F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Un impostor entre nosaltres (Monica i Marta)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Una mort inundada de preguntes

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.



Havia passat quasi una setmana de la mort d’un dels crítics literaris més importants del moment, el meu pare. Tot era gris al meu voltant. Tenia un buit al cor que de vegades s’inundava d’incertesa. Qui voldria matar a una persona tan bondadosa, com ho era ell? Ningú sabia la resposta d’aquesta pregunta, que rondava pel meu cap constantment, ni tan sols l’Agustí Tena, l'encarregat d’investigar el cas. Una persona d’uns trenta anys i amb una complexió robusta, que no passava del metre setanta d’alçària. Era alopècic, és a dir, no tenia molt de cabell al cap, però tenia un bigoti frondós i una mirada profunda i negra com el carbó. El seu nas era punxegut i gran, a diferència de la boca, petita i elegant. A primera vista em va semblar una persona freda i distant, però encara no el coneixia prou per parlar del seu caràcter.
***


Avui, 23 de març de 2014, he quedat amb l’inspector per parlar sobre com avança la investigació, al seu despatx. Estàvem els dos asseguts cara a cara, al davant del seu escriptori. El senyor Tena estava cercant els arxius del cas, quan de sobte va rebre una trucada telefònica, de la qual jo podia escoltar, molt fluix, tot el que deien:



-Senyor Tena, aquí l’oficial Torres, l’he cridat per parlar amb vostè per actualitzar-li les dades de la investigació del cas de la mort de Gual. - Va comentar-li el Marc, un dels ajudants i secretari de l’equip.



-Diguem. Què passa? Què heu descobert?- va preguntar l’home preocupat.



-Hem revisat les càmeres de seguretat de l’entorn on va passar aquesta desgràcia.



-I bé? Què hi apareix?



-No es veuen gaire bé, ja que era de nit, però es poden apreciar dos homes, un d’ells amb un llibre a la mà.



-Heu pogut identificar qui eren aquelles dues persones?



-No, senyor. La càmera no era de molt bona qualitat com per identificar les cares.



-Què passa a les imatges? Es veu si hi ha alguna amenaça o qualsevol cosa sospitosa?



-No senyor, un dels homes espenta a la víctima i seguidament surten de l’àrea de visió.



-Moltíssimes gràcies per l’esforç. Si es recapta més informació aviseu-me si us plau.



-Per descomptat, el mantindrem al dia.



Varen finalitzar la trucada i l’Agustí em va mirar amb una mirada perduda.





-Hi ha hagut alguna notícia nova?- Li vaig preguntar impacient



-De moment no hi ha hagut cap novetat, totes les hipòtesis es mantenen obertes.



-Encara no?- Vaig dir-li desesperat.



-No, ho sento molt.



Ens vam acomiadar. Vaig sortir de l’oficina, decebut, i me’n vaig anar a casa.



Pel camí em vaig replantejar moltes coses. Potser la investigació no era del tot fiable? Era possible que l’inspector m’ocultés alguna cosa? Tal vegada, era jo qui estava desesperat per obtenir respostes? No sabia què fer, estava ofegat en un mar de preguntes sense resoldre.



En arribar a casa vaig anar a la meva habitació i em vaig estendre sobre el llit, pensatiu. Uns minuts després, em vaig quedar adormit, quasi sense voler.
***


Al matí em vaig despertar decidit. Sabia el que anava a fer. Pensava anar a l’escena del crim per treure les meves pròpies conclusions i respondre algunes de les preguntes que vivien a la meva ment.



Eren aproximadament les deu del matí, estava en un carreró sense sortida, que ni tan sols tenia nom. Allà em vaig trobar un dibuix de la silueta del cadàver al terra. El terreny estava envoltat amb cintes que deien “investigació policial, no apropar-se”. Vaig fer cas omís i em vaig apropar. En aquell moment pogué observar taques de sang seca. Vaig suposar que era la del meu difunt pare. Uns segons més tard em vaig adonar que unes llàgrimes queien per la meva galta, com l’enyorava!



Després d’un temps pensant, reflexionant i tranquil·litzant la meva consciència, em vaig apropar un altre cop. Vaig creuar les cintes i observava tots els racons detingudament. No vaig ser capaç de trobar l’arma amb la qual l’havien apunyalat fins a matar-lo.



Cercant i cercant, durant una llarga estona, a una paret d’aquell mateix carreró, vaig trobar unes peculiars figures, escrites amb bolígraf. Eren una mena de formes que semblaven quadrats, però no estaven tancats del tot i, algunes, tenien un punt a una posició determinada. Aquelles figures em sonaven familiars, vaig pensar que es tractava d’una mena de codis. Els vaig saber reconèixer gràcies al fet que al meu pare li encantaven i quan jo era petit m’ensenyava a desxifrar-los. Però aquells, en concret, no sabia del tot bé que significaven. De seguida vaig anar-me’n cap a casa, a investigar-los, pensava que em podrien donar alguna pista del que va passar.



Quan vaig ser a casa, em vaig asseure al davant del meu escriptori, vaig encendre l’ordinador i vaig cercar per internet, la impaciència es va apoderar de mi. Vaig cercar codis de guerra, ja que, normalment, s’utilitzaven per comunicar-se durant una batalla i que els enemics no sabessin el que s’estaven dient i d’aquesta manera no poguessin resistir-se a la seva estratègia o preparar una trampa. No vaig trobar cap resultat.



Em trobava exhaust, portava tot el dia donant-li voltes a l'assumpte. ¿De veres els policies no havien trobat aquells codis? No sabia respondre a la pregunta, igual que em passava amb moltes altres que tenia i que, cada vegada que trobava alguna cosa sospitosa, el meu cap generava encara més. Després de pensar moltíssim, mentre estava tombat al llit, em vaig adormir.

 
Monica i Marta | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]