F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El coleccionista d\'assassinats (Cafè de somnis)
IES Joan Maria Thomàs - Palma (Palma)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Tinta de sang

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.
L’escena del crim era realment curiosa; o bé es trobava davant d’un assassí molt llest i sense cap mena de dubte, culte; o bé la quantitat de casualitats que s’havien donat en aquella escena eren dignes de retractar i dedicar en un llibre, un post a un blog o un capítol d’un dels podcasts que tant li agradava escoltar. El cos de la pobre víctima estava estès al carreró del costat de la Universitat de València, concretament al que conduïa a l’entrada de la Facultat de Filologia. Irònicament, aquests mateixos havien estat els responsables de publicar el llibre que el periodista havia aferrat amb fermesa fins a la seva mort. ‘’A qui dimonis se li podria haver ocorregut publicar un llibre amb aquest títol? Amb la de boigs que hi ha pel món avui en dia’’, va pensar l’inspector.
No obstant, els seus pensaments de llàstima cap al periodista mort varen desaparèixer en notar els fulls que s’estenien impecablement al voltant del cadàver. Aquest detall va canviar tot el context. Els papers varen resultar ser proves que demostraven una sèrie d’il·legalitats suposadament realitzades pel periodista. Dues hores més tard, totes aquestes acusacions varen ser confirmades.
L'assassí semblava que no només era mordaç i, segons la imatge que es començava a crear en la seva imaginació, considerablement cínic, sinó que pareixia que també tenia motius de venjança i justícia. Els papers estesos pel terra, el llibre sobre el cos sense vida, els missatges incriminatoris… No podia ser una mera coincidència, oi?
En un principi semblava que l’assassí, actuant com a ‘’justicier’’, havia castigat al periodista amb una ganivetada al cor, però més tard, l’analítica forense va revelar que la vertadera causa de la mort es devia a una ingesta de cicuta. Tot era massa tràgic, potser era fins i tot en remembrança a les obres clàssiques de l’Antiga Grècia. En la ment de Tena s’anava creant un trencaclosques molt incomplet… No pareixia cada vegada més un d’aquells casos que estaven en boca de tothom i que sortien als llibres que tant havia estudiat? El principal problema era la dificultat per relacionar les imatges que tenia al davant; un verí, un llibre , un ganivet d’or...
La matinada següent, assegut al seu despatx, rumiava el cas mentre es pentinava el bigoti. Ell creia que el bigoti era la seva marca personal, que el feia d’alguna manera un home més misteriós. Després de tota una carrera policial dedicada a tornar les bosses perdudes a les senyores de seixanta anys; sentia que aquesta podia ser la seva oportunitat d’aconseguir fama i èxit. Mentre mirava les imatges i es prenia un cul de got de whisky, no podia evitar emocionar-se. ‘’Quina imatge més esplèndida dec fer ara, sóc com l’Hercule Poirot; interessant, clàssic i enigmàtic’’ pensava Tena. No obstant, la realitat era, que per molta gavardina, whisky, bigoti i pudor a tabac, no aconseguia endreçar el cas. Què podia necessitar més? Se li podria ocórrer alguna cosa si posava música misteriosa a l’ordinador?
Els seus pensaments fantasiosos es varen veure interromputs per tres cops suaus a la porta. Aquesta es va obrir lentament i va deixar pas a una al·lota menuda, jove i morena. No podia arribar als vint-i-cinc i portava una corbata, una corbata! A ell no se li havia ocorregut...Agustí es va fer una nota mental per demanar-li més tard la marca de la que portava ella.
-Inspector Tena? Bon dia, sóc n’ Apol·lònia Oliver Cabrer. M’han assignat com a la seva ajudant. Treballaré amb vostè en es cas de l’assassinat de la Universitat.
L’inspector la va mirar de dalt a baix i va somriure.
-Saps? És prou graciós.
-Perdoni?
-El teu nom. A les meves novel·les policíaques, la Lònia és sempre la cap de les investigacions i el seu subordinat és un home. Sembla que aquí és a l’inrevés -va somriure amb certa suficiència i abans de que la Apol·lònia pogués replicar, va seguir- El teu accent… D’on ets?
-Sóc de Palma, però he estat vivint a Barcelona i a València els últims anys.
-Em confon el teu accent mesclat, molt estrany, molt estrany...-l’inspector va agitar la mà amb supèrbia i la Apol·lònia va fer un gest d’incredulitat que va substituir de seguida per un somriure irònic. Ja l’havien advertit de que Tena es pensava constantment que estava en una pel·lícula antiga.
-Bé, inspector, en referència al cas, ja ha arribat a alguna conclusió? Jo duc tota la nit revisant les fotografies i m’agradaria saber la teva opinió sobre… Ah, perdoni, però... Perquè està vestit d’aquesta manera?
-Lònia, Lònia… La joventut com tu no entén la importància de la caracterització. I responent a la teva primera pregunta, negatiu. Avui desgraciadament m’ha costat trobar la meva gavardina, així que només he arribat fa deu minuts.
La Lònia va sospirar. Aquell home era, sens dubte, un bon personatge. Els següents dies varen mirar les fotografies durant hores i plantejaren diferents hipòtesis que anaven des d'un cop de mala sort, a un crim passional, fins a les teories conspiratòries més absurdes. L'inspector Tena sempre se les arreglava per relacionar d'una manera completament infantil qualsevol idea que sortís de la boca de la Lònia amb les pel·lícules que veia cada vespre; que si semblaven el Morgan Freeman i el Brad Pitt a Seven, que estaria ben divertit que la Lònia fos un dibuix animat com a Qui ha enredat a Roger Rabbit?, que si quan acabi el cas serà un heroi a l'altura de Jonh McClean a Die Hard...
Deu dies després de l’incident, mentre ambdós estudiaven diferents possibilitats (moltes absurdes, en opinió de la Lònia), els va arribar la notícia d'un altre estrany assassinat. Després de sentir els inversemblants fets que la policia nacional relatava, es posaren rumb cap a la plaça de la Reina ràpidament.
Un cop allà el caos regnava. La gent s'acumulava al voltant de la cinta policial i s'empenyia per poder veure aquell desagradable, però alhora intrigant, escenari. L'inspector va entrar en escena com si es tractés d'un heroi de pel·lícula. Resplendia d'alegria enfundat en la seva gavardina (que encara tenia a la màniga una taca de la hamburguesa que havia dinat) i passava la seva mirada per tot arreu, en lloc d'estar pendent dels agents presents. La Lònia va assabentar-se després que el que feia era cercar algun periodista del diari o del Canal 9, que relatés les seves gestes.
L’escena que es varen trobar era, si més no, equiparable a la de la Universitat de València. Els gemecs d’una dona es podien identificar amb claredat entre tot el soroll. Aquesta era pujada a una ambulància amb urgència pels paramèdics, mentre una altra dona sanglotava i movia els braços efusivament, xerrant amb un policia que no feia pinta de tenir moltes ganes de ser allà. Just al costat de la porta de l'Església, al peu de l’enorme torre de 214 graons, un home estava estès al terra i semblava que li havia caigut un piano al damunt, com tantes vegades passava als dibuixos. A uns poc metres hi havia el llibre El perquè de tot plegat de Quim Monzó i varis papers amb fotografies incriminatòries.
-Mare de Déu! Aquest home sembla ‘’el Coyote’’ al final del capítol, quan no pot caçar el Correcamins -va dir l’inspector, mentre la Lònia sospirava davant el poc tacte de l’home.
-Ja ho pots ben dir! - va dir la dona que estava xerrant amb la policia- El pobre! Ai, pobreta meua, la meua xiqueta. L'han llançat. Llançat! Us ho podeu imaginar? Sí, sí, ha caigut de dalt del Micalet i ha anat a parar a sobre aquest home. I encara ha tingut sort! Ai, pobre, que devia d'estar llegint ací tranquil·lament i de sobte li ha caigut Asunción al damunt, vaja carxofada! I mira que ella no estava ni guaitant, algú l’ha llançat, qui podria fer quelcom aixina?
Els inspectors varen intentar al llarg de vint minuts treure alguna pista coherent dels plors de la senyora. Finalment varen aconseguir relacionar la mort de Tomeu Pons, professor de literatura catalana, i la de Guillem Gual, el periodista. Ambdós havien mort per cicuta i amb un llibre entre les mans. El que no tenia gaire sentit era la caiguda de la pobra Asunción Baldoví... Quina mena d’assassí era aquest que empenyia a dones de seixanta sobre el cadàver d’un professor?
La resposta era bastant evident en llegir els llibres que havia deixat l’assassí, però l’extravagant home estava massa ocupat imaginant l’esplèndid cas que s’estava formant al seu davant. Definitivament estava molt content d’haver estat escollit responsable de la investigació. Ara ja tenia dues estranyes i insòlites morts i mentre la Lònia llegia els llibres, que havia confiscat amb l’esperança de trobar pistes, ell desitjava secretament que hi hagués un tercer assassinat, per poder enfrontar-se a un vertader assassí en sèrie, com a les sèries.
I quina dantesca i sinistra sort tenia, doncs exactament deu dies després va sonar l’alarma a tota la ciutat de València en trobar una jove parella ofegada al port. Per èxtasi de l’inspector, una petita maqueta d’un vaixell pirata navegava sense rumb i portava amagat un exemplar de l’obra d’Àngel Guimerà, Mar i Cel.
-Tres, Lònia! Tres!-Estam davant la millor pel·lícula d’intriga de la història del cinema!

 
Cafè de somnis | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]