F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Entre Altafulla i Tarragona (Esteve Massanes)
INS Pla de l'Estany (Banyoles)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Altafulla

ENTRE TARRAGONA I ALTAFULLA

Esteve Massanes Farrés



Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.



CAPÍTOL 1: ALTAFULLA



Anava cap a la Ciutat Comtal per assistir a unes conferències d’un important escriptor català, les quals després explicaria en un article periodístic que la meva editora m’havia encarregat. Ja tenia l’entrada reservada i dues nits de pensió pagades. Aprofitaria també per retrobar-me amb alguns amics que tenia a la ciutat. Tenia ganes de sortir una mica de la meva reclusió d’Altafulla. No acostumava a anar en tren, i al cap i a la fi, Barcelona i Altafulla estaven separades per poc més d’una hora en cotxe. Aquella vegada, però, seria diferent. Aniria a Barcelona en tren. Tenia ganes de tornar a sentir el soroll del ferrocarril en arrencar o veure la munió de gent amunt i avall per les andanes. Anar amb tren sempre era una aventura.



Quan estava a punt de pujar, vaig rebre la trucada que em va fer esborrar tots aquests pensaments somiadors i agradables.



Era en Manu, anunciant-me que feia tot just unes hores havien trobat el cos sense vida de la meva exparella, la Dora Bonnín.



Amb en Manu Bonnín, el pare de la Dora, encara manteníem una bona relació: ens parlàvem sovint i una vegada a la setmana ens vèiem perquè em portava en Joan de casa la Dora. Ho fèiem ell i jo.



El món em va caure a sobre. En aquell moment no vaig poder reaccionar. El batec del cor se’m va parar uns instants. Sentia en Manu sanglotant a l’altra banda del telèfon, però era incapaç de dir res. No sé si vaig passar deu segons o dues hores assegut a aquella andana. Vaig sentir-me a mi mateix dient amb un fil de veu:



-Manu, no pot ser veritat el que m’acabes de dir.



-Jordi, jo tampoc me’n sé avenir -va dir l’home al cap d’uns segons amb una veu trencada impròpia d’ell.- Avui els mossos ens han trucat que havien identificat un cadàver com a la nostra filla.



Vaig quedar en estat de xoc. Semblava surrealista. És veritat que amb la Dora teníem cada vegada una relació més freda i distant, però en cap moment podia desitjar cap mal a la que havia de ser la mare del meu fill durant molts anys. I li vaig preguntar, que com podia ser. Què li havia passat a la Dora? Actualment vivia a casa els seus pares. Havia portat a dormir a en Joan (que aquella setmana la passava amb ella) i els hi havia dit que sortia per airejar-se una mica i fer un cafè amb una amiga. Això va ser cap a les deu de la nit. En Manu i la seva dona van anar a dormir dues hores després que la seva filla hagués marxat. La Dora poc abans els havia enviat un missatge de veu dient que no es preocupessin que trigaria una mica més del previst a tornar, que vigilessin a en Joan, que no es despertés. Allà a les set del matí, els mossos els havien despertat amb una trucada, avisant-los de la seva mort i dient-los que anessin al Barri del Port, a Tarragona, la ciutat on residien. En arribar allà un quart d’hora després, van trobar-se els mossos, l’ambulància i el jutge de pau. Els van acompanyar a l’interior de l’ambulància. A dins hi havia un cos tapat amb un llençol. En retirar-lo van comprovar horroritzats que era la seva filla. A l’alçada del pit hi havia una marca d’una bala que l’havia perforat. La Dora Bonnín havia estat assassinada.



Assassinada per qui? Per què? No entenia res del que estava passant. La ràbia i el desconsol es van apoderar de mi. No vaig poder més i les llàgrimes retingudes van lliscar suaument per la meva cara. Intentava fer-me a la idea del que havia passat. Que tot allò era real i que en Joan no veuria mai més a la seva mare.



Immediatament vaig sortir de l’estació de tren d’Altafulla-Tamarit. Allà ja no hi feia res. El primer que vaig fer va ser anar fins a casa i agafar quatre coses que necessitaria per anar a Tarragona. Segurament m’hi hauria d’estar uns dies. Mentre feia la maleta no podia deixar de pensar en la Dora. De sobte, les cames se’m posaren a tremolar i el meu cos va cedir el pes al llit. Vaig estar-hi una bona estona. Plorant a llàgrima viva.

Un cop més calmat vaig reprendre la maleta. Vaig agafar el Suzuki i vaig sortir del garatge. En divuit minuts seria a Tarragona.



En arribar a casa els Bonnín a la saleta hi havia diverses persones. Algunes les vaig identificar com a amigues de la meva exparella. Les cares eren llargues i els plors desconsolats. Em vaig abraçar amb els pares de la Dora de forma sincera i vàrem compartir algunes paraules tendres i de consol.

Em van dir que en Joan era a dalt, dormint. Tenia ganes d’abraçar-lo. Vaig pujar a dalt per l’escala de cargol. A l’habitació, la finestra era oberta i en Joan no era enlloc. Vaig comprovar les altres habitacions i res! Només una nota sobre el llit desfet:

Vine avui a dos quarts de dues de la nit tot sol al Port de Tarragona.

Hi havia d’anar. Havia de recuperar el meu fill.


FINAL DEL PRIMER CAPÍTOL


 
Esteve Massanes | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]