Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.
Si, els capítols que havia escrit de la meva darrera novel·la eren bons ( però crec que només per a mi ), s'endinsaven dintre els pensaments de l'home i la seva existència, però ja sabem que les obres bones i fondes, que fan que els lectors reflexionin, no són comercials, no venen, i això és el que passa amb la meva obra, ningú s'interessa per aquest tipus de literatura, avui en dia la gent no vol pensar, tampoc aprofundir en els temes més importants per l'ésser humà. L'únic que interessa és el sexe i les històries que l'envolten. Un dia, tal vegada, es reconeixerà la meva obra, tal vegada ja estaré mort … això passa …..
Estava dins un pou sense fon, la meva obra no interessava, després del primer èxit, pensava que la meva carrera estava encaminada, que era invencible, tot anava bé. Vaig trobar una bona dona, vaig formar una llar, va néixer el meu fill, però ja sabem que les coses bones no duren, i tal vegada, tanta felicitat i equilibri va fer que les muses partissin i que les meves idees no fossin les més adients per formar part del grans escriptors de la literatura universal.
Estava un poc cansat de tot, hem de ser sincers, les coses no anaven bé, havia perdut moltes coses, i no havia molts de motius per pensar que aniria millor… l'únic que m'ajudava un poc era la idea que, encara que no m'agrades molt, tenia la feina de periodista, que , al cap i a la fi, era literatura.
Bé, com veieu la meva existència en aquells moments era complicada, però la notícia de la mort de la Dora em va deixar glaçat, no era possible, si feia menys d'un mes que la vaig veure a la televisió, a un programa d'entrevistes d'una cadena nacional que dirigia el meu antic company d’universitat, Josep Lluís Romaguera. Havia anat a Barcelona a una entrevista de treball . Un periòdic de la capital em volia contractar per a la seva secció cultural, havien llegit els meus articles i creien que podria encaixar molt bé amb el seu estil de publicació. Vaig sortir molt content i vaig decidir anar a fer una visita al meu antic company.
Més bé, no només era un company, era el meu millor amic, o l’únic que me quedava. Ja sabeu, el que passa, quan les coses no et roden gaire bé, els que diuen que són els teus amics, desapareixen, però això no és el cas del Josep. Quan la meva carrera va començar a enfonsar-se ell no va fugir, tot el contrari, sempre estava dispost a ajudar-me, en tots els sentits: em deixà la seva casa de la costa Daurada, ja que, quan em vaig separar no tenia casa on viure, emcercà els contactes de les revistes on enviava els meus articles, i també em deixà doblers per tornar a començar, això només ho fa la teva mare o un molt bon amic. Però el millor de tot es que era una persona que escoltava , que sempre tenia una resposta adient, que mai et tractava com un drap brut. Sempre em deia que jo havia sigut sempre un geni, i que tot el que me estava passant era temporal, períodes de la vida.
Mai oblidaré el dia que vaig veure a la Dora per darrera vegada, estava al passadís dels estudis de televisió, llegint una espècie de guió mentre esperava que la cridessin per entrar al plató. Jo l’observava, estava glaçat, no havia canviat gens, era una deessa, era la més hermosa del món, majestuosa … Ja veieu que era la dona que més m’havia impressionat , i com podeu imaginar ella i jo havíem tingut una de les històries d'amor més hermoses de la joventut, i sempre havia tingut un record idílic d'aquella relació.
No me vaig atrevir a acostar-me, però ella aixecà el cap i em va veure. Va somriure i va venir cap a mi. Les cames em tremolaven, tornava al cap de 20 anys.
- -Eduard , com estàs ? feia molta estona que no ens veiem!, què fas aquí?. No m'ho puc creure.
-Si, si feia molta estona . Volia veure al Josep, aprofitant que he baixat a Barcelona. I tu, com va tot?
- - Buff, com sempre, per aquí i per allà, sempre enfeinada, d’ençà que vaig guanyar el Goya, pareix que no hi ha ningú més, i que no he treballat abans.
-Això ha sigut una sorpresa, no has canviat gens, aquests cabells blancs et fan molt interessant. Tens un rostre més madur …
- -Gràcies, ets molt amable Dora, però crec que em mires amb molt bons ulls, la que està fantàstica ets tu. Es veu que l’èxit no cansa, ni fa tornar vell. Ets la mateixa de sempre.
- -No et creguis, les coses no són com semblen a vegades.
- -Què dius? Ets unes de les millors actrius del món, premis per aquí, premis per allà, pel·lícules, obres de teatre, recitals, entrevistes … Mare meva, no atures noia. Tal vegada deus estar esgotada de tan moviment …. però això és bo, Els teus somnis d’ arribar a ser una bona actriu han arribat a bon port. Sempre que et veig per la televisió penso que és impossible que jo conegui a una persona amb el teu nivell.
- -Ostres, Eduard, no diguis això , fa molta estona que ens coneixem, quan ens vam trobar les coses no eren així. Era una noia que venia de les illes , amb moltes il.lusions , amb moltes ganes d'aprendre i de trobar gent diferent. Tu i el Josep m’ajudareu molt, fou una bona època. No ho oblidaré mai.
-Ens hem de trobar i xerrar, hi ha moltes coses que no saps de jo i m’agradaria moltíssim saber la teva opinió. La meva vida no és un somni, no sempre…
Un noi va cridar: Senyora Bonnin, per favor, hem d´anar al plató….
Així ens despedirem però les paraules de la Dora me sorprengueren : Què era el que volia dir? Quins problemes tenia? Què és el que passava ?