F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Semper Fidelis (Gerard Tamarit )
IES DE MASSAMAGRELL (Massamagrell)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  La clau daurada

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, per què s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.



L’inspector es va atrevir a desafiar la voluntat del metge forense, que havia deixat clar que ningú podia acostar-se a la víctima fins que fos transportada al laboratori, i va apropar-s’hi per examinar la vestimenta que portava Guillem. A primera vista era impossible detectar qualsevol anomalia en la roba que duia (menys pel ganivet clavat al cor, és clar). Tant l’americana com la camisa estaven ben planxades, així com els pantalons, però hi havia quelcom en les sabates que semblava cridar l’atenció d’Agustí: Semper fidelis. «Una frase curiosa per a tindre-la gravada a la sabata» pensà l’inspector. Potser que el llibre i la frase de la sabata tingueren algun tipus de relació? A qui li era «sempre fidel» el periodista abans de la seua mort? Per on podria començar a investigar?



Eren tantes les preguntes que se li apareixien al cap i tan poca la paciència que tenia, que no podia esperar ni un segon més, sentia la necessitat de començar la investigació. No podia perdre el temps preguntant a la família, això no aportaria més que informació supèrflua i, sobretot, una gran pèrdua de temps. Aquest no era un cas qualsevol, i per tant, no es podia actuar com sempre.



Agustí Tena va decidir, per segona volta consecutiva, tornar a desafiar el reglament establert i va agafar aquell llibre tacat de sang per comprovar-hi si hi havia res que pogués fer servir. Aleshores, només agafar-lo, es va adonar que una clau roja enganxada a un tros de paper havia caigut a terra d’entre les fulles del llibre. L’inspector l’agafà amb rapidesa i es disposà a llegir el que estava escrit en el paper mentre s’apartava discretament de la víctima:



Allà on el peregrí contemplava la lluna,

esperant la caiguda de les cadenes,

per portar a la llar fortuna.



1730 MBAV



Agustí no s’estimava gens la poesia, opinava que la seua funció era la més inútil d’entre tots els gèneres literaris: «Tanta dependència de la rima, tantes metàfores... L’únic que s’aconsegueix és impedir la transmissió del missatge, en fi, escriptors...» Pensava Agustí.



Quan de sobte va caure, potser per això ho va escriure així, potser volia assegurar-se que ningú més que el destinatari fos capaç d’entendre de que es tractava i per a què servia la clau. Així doncs, l’inspector es va veure obligat a treure el seu esperit literat i es va disposar a desxifrar el poema en busca d’alguna informació important.



Mentre llegia per sisena volta els versos, quan no podia treure’s del cap la sensació que les peces hi estaven però l’engranatge no funcionava, li va vindre la inspiració al cap i es va recordar d’aquella frase feta: «dormir a la lluna de València».



- És clar! La lluna de València, això deu ser alguna part del riu... Per tant, la caiguda de les cadenes... Clar! Les cadenes de la porta de la muralla! Però quina? La de Serrans o la de Quart... I per a què la clau? - Es plantejava Agustí mentre s’encaminava de pressa cap al tramvia.



Una volta arribà a la parada es va tornar a fixar en el paper, aquesta volta en el final. 1730? Què va passar l’any 1730? Agustí era un apassionat de la història contemporània, però era incapaç de determinar quin fet significatiu passà aquell any. Pensava en la guerra de successió, però no podia ser, ja havien passat uns quants anys d’aquell esdeveniment... Quan de sobte caigué, no es tractava d’un any, sinó d’una hora! Les cinc i mitja de la vesprada! Aquella seria l’hora a la que deuria d’haver-hi anat Guillem, sigués on sigues aquell lloc.



Agustí va entrar al comboi i es va seure al primer seient que trobà, alhora que començava a sentir-se estressat. Veia com avançava el tramvia mentre que ell era incapaç de desxifrar l’última part del paper, «MBAV». Podria ser qualsevol cosa, la signatura secreta de Guillem, les inicials del destinatari, la marca de l’assassí...



De sobte el tramvia s’aturà i l’inspector quasi va caure de la frenada. Dos minuts després d’estar parats es van obrir les portes per deixar córrer l’aire i es va demanar als passatgers que per favor esperaren fins que el tramvia tornés a moure’s. Ell però, fart d’haver-se trobat en aquesta situació més d’una volta, va decidir baixar i seguir el trajecte a peu. L’inspector no podia esperar ni un segon, faltaven vint minuts per a les cinc i mitja, i devia arribar a un lloc molt important, malgrat no saber exactament on.



Agustí baixà des de la zona de Benimaclet fins al mateix riu amb l’esperança de trobar quelcom que l’ajudés mentre es dirigia cap a les torres de Serrans. Mirava per totes bandes, però no podia evitar fixar-se sobretot en els edificis, aquells murs, alguns tan antics, li feien preguntar-se a si mateixa què és el que li dirien si pogueren parlar.



Tot just abans d’arribar al pont de fusta va alçar la vista per veure aquell edifici que tantes voltes havia vist quan passava amb el cotxe i que tan poques voltes s’havia parat a admirar. El temps jugava contra ell, però no podia evitar-ho, sentia la necessitat d’aturar-se a gaudir d’aquella façana.



«Realment es nota que és el museu de belles arts de Val...» va ser incapaç d’acabar de verbalitzar el que anava a dir. Havia trobat l’última peça de la nota. «MBAV» eren les sigles de Museu de Belles Arts de València! Ací era on Guillem havia d’anar! Potser era ací on havia de dur la clau, potser hi ha quelcom ací que devia ser obert.



Quan va arribar a penes hi havia ningú a la porta: «és normal» pensà Agustí, era dilluns, i com de costum el museu estava tancat. Sols hi havia una dona, la qual li produïa a Agustí una mena de sensació estranya, com de culpabilitat.



Agustí s’hi va acostar, i a cada pas que donava, més clar veia a aquella dona, la qual intentava escriure amb el mòbil, però li tremolaven les mans i sovint se les enduia a la boca per mossegar-se les ungles.



Quan l’inspector sols hi era a unes set passes d’ella, la dona es va adonar de la seua presència i va fixar la vista en la clau roja que l’inspector duia a la mà. Posteriorment tornà a alçar la vista i quan va veure la cara d’Agustí, es va posar molt nerviosa i abans que ell li pogués dir res va començar a córrer espantada.



Agustí no entenia res, què devia obrir aquella clau com perquè li causés tant d’espant a aquella dona?

Però no hi havia temps per fer-se preguntes, una sospitosa acabava de fugir, havia d’actuar ràpidament. Sense pensar-ho, Agustí començà a seguir-la carrer d’Alboraia cap amunt, però la quantitat de gent pel carrer feia impossible enxampar-la. Ambdós xocaven constantment amb algú i s’havia de ser realista, Agustí Tena no estava preparat físicament per a fer una llarga persecució.



Quan Agustí sentia que les seues cames ja no li responien més, es va veure obligat a aturar-se i agafar aire, moment en el qual la dona girava la cantonada per a desaparéixer definitivament de la seua vista. Enrabiat, l’inspector recarregava forces bevent aigua quan de sobte va veure a terra, entre les sabates que passaven al voltant, una silueta daurada. Es va acostar a agafar-la i es va adonar que es tractava d’una clau, la qual tenia exactament la mateixa forma que la clau roja que tenia Guillem. «Li deu haver caigut quan xocà amb aquell home robust» Pensà l’inspector alleugerat.



Agustí es disposà a analitzar la clau daurada i es va adonar que aquesta tenia gravades unes lletres a una banda: «Ferreteria Llopis».



De seguida Agustí Tena es disposà a treure el mòbil per buscar la direcció d’aquesta ferreteria, just en el moment en què li caigué la clau a terra. L’inspector arreplegà la clau per segona volta quan es va adonar que a l’altra banda d'aquesta també hi havia gravades unes lletres, unes lletres que recordava haver llegit poques hores abans: «Semper fidelis».
 
Gerard Tamarit | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]