F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La veu de la llibertat (Wissal Akrach )
IES ANDREU SEMPERE (Alcoi)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  La veu de la llibertat

A poc a poc m’hi vaig apropar perquè no intentés escapar i, finalment, el vaig agafar, i ell va començar a intentar volar a les meves mans. El vaig abraçar per tal que es calmés i no sentira por, i quan em vaig girar vaig trobar davant meu un home vell amb roba molt usada que portava un barret dels colors de les plomes d’aquesta au. Em va dir que tenia la intenció d’agafar aquest papagai. Jo el vaig mirar i li vaig dir: Però ara ja el tinc jo, ho sen. I vaig continuar el meu camí. Mentre avançava sentia que algú em seguia, però quan em vaig girar no vaig trobar ningú.

Quan vaig arribar a casa, vaig posar el papagai a una gàbia que tenia abandonada al celler i me’l vaig endur a la meva habitació. No es movia, només girava el cap cap a l'esquerra i cap a la dreta observant les parets de la meva habitació incolora. Em vaig acostar a ell i li vaig dir: T’he agafat per veure la teva bellesa cada dia o cada minut, la brillantor dels teus colors eliminaran la meva foscor. Confieu en mi, no vull evitar-vos la llibertat. I tot seguit, l’ocell va començar a repetir la paraula “llibertat” sense parar.Em vaig quedar bocabadat i vaig començar a dir-li diverses paraules i frases mentre ell les repetía amb la seva musicalitat automàtica tan peculiar. Va ser divertit, almenys sentia un so a la meva habitació i ja no estava sol. Aquell dia no vaig sortir de casa, perquè ja tenia un amic amb qui jugar, passar el temps i llegir-li contes.

Aquella nit, a trenc d’alba, la llum de la lluna encara dubtava a marxar, quan els meus ulls van començar a intentar seguir dormint. De sobte, vaig sentir que algú picava la porta ¿Qui em pot visitar a aquesta hora?


Vaig obrir i era ell, aquell vell que em vaig trobar quan vaig agafar el papagai. Va entrar a casa sense demanar-me permís, vaig tancar la porta i el vaig seguir. Va començar a buscar pertot arreu com un boig, i jo vaig intentar aturar-lo:


– Què vols? per què busques en la meva casa així? qui ets?


– On és? Vinga, digues-me on és aquell papagai! Va dir molt nerviós el vell. Vaig intentar aturar-lo, però ell em va empényer, vaig caure a terra i ell va seguir buscant, fins que va obrir la porta de la meva habitació i el va trobar allà, dins la gàbia.


Vaig cridar tan fort que em van sortir les llàgrimes disparades: No us acosteu més, allunyeu-vos-en!!!! Així que va escoltar el meu crit desmesurat va anar ràpidament a agafar l’ocell. Però jo també vaig aconseguir atrapar la gàbia, i cadascun de nosaltres va començar a estirar-la en dirección oposada amb tanta força que es va obrir la porta i el papagai va eixir volant espaordir per l’habitació. Quan el papagai va aconseguir allunyar-se’n, el vell va començar a atacar-me.Jo estava aterrit i intentava agafar-lo, dient: Compte, vell, cauràs, aparta't de mi. I de fet, es va enganxar amb la catifa i va caure sobre una taula de vidre. Un so somort de cop sec va anar seguit d’un raig de sang roja i calenta que li sortia del cap. No em podia moure i em vaig quedar al lloc, palplantat.

Un veí, que passava prop, va trucar a la policia quan va sentir aquell soroll tan esgarrifós. Passat poc temps, la policia va entrar a la meva habitació i va veure l'escena tal com estava: un home vell era mort i un jove restava petrificat al davant. Em van detenir immediatament i van completar la investigació a l'habitació. Van trobar el papagai de peu, enganxat a la barra de la cortina de la finestra, el van introduir a la gàbia i se’l van endur al centre d'investigació.

Allà em van confinar en una habitació i van començar a preguntar-me sobre el que havia succeït. Els vaig dir la veritat, però no em van creure i em van traslladar a una cel·la freda i humida.

La gàbia del papagai estava prop de l'oficina del cap de la policia, quan de sobte, l’ocell va començar a repetir les paraules que li vaig dir al vell abans de morir: “Compte, vell, cauràs, allunya't de mi”. El comissari va telefonar als seus companys i els va repetir el que havia dit el papagai, que era molt similar al que vaig dir jo a la meva declaració.

Després d’hores d’investigació, finalment em van alliberar. Vaig sortir amb la gàbia a la mà, no em podia creure el que havia passat, com aquest lloro em va salvar la vida i em va tornar la llibertat, aquella que jo mateix li havia furtat feia unes poques hores.

De camí cap a casa vaig decidir canviar de direcció, vaig anar on havia agafat el papagai, vaig obrir la porta de la gàbia i el vaig deixar anar, perquè en aquell moment ja era sabedor del significat d’aquella primera paraula que havia articulat davant de mi: Llibertat.

Però, per a la meua sorpresa, el papagai no se’n va anar. Continuava mirant-me com si volgués portar-me a algun lloc, així que el vaig seguir fins que em va dirigir bosc endins. El vaig seguir fins que es va situar prop d'una casa de fusta feta a trossos i mossos aparentment deserta. Vaig trucar a la porta i ningú no em va obrir. Vaig decidir empényer la porta i… Em vaig quedar amb la barra penjant quan vaig veure que allà dintre hi havia un gran nombre de papagais a diferents gàbies. I sobre una taula hi havia el barret amb els mateixos colors que aquell que portava el vell. Vaig obrir totes les portes de les gàbies i els ocells van eixir volant majestuosament. I llavors va ser quan vaig veure com els colors de la llibertat s’estenien i resplendien al cel.




 
Wissal Akrach | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]