelles que no somies res o, si ho fas, no te’n recordes l'endemà. Va llevar-se amb neguit, encara inquieta pel que podria passar dijous, però ell es va llevar amb total normalitat, igual que si no hagués passat res el vespre anterior. Tant va ser així, que la Grace va començar a dubtar-ho. S’ho hauria imaginat? No podia ser, no s’inventaria una cosa així. Però, i si sí? Tot plegat era molt estrany, que l’Arlo parlés estant al cementiri, que aquella nit no hagués tingut el malson, que fes calor al febrer… S’estava tornant boja?

La seva germana li hauria dit que sí, però no pas perquè pensés que s’havia imaginat les coses, si no per dubtar tant de si mateixa i qüestionar la seva sanitat. A la seva germana li encantava fer-li la guitza, però en realitat se l’estimava molt, i la Grace l’admirava. Quan era més jove la prenia com a exemple i aspirava a ser com ella, tot i que mai ho hauria admès. Però això va acabar aquell fatídic juliol, quan els rossinyols van deixar de cantar, el sol va deixar de donar calor i la Grace es va quedar sense exemple, gràcies a una pistola carregada, un parell de copes de més i un desgraciat encara sense identificar.

L’Arlo va baixar per les escales, trepitjant els esglaons al ritme dels seus pensaments, si és que això era possible.

—Grace! Has vist l’assecador? No el trobo. — L’Arlo tenia el cabell bastant curt, però tenia un rull en la part frontal de què estava molt orgullós i que sempre es cargolava amb l’assecador perquè li quedés bé del tot.

—No ho sé, si no és on sempre, no en tinc ni idea.

—Va, Grace, el vas fer servir ahir a la tarda!

—No ho sé, ara el buscaré. Tampoc no siguis tan vanitós, que per quatre cabells et pots estar sense assecador un dia. — No va ser la seva intenció sonar desagradable, però tenia el cap a un altre lloc.

—Però no vull. Sense rínxol, no soc res. —va dir amb un to dramàtic acompanyat per gestos exagerats amb els braços. —Graaaaace!

—Arlooo! —el va imitar, més animada. —Busca’l. Què vols que et digui?

—Uf! Vull que em diguis coses boniques; que t’agrado molt, que et faig riure, que t’encanta la manera que tinc d’abraçar-te i que no passa res si el meu rínxol queda tort o se m’escabella una mica, que soc maco igual i que m’estimaràs sense importar el què. —va voler fer sàtira, però per alguna raó l’última part sonava molt real i la Grace la va atribuir a la tomba. Segur que tenia por del que pogués passar el dijous següent. Podia ser tan dolent?
 
lauraperez | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]