F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Paraules d\'un somriure (silvia&martina)
Escola Puigcerver (Reus)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Castells en ruïnes.

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

Així doncs, em vaig quedar impactat contemplant el titular d’aquell diari de l’home panxut d’edat avançada i barba blanca, “Ha mort l’escriptora de reconegut renom Dora Bonnín”, no m’ho podia creure, era morta. La ment se’m va començar a emboirar, una força buida em va començar a oprimir per dintre i sentia com aquesta anava enfilant-se des del meu estómac apoderant-se del meu ésser, ofegant-me lentament. Em vaig quedar paralitzat com un clau a terra processant tota aquella informació tan sobtada fins que el propietari del diari se’l va enrotllar sota el braç mentre s’aixecava per agafar el tren que es dirigia a la capital. Tot seguit, vaig sortir del meu estat de xoc i involuntàriament les cames em van conduir cap a l’enorme tren matiner ple de treballadors amb vides monòtones. Vaig seure en un dels seients que toquen a finestra, el paisatge que em brinda el recorregut m’esvaïa del món durant tot el trajecte, com si cada vegada que mirava per aquella bruta finestra la meva ànima abandonés el meu cos i s’enlairés cap al més plaent indret. Vaig llevar la vista en direcció al cel, uns quants núvols hi passejaven agafats de la mà, empesos dolçament per la delicada brisa de juny.



Semblen feliços – vaig pensar. – Tant de bo poder ser com ells, sense

inquietuds, tranquils i despreocupats mentre suren alegres pel cel.

Sense adonar-me’n, el tren es va aturar progressivament. Em vaig aixecar i esperitadament vaig baixar-ne abans que aquest tanqués les portes i em portés cap a la següent estació (cosa que m’havia passat anteriorment a causa de la meva ment dispersa).Entre semàfors i fileres infinites de xemeneies sobre rodes, el temps s’escorria d’un instant a l’altre. Era conscient del meu fals posat per ocultar aquell titular latent en la meva recança, però tot i això m’havia d’afanyar; la reunió amb l’editorial havia començat feia poc més d’un quart d’hora.

Vaig començar a caminar ràpidament cap al despatx de la meva editora situat a la Diagonal.Un bonic edifici— em vaig dir quan m’hi vaig plantar al davant—, que, com totes les belleses d’aquest món, ofega qui s’enamora del seu cant i s’atansa massa a la proa.Vaig pujar les interminables escales de marbre d’una forma tan accelerada que cada tres graons m’entrebancava amb les meves pròpies cames.Finalment hi vaig arribar, així doncs, vaig entrar al despatx sense ni tan sols saludar l’amable secretària, em vaig dirigir la petita sala situada al fons de l’estret passadís i hi vaig entrar sense vacil·lar.

- Em sap greu el retard – vaig dir a la meva editora Núria mentre esbufegava desesperadament– m’he embadalit una mica a l’estació.


- No et preocupis Fabio, seu si us plau. – em va dir la Núria mentre m’oferia un got d’aigua i a l’hora una butaca.

La seva mirada era freda i distant, lluny d’aquella mirada afable i afectuosa que vaig conèixer deu anys enrere, quan la seva carrera professional tot just s’enlairava i la meva, llavors incipient, ja començava a enfonsar-se sota mars de lletres i paraules transparents, sense passió ni validesa. Ella anava elegant amb una americana bruna i uns pantalons de pana color crema, duia els seus cabells castanys perfectament recollits en una trossa i unes sabates de plataforma de color blanc. Jo, en canvi, anava descuidat i malgirbat com sempre: una camisa verda corrompuda per una taca de cafè de feia un parell de dies, uns pantalons texans, els quals feia mesos que no visitaven la rentadora, una sabata amb els cordons desfets, la corbata torta i una clenxa caiguda sobre el meu front perlat de suor.

- Mira, Fabio, fa quatre anys que vam publicar el teu últim llibre, - va dir amb una veu profunda i taciturna mentre mantenia una postura professional. – que com ja saps, no va tenir gaire èxit. A més a més, fa temps que et demanem idees per a futures publicacions i no has tingut el mínim interès per mantenir el contacte amb la teva editorial.


- Núria, ja saps que últimament ho estic passant molt malament, - vaig dir tallant-li la paraula. – La meva separació, la lluita per la custòdia del meu fill i molts altres factors estan repercutint la meva vida professional i de debò que m’agradaria escriure, però m’és impossible trobar les paraules mentre la depressió va agafada

- Sento si estic sent massa directa Fabio, - em va dir canviant el to de veu al que més n’estava acostumat, aquella Núria afectuosa i curosa. - Sé que estàs passant per un moment dur arran de la mort de la Dora, però no podem fer que això s’allargui més. Hem de prescindir de tu per donar pas a nous escriptors amb empenta i ganes d’escriure històries per al món. Així doncs, ja no podem treballar més amb tu, ho sento.

Vaig quedar mut, no vaig saber ni reaccionar a aquell got d’aigua freda que acabava de caure’m a sobre. Les seves paraules emmetzinades van colpejar-me com si es tractés d’un xoc contra un mur de formigó, definitivament ho havia perdut tot, tot allò a què m’havia dedicat tota la vida, tot allò on havia abocat tota la meva passió i les meves emocions. No vaig ser capaç de pronunciar ni una paraula, així doncs, l’única cosa que vaig fer va ser aixecar-me lentament de la cadira i marxar del despatx ambtres dits menys d’alçada, cinc canes més i un parell d’ulls enfonsats en laberints de pell arrufada.

Un cop vaig ser al carrer tòrrid,vaig encendre el mòbil per consultar l’hora i al mig de la pantalla va aparèixer una trucada perduda de la Laura, ella s’encarregava de la custòdia d’en Jan aquella setmana. Vaig sospirar i apagar el telèfon peralçar la vista al cel i veure si els núvols dansaires em podien proposar opcions sobre què fer amb la meva vida (la qual cosa òbviament no va succeir).Només era un transeünt més, un altre cos buit portat per un estrany instint de supervivència, i això m’omplia de peculiar sentiment de quietud. Vaig creuar el passeig de Gràcia, no sabia ben bé què hi feia allà, em sentia com un xai a l’escorxador, fins a arribar davant d’un enorme i luxós pis barceloní on em vaig criar, allò que anomenen llar. Allí hi vaig passar els pitjors anys de la meva vida, aguantant els crits de la meva mare, que no volia que fos escriptor, i vet aquí, que tenia raó, he acabat sent un fracassat i un amargat com ella predeia.

Davant meu, una massa concentrada de periodistes giraven el cap en la meva direcció i m’assenyalaven. Una d’ells va córrer cap a mi i la resta no va trigar a escollir el mateix camí. Una quantitat descomunal de càmeres i micròfons em rodejaven. Els flaixos de les càmeres em crivellaven i aquestes bales van començar a incrustar-se sobre les úlceres.

- Com se sent després de la mort de la seva mare? – Em va preguntar un periodista de TV3.


- Sap per què es va suïcidar? Li havia confessat mai aquesta mena de pensaments? – Em pregunta una noia posant-me el micròfon en tota la boca.

En cada pregunta que feien, la respiracióse m’anava accelerant isentia una tona de sorra que s’abocava per la meva gola, raspant-me i fent-me sagnar per dins, tot emmudint les meves paraules. La sorra m’anava ofegant a poc a poc, creant-me un nus a la gola fins a sentir-me al llindar de l’abisme.

- No, prou! – Vaig cridar amb totes les meves forces. – La meva mare era una dona cruel i amargada, es va dedicar tota la seva vida a abatre’m moralment a mi i ara ella ha quedat enfonsada entre una enorme quantitat de bitllets. I ara, si em perdoneu, us en podeu anar a pastar fang.

Tothom va quedar mut, ningú va gosar a bada boca. Els periodistes que m’envoltaven van tallar la xarxa per alliberar-me de la trampa que ells mateixos havien cosit. En aquell moment no me’n vaig penedir ni unamica, havia dit tot allò que reprimia feia hores, tot allò que es va anar agreujant a mesura que les males notícies s’aglomeraven.

Quan vaig arribar a casa, vaig decidir encendre la televisió de tub col·locada a la tauleta de roure. A cada pas que articulava, sentia la dringadissa d’ampolles buides de licor. Tot just prémer el botó d’encès, la televisió es va omplir d’imatges, una periodista baixeta i rabassuda va començar a parlar:

- Avui Catalunya i el món ha perdut un gran referent de la prosa. Dora Bonnín ha estat trobada aquesta matinada pel seu assistent. – va dir la periodista en to cordial. – Segons el que la situació indica, la reconeguda escriptoraera morta feia una setmana, les fonts apunten que l’escriptora es va suïcidar, però encara no en sabem tots els detalls. Com a acte commemoratiu, després del telenotícies, us oferirem un reportatge sobre la seva vida i les fites que va aconseguir aquest gran referent de la literatura catalana.

Tot seguit van començar a reproduir-se les gravacions de l’escena que havia muntat davant del pis de la meva mare. Se’m veia frustrat i malhumorat, però alhora un tel de tristor em cobria la cara, les ulleres remarcades i el meu aspecte descuidat ressaltaven el meu estat d’ànim, el meu jo exterior era un perfecte calc de com em sentia per dins.

Quan vaig sentir les paraules que havia pronunciat, un calfred em va recórrer l’espinada, no podia creure que hagués tingut la sang tan freda i un cor tan insensible. Les paraules que havia dit no paraven de ressonar en bucle dins del meu cap, em colpien el cor i l’ànima de la forma més profunda que havia sentit mai, em sentia culpable, però no pas pel que havia dit, sinó per donar-me per vençut tan ràpid i haver seguit amb la picabaralla que tenia amb la mare.



De sobte diversos flaixos van entrebancar la meva visió, aquell moment en què la mare em va escridassar dient-me que mai a la vida seria un bon escriptor, que fracassaria, aquells milions de vegades que em quedava sol a casa mentre ella estava escrivint en comptes de cuidar el seu fill de tan sols sis anys.

La meva ment va anar viatjant de record en record fins a detenir-se en aquell que va canviar les coses, aquella escridassada que va acabar amb un cop de porta, des d’aquell dia ara feia quinze anys no vaig tornar a trepitjar aquell pis ni vaig tornar a voler saber-ne res de la meva mare. Ella va tractar de disculpar-se, insistia a donar-me explicacions, jo només vaig entretenir-me a rebutjar aquelles paraules buides i egoistes que m’havia de dir. Jo, il·lús, confiava que les meves històries triomfarien com les d’ella, però a diferència de la mare, jo aspirava a ser una bona persona que cuidés de la seva família, volia ser home dedicat i atent per aquells que estima, i vet aquí la gràcia, he acabat sent un fracassat que ho ha perdut tot i un amargat mesquí com ella.

El seny va fugir empès per l’alcohol que galopava a través de les meves venes i els records es van anant esvaint, la meva ment es va anar apagant fins a caure en un profund son. Un cop més vaig fugir de la meva desastrosa vida per refugiar-me entre els castells de somnis, ja en ruïnes. Aquelles fortaleses que s’eixien entre cels tenyits de crepuscles roigs. Aquells palaus d’una època massa llunyanade la qual custodiava tan sols un rastre de reminiscència amb clau, derrotes i alcohol.
 
silvia&martina | Inici: Sobre la terra impura
 
Comentaris :
pau 06 febrer 2021
M'encanta!!!!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]