F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Memòries d'una alzina (katoptris)
IES Cirviànum de Torelló (Torelló)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  De la primavera de 1925 a l’hivern següent

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.



Colonello —el saludaven totes les dones que es creuava pel passadís d’aquell edifici deixat de la mà de Déu.

Els nens no el saludaven, però tampoc l’ignoraven. El miraven amb temor alguns, d’altres amb admiració, però tots tenien aquella espurna de respecte. Li encantava que li recordessin com d’imponent era la seva figura, encara que no fos verbalment. Especialment quan no era així.

Caminava, expectant a què algú li oferís ajuda. “D’entre tants nens, quin és el meu? És aquell d’allà que em mira orgullós? Segur que és aquell, té un posat familiar” podrien ser perfectament els seus pensaments, els quals, si és que realment estava reflexionant sobre el tema, van ser interromputs per una veu femenina.

—Perdoni Colonello, el puc ajudar? —era una dona jove que el mirava a través d’unes ulleres de cul d’ampolla.

—Doncs sí, estic buscant un noi anomenat Procolo com jo —va dir mentre li allargava un paper que s’havia tret de la butxaca—. Com veurà el seu besoncle ha traspassat recentment i jo soc el seu nou tutor. M’agradaria emportar-me’l.

—Amb tot el meu respecte, Colonello, crec que Benvenuto aprendrà molt més aquí, a l’internat, que amb vostè. I la càrrega que li suposarà cuidar-lo amb la feina que té vostè… Aquí els tractem bé, els donem de menjar i els ensenyem tot el que cal.

—Si us plau, ja n’hi ha prou. Sóc el seu tutor i el vinc a buscar. Marxarem ara mateix. No crec que tardi gaire a recollir les seves quatre pertinences.

La dona li va llençar una mirada que no va saber desxifrar. Déu sap que a ell prou li costava entendre les dones! Sempre expressava la seva repulsió a com de maldestres i dures eren. “Pensen que emportar-te una dona al llit és el que et converteix en home. Poca ocasió han tingut d’apreciar com de bella i apassionant pot ser una guerra. És això el que verdaderament distingeix un heroi d’un home més aviat vulgar”, recordo que sempre deia.

El nen que va aparèixer davant seu no era per res com esperava. Més aviat esquifit, cabells del color del cafè sense moldre i els ulls igual de foscos i inexpressius.

—És ell? —va dir mirant la dona de les ulleres, la presència de la qual tampoc havia sentit arribar.

—Sí, Colonello. Benvenuto és un nen molt assenyat. Per tenir dotze anys té un gran sentit de la racionalitat —se li acostà una mica amb aquella expressió de menyspreu que ja li havia dirigit una vegada, però ell no havia sabut interpretar—. No deixi que la seva ideologia marqui el destí del nen.

Les galtes de Sebastiano es van inflar de menyspreu. La dona havia actuat de manera prou astuta: si li volia fer arribar aquell comentari, davant de tants testimonis era la millor manera. Només Déu sap què hagués passat si Sebastiano s’hagués posat una mica més vermell o hagués clos una mica més fort els punys.

No van tardar més en sortir de l’internat ni en dirigir-se a la Vall de Fons. Van arribar força ràpid, tenint en compte que venien caminant. Benvenuto arrossegava la seva maleta, i rara vegada aixecava la mirada per mirar el seu tutor, que li treia deu passes i no li havia dirigit la paraula en tot el trajecte.

L’extensió forestal de la Vall de Fons era enorme, i les alzines n’érem dominants. Benvenunto, però, va seguir amb la mirada clavada a terra fins que van entrar a la casa. No era humil (poc podia ser-ho si un coronel havia de vanar-se’n), però no destacava tampoc per la seva grandària. Era feta tota de fusta de manera que encaixés amb l’ambient forestal. L’interior amagava dues plantes amb un menjador, una sala d’estar i una cuina més que dignes. Es notava que Sebastiano havia remenat la seva butxaca. D’aquella llar en destacava sobretot la gran biblioteca.

—I aquesta serà la teva habitació.

L'estança era petita, un llit i un armari. Benvenuto va assentir i va deixar la seva maleta sobre el llit amb un moviment despreocupat, cansat.

—Bé, doncs et deixaré perquè posis el que t’hagis emportat amb tu on vulguis. Algun dia d’aquests faré venir la modista, a veure si et pot cosir alguna peça decent que et duri uns quants hiverns per anar bé —se’l mirava com qui es mira un gos abandonat, però la seva mirada no mostrava ni una pinzellada de pena—. Demà començarem a entrenar. Espero que aquest cos teu es pugui arreglar amb una mica d’esforç. La velocitat podria ser el teu punt fort. Algun lloc et trobarem, el que està clar és que necessitem més homes i no estrategs o com es facin dir aquells vells covards.

Benvenuto ara mostrava una expressió atemorida, mentre Sebastiano sortia de l’habitació.

Aquella nit el nen somicava, plorava en silenci. Era impossible que el seu tutor el sentís, l’únic que ens permetia a nosaltres sentir la seva trista cançó de bressol era el vent. La lluna no va aparèixer per consolar-lo, i jo que només volia abraçar-lo, em vaig quedar observant. Com sempre.

Tot just era 1925. A la casa dels Procolo regnava el silenci. Ell tenia només dotze anys, i no era coneixedor de l’herència que li pertocava. Era primavera, i el nom de Mussolini cada cop inspirava més respecte.



L’hivern, aquell any va arribar ràpidament. Primavera, estiu i tardor se’ls havien escapat amb l’avidesa de la pluja de maig. La dona de les ulleres de cul d’ampolla hagués estat incapaç de reconèixer a Benvenuto. La pubertat havia arribat per sorpresa i Sebastiano no podia estar més orgullós de la imatge viril que Benvenuto havia adoptat.

—Ja ets tot un home —li repetia sovint.

Durant aquell temps, el nen havia passat els matins entrenant amb el seu tutor. Velocitat i disparar sobretot. Sebastiano es negava a parlar-li d’estratègia de combat:

—A tu només t’han de preocupar les bales. Que no et toquin o moriràs abans de poder bategar una darrera vegada. Cinc quilòmetres més! —cridava aleshores.

A les tardes Benvenuto no gastava ni un pensament en coses que no fossin els seus llibres. La gran biblioteca s’havia convertit en el seu espai consagrat. Es passava allí elegantment assegut les tardes, mentre Sebastiano tancava la porta de la seva habitació darrere els seus convidats.

Va ser un dia d’aquells d’hivern, en què Benvenuto aprofitava l’arribada de la nit submergit en la lectura. Sebastiano havia sortit al poble quan ell va aparèixer.

Abans de veure’l, Benvenuto el va sentir. No devia ser gaire àgil perquè l’estrèpit produït a la cuina va arribar a Benvenuto, que estava a l’altra punta de la casa. Va deixar el llibre meticulosament damunt la butaca i va agafar el fusell de Sebastiano. De com s’utilitzava aquella arma en concret, gaire coneixement no en tenia, però era l’única arma a mà.

A la cuina brillava una llum poc intensa. Una espelma. Amb la poca llum d’aquesta es podia distingir una silueta que recollia, sense gaire traça, els estris que havia fet caure.

Benvenuto va apuntar. Només havia matat animals, i perquè així ho volia el seu tutor. Qui era ell per decidir prendre una vida? Déu castigava als que cometien delictes, més si es tractava del més impur de tots. Però Sebastiano el mataria a ell si sabia que havia deixat escapar el lladre.

Va disparar.

El seu subconscient sabia aleshores una cosa que ell desconeixia ( senzillament havia de millorar la punteria), ja que aquella bala va anar directa a la finestra que es trobava darrere de la silueta.

El noi, ja que el llum va demostrar que d’un home es tractava, es va sobresaltar de tal manera que va sortir per la finestra que Benvenuto havia trencat.

—Espera! Espera! —ressonava la veu de Benvenuto per tota la finca.

Dins seu, un cúmul de penediment se’l menjava de tal manera que no va dubtar ni un segon a sortir darrere el lladre. Ara corria tant com sabia.

El noi es va parar davant seu. Per la seva respiració agitada, Benvenuto devia deduir que havia arribat al límit dels seus esforços. Se’l veia segur, al noi. La claror de la lluna li havia deixat comprovar que Benvenuto s’havia desprès de l’arma.

—Què buscaves a la cuina?

Ara Benvenuto podia apreciar-lo millor: un noi més gran que ell, però no gaire, de cabells curts, d’aquells que sembla que t’hagin d’eriçar els pèls sense haver-los tocat. No anava gaire net. Bé, no anava gens net. La roba estripada li deixava una espatlla al descobert i Benvenuto segur que es preguntava com podia aguantar aquell fred vestit d’aquella manera.

—Vine, a casa sempre hi ha el foc encès.

El noi se’l mirava com si no l’acabés de comprendre. Però quan Benvenuto va començar a caminar de retorn a la casa el noi el va seguir.

I asseguts davant del foc, bevent l’escudella sobrant i ben calenta, l’hivern i el fred semblaven molt lluny. Poc devia pensar Benvenuto, en la gana que devia tenir el noi per haver corregut aquell perill imminent.

L’hivern tardaria a acabar-se, però el calendari de Sebastiano ja marcava 1926. A la casa dels Procolo alguna cosa havia canviat. Benvenuto faria els tretze anys l’últim dia d’hivern, i ningú li havia ensenyat què volia dir tenir un amic. L’hivern va ser llarg, i a Alemanya, Hitler tancava tothom que pronunciés David davant seu.

 
katoptris | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]