F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Copia i Enganxa (sonferrer21)
IES Son Ferrer (Son Ferrer)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Primer

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d'ull el diari d'un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m'havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d'ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.



En tot cas, deixaré aquest tema de banda perquè no vull enfedar-me. Per cert, sóc un desastre, he oblidat presentar-me. Sóc n’Andreu. Vaig néixer el 26 de maig de 1985 a Gavà (Barcelona), però als sis anys, després de la mort de la meva mare, em vaig traslladar a Cerdanyola amb la meva àvia, que és la meva segona mare i la dona que més estimo en aquest món. La meva infància va ser tranquila, no era un nin molt esportista i tenia pocs amics. Això va fer que el meu refugi preferit fos la meva casa i, en aquella soledat, els llibres em van acollir. Ells no menteixen i no fan mal ningú, per això vaig trobar la meva passió en la lectura. Passava hores i hores llegint llibres, sobretot de misteri i de terror, que són els meus preferits. Vaig desenvolupar un amor incondicional cap a la lectura i, de molt petit, ja sabia el que volia ser de gran: Policia! Tots el nens volíem ser policies però jo vaig suspendre les proves físiques i no vaig entrar a l’acadèmia.



Per això ara sóc escriptor. Tenia facilitat per escriure i els meus contes agradaven a tothom. Una nit, quan estava fent la carrera de periodisme, vaig sortir a relaxar-me un poc a un local de Jazz on m’agradava anar a passar l’estona llegint llibres. Quan vaig obrir la porta, un sentiment càlid i relaxant em va abrigar i em va conduir fins a dins. Aquell era el meu lloc, on els poetes i amants dels llibres anaven a fer brollar les seves idees i a trobar la seva inspiració. Em vaig asseure, vaig demanar un te de Kava, i vaig començar la meva lectura com si tots al meu voltant haguessin desaparegut i jo fos l'únic habitant d'aquest planeta. Després d'unes hores, vaig anar a pagar el compte però, de tan capficat que estava, no havia fet ni un sol glop. En aquest moment tot va canviar. Asseguda a la barra es trobava la dona més bella que havia vist en la meva vida. Tenia la cabellera d'un vermell intens, els ulls verds com maragdes i una pell blanca i delicada com la neu. El que més em va cridar l'atenció d'ella, però, no va ser el seu aspecte físic, sinó el llibre que estava llegint: ''El Misteri dels Peus Peluts''. Em vaig quedar impactat. Qui podia llegir aquell llibre tan horrible i amb una història tan pèssima, si no jo? Havia de parlar amb ella.



Les meves habilitats socials són molt dolentes, però havia d’intentar-ho. Ella podria convertir-se en la princesa del meu conte de fades. Em vaig disposar a saludar-la, però sóc tan maldestre que em va caure el llibre i la vaig ferir a la cama. Em vaig disculpar però ella es va ajupir i va agafar el llibre. Quan va veure la coberta es va sorprendre, em va tornar el llibre i em va dir:

—M'encanta, és dels meus favorits.



En aquell moment em vaig adonar que ella era única, perquè només a un boig li agradarien aquells tipus de llibres. I jo estava boig per ella. Vàrem conversar i, més tard, vàrem fer una passejada per la nit freda. No estava gens nerviós, tot al contrari, estava molt a gust amb ella. Teníem les mateixes preferències, compartíem pensaments i, fins i tot, li agradava el te de Kava. Com a mi! Tot era perfecte. En acabar, vaig tenir el coratge de demanar-li per veure’ns un altre dia i continuar la xerrada allò on ens havíem quedat. En acomiadar-se, va fer-me un petó amb uns llavis tan carnosos, que va fer alba el dia. Amb el temps, vàrem seguir quedant: ens agradàvem cada vegada més. Després de dos anys de relació, vaig demanar-li que es casés amb mi i viure junts.



Ella va acceptar i ens vàrem establir en un petit pis, acollidor i perfecte per a nosaltres. No demanàvem res més, la nostra relació era bona, ella havia trobat feina i jo ja havia acabat la carrera de periodisme, de manera que vaig començar a treballar en una editorial de llibres amb la millor cap que un podia tenir (en aquells temps encara no sabia el que m’esperava.). Vivia la millor etapa de la meva vida. Llavors, na Sara (la meva dona) i jo vam decidir tenir un nadó, teníem una bona estabilitat econòmica i ganes d'expandir la nostra família. Un any més tard, va néixer el nen dels meus ulls. El millor regal que podia fer-me la vida. El seu nom és Hèctor i ara té tres anyets. És un nen enèrgic i somrient. Té els cabells arrissats de color marró fosc i uns ulls verd clar, tan bonics com els de la seva mare. És un ésser perfecte.



A tota història les coses dolentes passen al començament i les bones, al final. Però la meva va ser diferent. El naixement de n’Hèctor semblava maleït.
 
sonferrer21 | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]