F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

. (loubna)
IES Matarraña (Valderrobres)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  CAPÍTOL 1

—Mamà! Papà!

—On esteu?

Em trobo molt confosa…

Estic en un lloc fosc, sense ningú…

No veig als meus pares per cap costat.

De sobte escolto aquells passos familiars…

Una silueta apareix a la porta caminant cap a mi…

Una altra vegada vindrà per mi i no vull…

Em giro, necessito enfrontar-lo.

Un somriure se li forma a la cara.

—Sempre et fuges de mi, però a la final sempre t'acabo trobant —Diu.

M'empeny contra la paret amb molta força.

Toco la part de darrere del meu cap i noto que m'està sortint sang del cap.

Estic molt feble i marejada… Veig tot borrós i no tinc forces per aixecar-me i fugir d'aquí.

Em mira per uns segons, agafa una dagai i me'l clava al pit.

Deixo anar un crit de dolor.

—Oh, com m'agrada fer això…

Em desperto amb la cara plena de suor, tot ha sigut un malson.

Entro al bany a rentar-me la cara per calmar-me una mica, després surto i entra la meva parella.

—Lea, ja t'has despertat? He escoltat crits i… Estàs bé?

—Sí, tranquil, e… estic bé. He tingut un malson i…

Me interrompa.

—Has somiat una altra vegada amb aquella persona.

—Si… Jo… —No aguanto les ganes i començo a plorar.

—He somiat la mateixa situació, en el somni ho reconec, però quan em desperto ja no puc recordar-ho. En qualsevol moment vindrà a per mi.

—Però perquè, no ho entenc, perquè m'ha de passar a mi tot això…

Em pren la cara amb les seves mans.

—Calma't, tot estarà bé.

—Mai m'abandonaràs?

—Jo sempre estaré amb tu.

M'abraça.

—T'estimo. —Li dic.

—Jo també.

M'agarra de la mà i em porta a baix al menjador.

—Ja està a punt l'esmorzar, he dit a la teua serventa que et faré jo mateix l'esmorzar, he preparat el que t'agrada, ous ferrats…

—Però perquè… De debò moltes gràcies, sempre et preocupes per mi.

—Necessites forces, així que ara a esmorzar.

Marc és una persona increïble, és el que ha estat amb mi donant-me suport i ajudant-me

després de la mort dels meus pares.

Sempre li estaré agraint tota la meva vida.

Els nostres pares eren amics, els seus pares

eren advocats igual que els meus pares.

Recordo que anava sempre a una biblioteca a llegir llibres, el veia a ell allí, així que vaig començar a parlar amb ell, i d'ahi ens vam començar a portar més.

Com passa el temps ara ja estic a la Universitat estudiant dret en el meu tercer any.

—Uf, estic plena.

—Jo també.

—Trucaré a la meva mare que em va trucar per telèfon abans per saber com estàs, i no li he agafat.

—D'acord.

—Vaig a recollir la taula i preparar-me per anar a la universitat.

Recullo la taula i rento els plats.

Després em dirigeixo a la meua habitació,em poso uns texans blaus i una samarreta blanca. Me recullo el cabell amb una cua y finalment em poso unes sabates blanques i agafo la motxilla de la universitat.

—Ja estàs llesta?

—Sí, anem.

Sortim a fora, i anem cap al garatge agafar el cotxe.

En uns minuts ja vam arribar a la universita. Adéu, ens veiem demà. —Li dic.

—Adéu, cuida't. —Me respon.

Entro a classe i enrere de la classe.

Va vindre el professor i vam començar la classe, no m'havia adonat conte que al meu costat hi havia assegut un noi, no sé com es diu jo li dic "noi misteriós", fa dies vull parlar amb ell, em sembla molt curiós, és molt misteriós…

Vam acabar la classe i em vaig quedar sola a la classe perquè estava buscant el meu mòbil, sóc un desastre, però a la final l'he trobat..

Recullo les meves coses i veig que hi ha un llibre en la cadira on estava el noi.

En la portada del llibre posava: la ment del criminal.

Que tipus de llibre és aquest?

Ho hauria de llegir?

Millor no, és seu així que demà li tornaré el llibre.

Surto de la universitat i estan fora els meus amics esperant-me, ells són Raül, Maia, Carla i veig amb ells una noia que no conec.

—Hola! —Em saluden.

—Hola!

—Per què has tardat? —Em pregunta Raül.

—He perdut el mòbil a classe i l'he estat buscant fins que le trobat.

—Mira Lea aquesta és Anna. —Diu Carla assenyalant a la noia.

—És nova aquí.

—Encantada. —Li dic somrient.

—Igualment. —Em respon.

Pareix una noia molt maca, és alta, prima i pèl-roja, amb els cabells llargs i arrissats, porta una samarreta rosa i uns pantalons marrons.

—Bé, jo ja em vaig. —Diu Raül

—Nosaltres també. —Diu Carla que es va amb Anna.

—Què tal? —Em diu Maia mentre anem cap al seu cotxe.

—Bé i tu?

—Molt bé.

—M'alegro.

—La noia sembla molt maca. —Li dic.

—Sí, la veritat és molt maca.

Entrem ja al cotxe i anem camí a casa meua, mentre estant escoltem música de Lana de Rei i Lady Gaga.

Maia és la meva millor amiga, és com una germana.

Som millors amigues des de la guarderia.

És molt bona persona i una mica tímida és una mica vergonyosa a parlar amb altres persones, no com jo que sembla que vull menjar el món.

És alta i prima, té el cabell marró i curt i els ulls verds.

Ja arribem a la mansió.

—Entra. —Li dic.

—Vaig a la cuina a agafar una mica de menjar.

—D'acord.

Surto de la cuina amb un bol de palometes i veig Maia mirant el llibre del noi misteriós.

—És teu? —Em pregunta

—No, és d'un noi que se li va oblidar a classe.

—Pensava, que era teu, perdó.

—No, tranquil·la.

—Que pel·lícula o sèrie vols que vegem, ja que avui ets la meva convidada especial. —Li dic mentre encenc la televisió.

—No, gràcies no tinc ganes de mirar res...

—Necessitem parlar, sé que ho necessites… Si us plau, no m'amaguis coses, sóc com la teva germana, em pots dir qualsevol cosa...

—Que vols que et digui.

—Em va dir Marc que últimament tens malsons.

—Vull ajudar-te i ho faré, sé que tot això és difícil per això vull que m'expliquis el que et passa perquè nosaltres et puguem ajudar.

—Si... Últimament he tingut malsons, gairebé sempre són els mateixos malsons, ahir vaig tenir un malson. Estava en un lloc fosc i estava buscant als meus pares, i no sé va passar tot molt ràpid.

—Tranquil·la. —Em diu

—I ten recordes com és físicament?

—No, ho veia tot borrós…

—Sabrem qui és, i pagarà per tot això. —Em dóna una abraçada.

—Em matarà... Ni tan sols hi ha alguna pista sobre l'assassí, no ha deixat cap rastre.

—No et matarà, si et volia matar, ja t'hauria matat des de fa molt.

—En fi, em sento més tranquil·la d'haver-te contat gràcies per haver-me escoltat. —Li dic abraçant-la.

—Ets la meva germana, sempre estaré al teu costat.

—Bé, com m'has dit que sóc la teva convidada especial escolliré una pel·lícula per veure. Passem la tarda mirant pel·lícules, i ja quan és de nit se'n va.

Em desperto i noto alguna cosa molt estrany i és que no he tingut malsons...

Em sento més feliç.

Em rento la cara, em vesteixo, esmorzo i vaig a casa de Marcos.

Vaig estar amb ell tot el matí, i ja després de vaig anar a la universitat.

Al sortir de la universitat veig al noi misteriós, li crido, però no m'escolta.

Decideixo seguir-lo per tornar-li el llibre. La veritat és que semblo una acusadora.

Després de tant caminar, ja no em trobava situada, me perdut. Estic en un bosc sola!

Vés a saber on ha anat aquest noi.

No tenia cobertura al mòbil, ja s'estava fent de nit, i havia de trobar una sortida.

Camino fins que veig una casa.

La porta està oberta així que entro a veure si hi ha algú que m'ajudi a tornar a casa.

No havia ningú, és una casa bastant gran, a la dreta hi havia una porta s entro a veure i hi ha una gran biblioteca.

Hi ha llibres per tot arreu. La biblioteca era d'aquelles típiques biblioteques antigues, però elegants, m'encanta.

Hi ha una caixa sota la taula amb llibres, agafo un d'ells, en la portada posava el títol:

L'assassinat entès com una de les belles arts.

I a sota el nom de l'autor:

Thomas de Quincey

Obro el llibre hi ha una ressenya,

Hi ha també fulles amb fotos de persones i cada una amb la seva informació.

Miro els dos primers fulls, en la primera hi ha una foto d'un home que es diu Agustí Tena, el llegeixo ràpidament, posa informació de la seua vida. Miro l'altra fulla hi ha també una foto d'un home que es diu Guillem Gual.

Noto alguna cosa estranya darrere meu...

Miro enrere i és el noi misteriós.

—Aaaaah. —Crido espantada. —M'has donat un sust!

—Què fas aquí? —Em pregunta.

—Jo... et volia donar el teu llibre. —Li dono el llibre. —Ahir el vaig trobar on estaves segut crec que se't va oblidar d'agafar, volia donar-te'l avui, però no vam tenir classe junts, fins que et vaig veure sortir de la universitat, et vaig cridar, però no em vas respondre. Et vaig seguir, em vaig perdre en aquest bosc i vaig trobar aquesta casa, i vaig entrar a veure si hi ha algú qui m'ajudi a tornar a casa.

Em mira seriós.

—Sí, ja veig. Però no estaves buscant algú que t'ajudi, estaves cotilleant la meva privacitat.

Em poso roja —Em va cridar molt l'atenció la biblioteca, i vaig entrar...

—T'agrada molt llegir, cert? —Li pregunto mirant els llibres.

—Sí. —Contesta.

—Què és això? —Li pregunto assenyalant la caixa.

—No és el teu assumpte. A més ho anava a tirar. —Respon.

El noi misteriós surt de la biblioteca i no tinc més remei que seguir-lo.

És atractiu. És molt alt. Té el cabell curt i negre i els ulls blaus. Porta roba negra, sempre usa roba fosca. I també porta anells. Un noi misteriós i sarcàstic.

—És molt bonica la casa encara que per fora...

—Però per fora no és tan agradable. —Acaba per la frase. —M'agrada més així.

—I els teus pares? —Li pregunto.

—Ets molt curiosa no et sembla.

—Però no respons a cap de les meves preguntes, ni tan sols sé el teu nom.

—Em dic Devan i els meus pares estan morts.

—Ho sento... —Els meus pares també van morir fa poc.

No diu res.

—Vaig a agarrar la meva motxilla que l'he deixat a la biblioteca.

Entro a la biblioteca, agafo les dues fulles que estava llegint abans, les fico a la motxilla i surto. —T'acompanyo a casa teva.

—D'acord.

Li dic on visc i m'acompanya fins a casa meva. I en el camí no diu res.

Arribo a casa llegeixo un llibre i me'n dormo, ja que és molt tard.

M'aixeco a les 6:00 del matí, em vesteixo i vaig a la universitat.

Quan vaig sortir de la universitat vaig anar a un restaurant perquè em vaig quedar amb Maia, Carla, Anna i Raül.

Vam passar una bona estona junts.

A la tarda vaig estar estudiant, i ja quan vaig acabar vaig recordar d'una cosa.

Saco les dues fulles que tenia a la bossa i els llegeixo.

En les dues fulles hi havia com una mena de biografia la qual vaig llegir ahir era d'un tal inspector anomenat Agustí i l'altra era d'un home anomenat Guillem.

Però per a què Devan volia això?

Surto de casa meva i em dirigeixo cap al bosc, toco la porta.

—Hola.

—Hola, puc passar? —Li dic.

—Entra.

Entrem a la sala d'estar, és molt bonica i moderna.

—He pensat que potser tu em pots ajudar sobre la mort, dels meus pares.

—Els teus pares s'han mort en un assassinat.

—Si... Com u saps?

—Sóc molt bo llegint a les persones observant-les, desxifrant-les... les fan temor aquella habilitat.

—Tu saps alguna cosa de l'assassí dels meus pares?

—Potser. —Em contesta seriós.

— I... Què saps?

—Perquè et contestaria.

—Per favor, en pots dir qui és...

—Mira Lea, tu te'n recordes d'ell el dia que va matar als teus pares.

—No... No ho sé, solament a vegades somio amb ell, però quan em desperto ja no me'n recordo d'ell.

—L'assassí pot estar en qualsevol lloc, potser t'està vigilant...

—M'he estàs intentant donant temor. —Li dic tremolant.

—Potser.

—M'ajudaràs o que?

—No et diré qui és l'assassí, però si alguna pista, i és que vigila tot...

—Qui són aquestes persones? —Li ensenyo les fulles. —Ets un acusador? O que?

—Això no és el teu assumpte. —em respon.

—Tu vols que t'ajudi amb l'assassinat així que demà si vols te dóna alguna pista. Ara ja és tard.

Aquest noi sempre em deixa amb la intriga.

En porta fins a la porta, surto i me'n vaig a la meva casa.

Per la nit em quedo reflexionant el que m'ha dit…

Ha passat una setmana molt intensa, amb exàmens que he tingut, però m'han anat molt bé, he passat molt bona estona amb els meus amics...

Els últims dies he estat anant a la casa de Devan, perquè m'ajudi amb la investigació, és una mica estrany, em diu unes coses que no entenc... I no em vol respondre sobre que són aquelles persones.

I també Maia ha estat amb nosaltres ajudant.

Fa una setmana que porto parlar amb Marcos, ahir vam discutir per telèfon, em va dir que últimament passo més estona amb Devan i no amb ell, li vaig dir que és un amic que m'està ajudant amb la investigació, i de sobte em para el telèfon, no ho entenc... He de parlar amb ell.

Avui em quedo a dormir a casa de Carla, hem estat fent un treball juntes.

Agafo el mòbil i marco el número de Marcos, però no em respon.

Intento dormir però no puc.

Una cosa m'està deien que passa alguna cosa.

—Carla, me'n vaig.

—A on, ja és de nit.

—Vaig a casa de Marcos.

—Demà ja ho veuràs.

—Necessito parlar amb ell... Adéu.

—Adéu.

Surto de la casa de Carla, entro al cotxe i em dirigeixo a la casa de Marc.

Quan ja estic surto del cotxe, trobo la porta oberta, entro i està tot fosc. Encenc la llum no trobo a Marcos, no està en cap lloc.

—Marcos, on estàs?

De sobte em fixo que hi ha sang en les escales...

—No pot ser...

Pujo les escales, i el que no volia passar ha passat. Trobo a Marcos sota terra amb un bassal ple de sang.

M'acosto més cap a ell, no sé com em sento...

Les llàgrimes em comencen a caure.

—Marcos obre els ulls, si us plau. —Dic acaronant-li la cara.

—No em deixis sola tu també...

—No et moriràs mentens.

Trec el mòbil de la butxaca del meu pantaló.

Escric el número de l'ambulància, quan algú m'envia un missatge.

Miro el missatge.

"Qui serà el següent? Els teus estimats amics, el teu nou amic? Sigui qui sigui sé que ho gaudiré molt i el teu sofriment m'ho confirma”.



 
loubna | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]