L'ascens
Si llegeixes això, no et preocupis.
Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.
Salva't.
Segur que hi ha una alguna cosa millor a la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.
No et tornaràs més jove.
Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.
Si continues has de saber que no només relataré actes d’allò més cruels, sinó que, estimat lector, et faré plantejar-te dubtes existencials i ètics.
A partir d’aquí, si estàs llegint això vol dir que tens la intenció d’endinsar-te en aquesta història, per tant deixaré d'interactuar amb tu, de trencar la quarta paret. O potser no…
Arrepenjat al vell tronc del roure més vell del camp, el sàdic general de guerra notava el gust metàl·lic de la sang que li vessava per la boca i la freda espasa que romania atravessada al seu ventre. Amb les poques forces que li quedaven va aconseguir posar la mà a la butxaca i treure’n d’ella dues monedes d’or. Les va prémer amb força. Quan el puny es va tornar a obrir aquestes ja no tenien el color daurat brillant que tant les caracteritzava, sinó que ara estaben tacades del vermell de la sang.
Tot seguit en Derick va tancar els ulls, es va estirar al terra, acompanyat de quasi sords gemecs de dolor i es va col·locar les monedes damunt les parpelles. Un vent gèlid li va recórrer l’espatlla un últim cop abans de fer el trànsit.
Quan va obrir els ulls ja no era al camp de batalla, sinó que ara l'envoltava un ambient calorós, sec i tenebrós. Muntanyes fosques i altes s’observaven a la llunyania i una vasta esplanada de sorra grisa el rodejaven. Li arribava una familiar olor de sofre barrejada amb una pudor a mort que ell ja coneixia. Li semblava estar dins d’una cova gegant, ja que si mirava cap amunt en qualsevol direcció sempre es topava amb un sostre rocós de color vermell granate.
Es va aixecar i va contemplar el seu voltant. Tenia una vaga intuïció d’on era. Els seus peus van començar a caminar durant més de dues hores. El cansament mai havia estat un defecte del general Derick, i aquestes dues hores no el van fatigar massa. Finalment, va poder observar a la llunyania un petit arbre al costat del que semblava un riu que s'endinsava dins d’una petita escletxa d’una muntanya. Al apropar-se uns metres més va poder distinguir una figura enmig del riu. Un cop a la vora va poder definir-la. Una barca negra i vella flotava enmig de les aigües grises i en ella l’esperava un home prim, alt, arrugat i geperut. El seu rostre no mostrava cap altre cosa que una mirada desenfocada provinent d’uns ulls color plata.
- Ei, tu! On soc? Què és tot això? Perquè soc aquí? - va preguntar en Derick.
Res. No va haver-hi resposta.
- Com goses a ignorar-me? No saps qui soc?
Res. Altre cop sense resposta.
- Respon! Digues alguna cosa!
Res.
En Derick va prémer els punys i s’hi va acostar. El va agafar de la túnica per l’altura de l’esternon i el va fer saltar de la barca d’una estrebada.
- T’he dit que contestis! - li va cridar a un pam de la cara.
De cop i volta el misteriós home va desaparèixer en forma de pols. A l’instant en Derick va notar una presencia darrere seu i abans de que es pogués girar va sentir una veu greu i retumbant.
- Jo soc Caront, el barquer condemnat! I vos un mortal, Derick Ragnar III, fill de Urick Ragnar, fill de Thorin Ragnar IV. Si goses tornar a posar una mà sobre meu no la tornaràs a veure mai més. Ha quedat clar?
“Caront” va pensar. Li era familiar, coneixia aquell nom. El cap d’uns segons ho va entendre. En Derick va sentir un calfred que li va recórrer tot el cos. Durant tota la seva vida, sempre havia estat l’home més valent que mai havia conegut, però en aquells moments va sentir un veritable temor, un que mai havia experimentat.
Lentament, es va girar i va contestar.
- Sí, és clar. - va deixar una pausa d’uns segons - Caront, el barquer de l’inframon?
No va dir res. I va quedar callat i immòbil durant uns instants.
- Puja. - va dir Caront
- Entesos.
Quan en Derick va posar el peu dret a la barca va escoltar el cruixir de la fusta negra. Va entrar el peu esquerre i va quedar dret dins la barca, darrere de Caront. Aquest va fer aparèixer un rem d’uns dos metres de llargada i va començar a remar. Al cap de pocs minuts ja eren prop de l’escletxa que s'endinsava dins de la muntanya. Al travessar-la, durants uns segons es van quedar a les fosques, i just després, junt a un augment a la temperatura aterrant i un paisatge replet de foc i lava, Caront va dir:
- Benvingut a l’Hades, benvingut a l’inframón!