- Arribaràs tard!

Només despertar-me vaig escoltar a ma mare cridant-me des de la cuina que em despertés ja. Tenia escola en uns minuts i jo seguia al llit.

Vaig aixecar-me de cop, em vaig vestir, pentinar i rentar-me les dents de pressa.

- Ja estic aquí- Vaig avisar a ma mare, qui em va donar una torrada.

- A aquest pas aniràs tard a tot, espavila't d’una vegada- Va posar els ulls en blanc.

- Ho sento, no tornará a passar-. Vaig disculpar-me i vaig anar a la porta on estava la motxilla.

- Ho dius sempre i mai ho compleixes, no diguis res més i ves te'n ja que arribaràs més tard- Va veure com anava a dir algo pero em va parar abans.



Mentre sortía, vaig veure que uns nous veïns que s’han mudat al costat.

Aniré més tard a xafardejar, vaig pensar.

Quan hi vaig arribar a l’escola, els meus amics ja estaven esperant-me allá.

-Hola! Com estàs?- Els vaig preguntar una vegada a prop

-Bon dia, Olivia. Has vist als nous?- Aquesta primera era la Naya, la meva amiga de tota la vida. Una noia molt maca i pelroja, tenia un estil que anava amb la seva personalitat.

La veritat esque no havia vist a ningú més que als meus amics quan he arribat.

-No, no he vist a ningú. On son?

-Alla mateix- Em va senyalar a un noi i una noia força semblants.- Son bessons.

-El noi es guapo, heu vist que hi té tatuatges i piercings?-va preguntar la Mara.

La Mara era de les més aplicada del curs, castanya i amb uns ulls verds increibles. Ademés que, en els pocs moments que parla, té molts temes de conversa.

-Tatuatges? No m’havia fixat- Va dir l’Aiden mirant-los- Només m’he pogut fixar amb la noia.

L’Aiden, el meu novio desde feia ja tres anys. El capità de l’equip de bàsquet, ross amb ulls blaus, el noi pel que tothom moría.

Al escoltar-lo dir allò, vaig prendre un glop del suc que estava bevent, jo no era celosa ni molt menys però igualment vaig voltejar cap a ella mirant-la. Si, era molt atractiva i el seu cabell negre i llarg era preciós. Portava uns pantalons texans i un jersei normal.

-És molt maca- s'encongeix d’espatlles- M’agrada el seu cabell.

-Enserio ho penseu?- La Naya va tornar a parlar de la noia- Jo crec que està una mica grossa. -Això ho va dir en un xiuxiueig per a que només nosaltres ho escoltessim.

Volia dir-li el que pensava; opinar del cos dels demés la veritat no es algo que estigui bé ni que a mi personalment m’agrades. Si hagués tingut el valor suficient ho hagués dit, pero com sempre em vaig callar, no volia problemes. Era més fàcil veurem com la rossa ximple que no sap res. Si, són estereotips pero és el que he de fer per no quedar sense amics.

-He escoltat que el noi es escritor- L’Aiden va apartar la mirada de la noia per primera vegada desde que havia entrat, i amb una expressió de superioritat va seguir- Quina tonteria, si ja llegir és avorrit, escriure deu ser-ho encara més.

Vaig asentir sense dir res, com de costum tenia que donar-li la raó.

A mi m’agradava llegir, pero preferia les pel·lícules.

Van seguir parlant d’ells un bon rato pero jo seguia sense dir res. Va sonar el timbre i vam anar tots cap a classe.

Quan ja van acabar les classes l’Aiden estava esperant a fora de l’institut.

-Vols vindre a casa meva i veiem una pel·lícula?- Va dir amb un somriure de costat- Fa temps que no ho fem.

I es veritat, pero no tenia ganes d’estar amb ell,ja portava un temps que no em sento agust amb ell, pero no volia dir-li.

-Ho sento, aniré a la biblioteca. Tinc moltes deures i exàmens que estudiar, quedem un altre dia, et sembla?- Vaig dir-li.

-Per què ara ets tan avorrida?- Va dir apartant-se. -Abans no eres així, i m'estàs començant a cansar, ja mai vols sortir amb mi.

-Ho sento.- No sabia que més podria dir-li. Vaig ajupir el cap mirant les meves sabates.

-Doncs allà et quedes, ja em buscaràs més tard.- Dit això, va agafar la seva bossa i se'n va anar.

Sabia que estava enfadat, però tampoc volia anar radere seu com faig sempre.

Vaig anar cap a la parada del bus, em vaig sentar a esperar-lo ja que encara no venia. Vaig treure’m el mòbil de la butxaca i vaig entrar a instagram. Vaig estar un rato allà però em vaig cansar.

El bus ja estava aquí, vaig agafar la bossa i vaig entrar per sentar-me.

I allà estava, el noi nou del que havíem estat parlant aquest matí.

Té el cabell fosc, porta unes ulleres molt fines i un piercing al llavi inferior, a un costat. Pel que arribava a veure tenia un tatuatge al braç dret. Vestia amb uns pantalons texans amples i foscos amb una suadera també ample. Vaig ignorar-lo, no volia parlar amb ell.

El bus arrancava així que em vaig sentar ràpid ero sense deixar de mirar-lo. Al moment ell em va mirar, i ràpidament vaig tornar al mòbil. Pel reflexe de la finestra veia que no deixava de mirar-me.

-Que em mires tan?- Sense pensar vaig deixar anar el que estava pensant. Quina vergonya. Tothom em va començar a mirar, menys ell.

S’estava rient de mi. Vaig fer-li una mirada desafiadora i de cop, la meva parada va arribar.

Però ell també va baixar del bus, quina casualitat, vaig pensar.

Al estar a punt d’anar a la meva porta, em va parar.

-No pensava que siguessis d’aquelles persones que criden al bus- Dit això, va començar a riure un altre cop.

-No em fa gràcia, m’has fet passar vergonya i no se ni qui ets- Vaig respondre-li.

-Jo crec que si em coneixes- Vaig posar una cara estranya- T’he vist aquest matí amb els teus amiguets i tu també m’has vist, no?.

-No és veritat, i dit això m’en vaig a casa.- Vaig donar mitja volta per entrar a casa.

Al entrar a casa estava ma mare allà. Estava enfadada i ho podia notar només de la manera que s’apropava cap a mi.

-Que es això de saltar-se l’entrenament?!- Em va començar a cridar- No puc més amb tu, de veritat. Mira tot el que estic fent pel teu bé i tu passes d’allò.

Vaig baixar el cap mirant-me els peus.

-Ho sento, de veritat. Será l’últim cop que passarà.

-No, no aguanto més els teus ho sento. Estas castigada a l’habitació i dóna'm el teu mòbil.

-està bé, el que tu diguis.

Vaig anar me'n cap a la meva habitació sense dir res més, no volia començar una discussió, no amb ella.

Al arribar a l’habitació, vaig veure una silueta a la finestra. Vaig apropar-me.

No m’ho podia creure. El mateix noi del bus estava allà, eren els nous veïns.

-Ara ets tu qui em mira a mi.- Va dir amb un somriure.

No m’havia donat compte que l’estava mirant fins que ell m’ho va dir.

- No estava mirante a tu, estava mirant al…-Vaig quedarme en blanc.- Si, eh el cel, avui està molt bonic.- Vaig tornar-li un somriure, pero fals.

- Si clar, jo al bus no et mirava a tú.

Allò em va deixar bocaberta, però no vaig dir-li res.

Avergonyida, vaig tancar la finestra, vaig posar la cortina i el vaig deixar allà rient-se sol.