F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Memento mori (WPA)
IES RAMÓN CID (Benicarló)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  TENA

MEMENTO MORI


TENA


Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu:L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.



Estava mirant per la finestra totalment absort en els seus pensaments quan el so del telèfon els va esborrar d'una plomada. New York, New York. Cada vegada que escoltava eixe to recordava la vesprada en la qual, entre rialles, ella li va triar aquesta cançó de Sinatra perquè pensava que s’assemblava molt a l’actor nord-americà. Tres mesos sense saber res d'ella i encara se li parava el cor cada vegada que veia, escoltava o notava l’olor d’alguna cosa que li la recordara. Era descarada però interessant; el seu llarg cabell vermellós i aquella xicoteta piga pròxima a la boca l’havien atrapat des del moment en què la va veure. Però el va abandonar. Va canviar a un Sinatra per un Maluma, a un clàssic per un últim model. Però així era la vida, almenys la seua. Ja hi hauria d'estar acostumat. Amb desgana, va agafar el telèfon i va assentir. Havia de passar pel magatzem de proves. Estava convençut que aquell llibre que era al costat del cadàver podria proporcionar-li moltes pistes per a atrapar a l'assassí de Guillem Gual.



Queia la vesprada quan va tindre ocasió d'acostar-se al taulell de proves. L'expedient d'un robatori l’havia entretingut més del que pensava i tenia el cap a punt d’esclatar.



- Bona nit, inspector Tena - va saludar l'agent - Ve a inspeccionar les proves del cas Gual?



- Efectivament, Serra. Amb el llibre em serà suficient. Porte una vesprada de gossos i estic desitjant marxar a casa - va respondre, traient la seua llibreta de notes.



Després de llargs minuts d'espera, l'agent Serra va aparéixer pel corredor amb el front suat i visiblement contrariat.



- Emm, inspector, no sé, no entenc…- va balbucejar.



- Què és el que no entén, Serra? Explique's home! – li va dir Tena, perdent la paciència.



- Doncs que no apareix; el llibre, vull dir...el llibre no hi és en cap lloc!


Efectivament, totes les proves trobades en l'escenari del crim estaven perfectament numerades i custodiades però el llibre, encara que constava en el registre d'entrada, s'havia volatilitzat. L'agent de policia va rebuscar en caixes, capsetes i calaixos però no ho va trobar així que, l'única explicació possible a aquella estranya desaparició, era el robatori.



L'inspector Tena va abandonar la comissaria convençut que la seua primera impressió era correcta. Aquell llibre havia de ser una pista clau. A primera hora del matí havia de parlar amb la seua secretària perquè sol·licitara una còpia de les imatges gravades per la càmera de seguretat del magatzem de proves. Ací apareixeria, clarament, la cara de l'assassí. Satisfet, va encendre un cigarret i es va dirigir cap a casa. Li feia falta una aspirina urgentment!



Tan concentrat estava que no va notar la seua presència. A escassos metres derrere d'ell, una ombra, alta i prima, l’aguaitava, sigil·losa, lliscant-se per les parets i desapareixent en cada cantonada per a tornar a apareixer quan l'inspector reprenia la seua marxa després de detindre's per a travessar un carrer. Quan Tena va arribar a casa, l'ombra es va esvair. Ara ja sabia on vivia eixe policia que li trepitjava els talons. Estava ficant els nassos on no li convenia. Pitjor per a ell. Eixe inspector no tenia ni idea d'amb qui se l’estava jugant.



L'única cosa que va notar va ser una burxada al coll, similar a la que produeix un mosquit però sense eixe molest brunzit que li precedeix. La seua mort va ser ràpida i indolora. Possiblement, els seus companys del cos l'atribuirien a la seua edat i a les múltiples seqüeles que arrossegava des que un malparit li havia disparat durant una detenció. Llavors no era el moment de morir, ara sí. La seua mort era la garantia de vida per a uns altres que no podien permetre que els seus secrets isqueren a la llum. Costara el que costara i esbiaixant la vida d'aquells que gosaren alterar els seus plans.



L'ombra va eixir del pis de l'inspector i en tot just mitja hora va arribar al seu destí. Va prémer el comandament que portava a la butxaca i les portes de ferro forjat de la tanca de pedra que envoltava la immensa propietat es van obrir, lentament, deixant pas a un espés bosc i, darrere d'ell, en tota la seua esplendor, la més bella mansió de la zona: Aitana.



Com la serra de la qual prenia el seu nom, la casa s'alçava majestuosa i elegant, endevinant-se la seua esvelta figura a la intensa llum de la lluna que lluïa eixa nit de tardor. La riquesa i opulència dels seus salons havia sigut admirada segles arrere per importants cavallers i dames elegants quan acudien als seus multitudinaris balls. Els seus immensos jardins no tenien res a envejar als dels més exquisits palaus francesos del segle d'Or. L'embriagador aroma de la flor del taronger et transportava a llocs exòtics i llunyans. Una sola nit a Aitana et feia sentir al paradís.



Però tot això ja va quedar arrere, molt arrere. Ja no es celebraven festes; el so de la música havia sigut substituït pel del vent i l'olor de la flor mediterrània pel de la soledat. Tot havia canviat.



Hui dia, ningú podria endevinar mai què era el que amagaven aquelles quatre parets. Ningú.

 
WPA | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]