Fa bastants mesos a l’avi li van diagnosticar alzheimer. La mama em va explicar que és una enfermetat la qual et fa perdre la memòria, al principi no entenia com una persona que ha viscut tant, pot oblidar-ho tot de cop… Fins i tot el seu nom!!
Jo parlava amb l’avi i em sentia cada cop més trist i frustrat. No recordava ni qui era jo, el seu propi nét… De cop i volta em vaig il·luminar, totes les històries, tots els records, tot el que ell m’havia explicat anteriorment, ara em tocaria explicar totes aquelles històries a mi.
Llavors va ser, l’avi estava assegut al sofà, mirant intensament la llar de foc, mirant com les flames les quals anaven cremant lentament el tronc dins la xemeneia. Em vaig acostar i li vaig dir - Saps a que em recorden aquestes flames?-. L’avi una mica desconcertat se’m va quedar mirant, va ser llavors quan vaig començar a explicar li….
Un cop avi , em vas començar a explicar que l’estiu del 1985 tu eres un jove d’uns 19 anys, el qual treballava cada any a la cafeteria del poble, on tothom anava sempre allà, fins i tot els turistes. Un dia que la cafeteria estava plena i anàveu tots molt atabalats, a algú se li va caure un got d’aigua al terra, amb el que tu vas anar corrents a buscar un drap i et vas enganxar el braç amb la porta de la cafeteria, però et va ser indiferent, per molt mal que et fes, tu seguíes treballant dur. Va arribar el vespre i el mal era insoportable, quan el senyor Jordi, el teu superior et va portar a l’hospital on et va atendre la seva filla. Un cop et van examinar i tot, et van dormir. Quan et vas aixecar al dia següent es veu que t’havies fracturat el braç. Quan la doctora Gomez t’anava explicant que tenies una fractura al braç, tu la miraves amb uns ulls avi , uns ulls… INDEFINIBLES. Em vas explicar que es com si només estiguessiu tu i ella a la sala, com si no hi hagués res més a la sala, se’t va aturar el món en uns instants, mirant als ulls verds de la doctora….
Et van donar l’alta el mateix dia i et vas despedir de la doctora donant-li les gràcies, estàves bastant frustrat, ja no pel braç, sinó perquè no veuries més a la doctora. Com a persona tossuda que ets, vas anar aquella mateixa tarda a treballar a la cafeteria, pero amb el braç enguixat com el portaves, es feia molt difícil. Anaven passant els dies i cada dia era una tassa trencada, un plat al terra… Fins que vas aconseguir agafar-li traça.
Va començar la temporada d'hivern i feia molt fred a fora, això volia dir que la cafeteria estaria plena de gent a dins. Aquell mateix matí va entrar una noia d'ulls verds, uns cabells llisos, castanys d’un color fusta… i tu portaves una tassa de cafè a la mà i de cop i volta al mirarla van començar-te a tremolar les mans de una manera… Se’t va caure la tassa al terra i vas llençar tot el cafe pel terra, amb el que la noia et va ajudar molt ràpidament. Un cop ja estava tot net, vau anar a la barra i ella et va somriure pícarament i et va dir - Com està el teu braç? - Tu amb la cara més vermella que un tomàquet vas contestar - Bé, gràcies... Què voldràs prendre?-. Et va demanar una xocolata calenta amb xurros ja que tenia molt fred la noia. Passava l’hivern i la noia venia cada tarda, sempre es demanava el mateix i tu estaves esperant que arribessin les 17 en punt per veure-la entrar per la porta i asseure's al seu lloc esperant a que li servisis una xocolata calenta... La penúltima tarda abans de la nit de nadal, la cafeteria feia una actuació especial, vindria a cantar. Tu simplement vas agafar un boli i vas escriure amb la millor lletra que vas poguer si l’àvia vindria aquella nit. Ella va fer exactament el mateix que tu però oferint-te una resposta, la qual era - Si, estaré allà! Caterina- Va firmar amb el seu nom i allà vas sapiguer com es deia.
De cop i volta noto com el meu avi m’agafa fortament la mà i em mira amb els ulls il·luminats com estrelles al sentir el nom de Caterina. Li agafo la mà i el somric, segueixo explicant-li la seva història:
Va arribar la nit i tu tenies dia lliure, amb el que tres hores abans d’anar a la cafeteria vas dutxar-te, pentinar-te i et vas provar 300 o més camises diferents per anar ben elegant. Vas obtar per una camisa vermella amb uns pantalons blancs, ja que venia el nadal i et feia gràcia portar-ho. Un cop vas arribar allà, la vas veure al seu lloc sentada amb un vestit negre que resaltaven molt la seva figura i es podia veure la claredat de la seva pell a conjunt amb els seus clarets ulls. Et vas asseure amb ella. Amb el qual et va somriure i li vas dir el teu nom, però ella ja el sabia ja que t’havia ajudat amb el braç quan et vas fer mal, però estaves tant nerviós que no vas ni pensar-ho. Vau estar una estona parlant de que us agradava fer, de com estaves amb el braç, de lo dura que era la teva feina… Fins que ja portaveu com 4 xocolates calentes i no hi havia molt tema de conversa el qual es pogués d’aprofonditzar mes. Tu simplement vas aixecar-te amb un valor tant potent que al fer el gest d'aixecar-te ràpidament, vas xocar contra un cambrer i et va tirar tota la xocolata calenta als pantalons blancs. Tu, simplement vas anar corrents al lavabo i l'únic que et va sortir va ser donar un cop de puny a la paret. La Caterina, va entrar ràpidament darrere teu, i va intentar ajudar-te a rentar els pantalons mentres et donava un desinflamatori per la teva mà, degut al cop de puny que vas donar. Tu, demanant repetidament perdó diferents cops, ella rient- se i dien-te que no t’has d’avergonyir de res, que allò podia passar-li a qualsevol. Va estendre la seva mà i et va convidar a ballar alguna cançó per intentar que t’animessis una mica.
Vau anar els dos a la sala principal, i ella lentament va col·locar les seves mans al teu clatell acariciant-te el cabell amb els seus delicats dits. I tu també lentament vas anar col·locant les teves mans a la seva cintura. Quan de cop i volta la musica lenta i romàntica va acabar de sonar, no us va donar temps de ballar res. Va començar a sonar
take on me, però tant tu com ella no us movieu de la posició que estàveu, cara a cara, els vostres nassos fregant-se, que es podria dir que us estàveu fent un petó d’esquimal, els vostres ulls mirant-se mútuament amb una connexió que tota la sala va poguer contemplar. Així doncs vau estar fins que van tancar la cafeteria.
Van anar passant els mesos i tant tu com la Caterina us veieu molt sovint, ja que els vostres horaris eren molt semblants i us ho podieu compaginar molt bé. Quan va començar a fer més calor, anàveu a molts parcs naturals, a molts llocs totalment tranquils, fins que un dia mentres caminàveu pel centre, vau veure un cartellet al terra que anunciava la nova obertura del zoo. Així doncs, vau decidir anar, ja que no tenieu molts més plans i us semblava un pla perfecte, ja que era algo diferent i nou a la ciutat.
Arriba el dia i aneu al zoo en el qual lloc anàveu veient molts animals, com les girafes, goril·les etc… I vau veure els dos a la mateixa manera com tenieu gustos molt similars i això us unia bastant. Al zoo vau agafar una barca que et portava com per un llac que tu podies tocar els animals que hi havien allà dins, ja que estaven lliures a un espai molt obert perquè el públic pogués veure i estar en contacte amb els animals. Allà, vau veure peixos de tot tipus,i camaleons gegants avi! gegants! uns ocells molt estranys que cada cop que m’ho expliqueu em dieu que eren 2 cops jo, uns ànecs petits amb la seva mare, un cisne , etc…
Una experiencia inolvidable.
Quan tornaves a casa, l'únic que feies era repensar excecivament tot el que havies viscut amb ella, era escoltar la seva veu i mirar-la als ulls, parlar amb ella… Perdies el nord, avi.
Allà, en aquell instant et vas donar compte de que la teva relació amb la Caterina, era el començament d’una història la qual ni tu ni ella sabia com anava a acabar...