F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La noia dels ulls vermells. (Úrsula85)
Col·legi Apiària (Piera)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Ulls vermells i cabells blancs.

Però això va passar fa uns mesos i no val la pena reobrir ferides. L'important era l'ara. Dintre d'uns minuts arribarà l'AVE cap a Madrid i, si Déu ho vol i no hi ha cap inconvenient, a la nit arribaria tal com li havia dit al Ben. Això pensava feia uns deu minuts, abans de rebre la fatídica trucada d'en Ben.

Va ser sentir el to de trucada i veure a la pantalla escrita el nom de BEN vaig contestar ràpidament esperant bones notícies. Ja que ahir en Ben em va trucar per dir-me que la Dora tenia càncer de pàncrees molt avançat i ell no podia quedar-se més temps callat, després d'explicar-me tot el que havia succeït els darrers mesos em va dir que vingués, tot i que la Dora havia demanat específicament que em mantinguessin allunyada d'ella. No perquè sigui un criminal ni res per l'estil, sinó perquè no volia que la veiés en aquell estat, ja que segons ella sóc molt sensible. Vaig començar a sentir la veu d'en Ben:

-La... D-Doraha... la Dora.- La veu d'en Ben no parava de tremolar, no era capaç d'acabar la frase. Al cap d'uns segons de silenci vaig sentir com agafava molt aire i deia amb un cop de veu- Ha mort!, ella ha mort. Immediatament va tornar a plorar.

Mai hauria pensat que moriria abans que jo li pogués dir res.

En aquell moment els records van començar a fluir pel meu cap com els rius que baixen de la muntanya. Crec que ja va sent hora que digui quina relació tinc amb la Dora. Ella era la meva germana, més ben dit, germanastra. Els meus pares la van rescatar i la van adoptar.

En aquell moment teníem quinze anys, jo estava passant una etapa de la meva vida en la qual ho rebutjava tot violentament. Uns dies abans que ella arribés els meus pares van parlar amb mi sobre ella. Em van dir que ella ho havia passat molt malament i que havia fet moltes coses inimaginables per sobreviure, en resum em van dir que fos amable i pacient amb ella. Jo vaig agafar una enrabiada, vaig pujar les escales i vaig donar un cop de porta i en conseqüència el gos de la casa del costat va començar a bordar. Vaig agafar el mòbil, els auriculars i vaig estirar-me al llit a escoltar música.

Mentrestant la mare estava enllestint els últims detalls dels papers de l'adopció i el pare va començar a rentar la vaixella i a fer el dinar.

Em vaig tancar a la meva habitació durant tres dies, el pare em deixava una safata amb cada àpat amb alguna nota tipus "tot anirà bé" "pren-te el teu temps" "serà un gran canvi"... Si no fos pel fet que a la meva habitació hi tenia un lavabo incorporat amb tot el necessari, no séquehagués fet.

El tercer dia cap al migdia després d'haver menjat el dinar vaig estirar-me al llit mirant cap a l'esquerda del sostre fins que em vaig adormir. Vaig començar a somiar. Jo era a casa amb el pare i la mare, sent feliç, estàvem preparant les coses per fes un pícnic. Vam sortir i al cap de deu segons de caminar vam aparèixer en un camp verd i ple de flors. L'aire que es respirava era fresc i lleuger, un suau corrent d'aire omplia l'espai i feia que la meva roba i el meu cabell ballessin al seu ritme. Ens vam asseure sota el pomer més gran que havia vist, si recollís totes les pomes que han caigut empeses pel vent podria fes un menjar i convidar a tot el meu barri. Vam començar a menjar, la mare em va apropar un bon tros de síndria, després de menjar em vaig estirar fent que els càlids raigs del sol arribessin directament a la meva cara sense que em molestés.

Vaig tancar els ulls...

Quan els vaig obrir estava estirat al terra del menjador; això era una pràctica habitual en mi, quan necessitava pensar i concentrar-me en alguna cosa o simplement estava cansat m'estirava mirant cap al sostre pensant i de fet encara ho segueixo fent. Vaig tornar a tancar els ulls sense adormir-me, només per descansar les parpelles després de rebre els raigs del sol.

Sento com algú em crida, la seva veu és nova, sembla la d'una dea, és suau i agradable.

Tanco els ulls...

Els obro un altre cop...

Estic observant un altre cop l'esquerda del sostre que sembla una mica més gran que abans. M'aixeco del llit amb la sensació de tranquil·litat dins del cos.

Baixo les escales mig adormit i em sento a la cadira de la cuina preparant-me per menjar. La mare em mira sorpresa que hagi sortit jo solet de la meva habitació sense de fer servir la força ni les amenaces. Em va preparar una xocolata calenta i jo me la vaig prendre. La mare tenia un comportament estrany aquella tarda, s'asseia a la taulamiravacap als costats i s'anava a donar una volta. Jo, que estava molt tranquil i mig adormit, no m'estava assabentant de res. Al cap de deu minuts em vaig adonar de la noia que era rere una pila de llibres.

Em va sorprendre molt. La noia tenia molt poca presència, semblava com si s'estigués amagant. Em vaig aixecar i la mirada de la mare es va dirigir cap a les meves passes. La noia va aixecar la mirada en notar els meus moviments i em va clavar una ferotge mirada que em preguntava que estava fent, jo la vaig mirar, però no li vaig veure els ulls a causa dels llargs cabells blancs que li cobrien la cara des de l'angle en què em trobava. Ella en veure que no li podia veure els ulls va aixecar una mica més el cap fent que els flocsde elseu cabell blanc com la neu reculessin cap enrere descobrint els seus ulls color "vermell com la sang", això pensava en aquell moment.

Els seus ulls em van impressionar, ja que mai n'havia vist uns com aquests, vaig observar el que llegia, estava llegint uns llibres de la biblioteca que es troba uns metres més avall de casa meva.

-Com et dius?

-...- Va baixar la mirada cap al llibre, va passar una pàgina, dues pàgines,...Vaig captar la indirecta i vaig tornar a asseure'm a la cadira. Ella va agafar un punt de llibre elvacol•locaral final del capítol que acabava d'acabar de llegir-se, va començar a mirar cap a molts costats, cercant alguna cosa. Al cap d'uns minuts es va aixecar i es va dirigir cap a la mare que era al menjador observant-nos. Li va fer unes senyes, ma mare es va aixecar, va pujar les escales i les va baixar amb unes llibretes, uns llapis i una goma que li va donar a ella. Ella va somriure, es va girar i es va tornar a asseure. Va obrir la llibreta amb fulls de línies i va escriure-hi "Dora", va girar la llibreta i me la vaassenyalar.

-Així que et dius Dora, no?-Ella va assentir amb el cap.

-No pots parlar?-Ella va fer que no amb el cap.

Fent aquests moviments la seva llarga cabellera es va començar a moure deixant a la vista unes vedes al coll, vaig dirigir la meva mirada amb curiositat i ella automàticament se les va tapar amb el jersei que portava posat, va abaixar la mirada i va tornar a llegir en silenci.

Jo vaig dirigir-me cap a on es trobava la mare.

-Quiésella?- Vaig dir amb curiositat.

-Ésla noiade la qualet vam parlar fa uns dies, ja no te'n recordes?

-Ésella?!!?- Vaig dir sorprès.

-Que t'imaginaves?

-La veritat...ésque m'imaginava una noia alta, masculina, amb músculs per tot arreu...-La mare va començar a riure- Vau dir que havia superat moltes coses dolentes i vaig donar per fet que tindria molta força física i...-Ella em va tallar en mig de la meva frase

-Ens referíem a força mental, encara que també témésforça que la mitja.

-Va néixer muda?- Li vaig preguntar.

-No- Em va respondre la meva mare.

-Va tindre un accident?- Vaig preguntar sensecap maldat.

-Es podria dir quesí. Si vols saber més cosesper quèno li preguntes tu mateix a ella?- Va dir mentreallargava la màcap a la seva direcció.

Vaig tornar a asseure'm a la cadira mentre pensava que podia preguntar-li.

-Quin llibre estàs llegint?

Va tornar a mirar-mealsulls preguntant-me si m'interessava de veritat o només ho deia per dir.

-Si, m'interessa.- Va fer cara desorpresa, ja queno havia pronunciat ni escritcapparaula i jo ja l'havia entès perfectament.

Es va aixecar i va caminar cap a mi, va ser quan em vaig adonar que anava caminant amb dificultats. Es va asseure al meu costat i va començar a gargotejar en un full explicant-me la situació i la línia de fets que estava passant el llibre. Cada cert temps feia una petita pausa en l'explicació i feia senyes amb les mans i gesticulava amb la boca sense que una sola paraula sortís dels seus llavis quan s'adonava, immediatament tornava a gargotejar intentant dissimular. Ella es pensava que no m'estava adonant d'aquests petits lapsus que deien moltes coses sense dir res, jo feia veure que no passava res i ella semblava una mica feliç en aquell moment.

Al cap d'unes hores la Dora es va acabar de llegir els llibres que hi havia sobre la taula, va agafar la llibreta i hi va escriure "puc anar a la biblioteca?", la mare em va dir que li acompanyés, ja que es trobava al costat de casa i que també li ensenyés una mica la ciutat.

Vam sortir, la vaig portar a la biblioteca on ella va regirar tots els prestatges en cerca d'uns llibres en específic. No els va trobar així que vaig trucar la mare per dir-li que aniríem cap al centre de la ciutat a l'altra biblioteca, ja que era més gran. Ella ens va donar permís i vam començar a caminar.

Vam passar per davant d'un parc on ens vam parar, ja que la Dora volia pujar als gronxadors. Es va asseure, va començar a gronxar-se amb poca força mentre em mirava avergonyida. Jo m'hi vaig adonar i em vaig asseure al gronxador de la seva esquerra, llavors ella es va començar a gronxar cada cop més fort fins que semblava una competició per veure qui donava una volta sencera abans, vam gronxar-nos fins que se'ns van adormir les cames, llavors vam reprendre el nostre camí fins que vam arribar a la biblioteca.

Ens vam apropar fins que vam estar prou a prop per poder llegir el cartell de tancat.

- Ho sento, no era la meva intenció entretenir-te.

Ella em va tornar a mirar amb una mirada que deia "m'ho he passat molt bé, tinc ganes de repetir".

En el camí de tornada vam tornar a parar al parc i vam tornar a gronxar-nos com nens petits.

-Et prometo que demà tornarem a sortir cap a la biblioteca a buscar els llibres que busques.-Ella em va mirar i em va regalar un somriure d'agraïment.
 
Úrsula85 | Inici: Sobre la terra impura
 
Comentaris :
Janaa 08 febrer 2021
M'encanta, ja tinc ganes de llegir el seg�ent!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]