F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Dues meitats (Flor d'ametller)
IES Joan Alcover - Palma (Palma)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)
Capítol 3:  Culpes, veritats i mentides

Havia passat una setmana des que havia visitat Sebastiano i jo tornava a ser de camí a la presó per acabar de sentir el relat sobre mon pare. Aquesta vegada el trajecte se'm va fer més breu, suposo que com que era la segona vegada, se'm feia més familiar. Sebastiano m'esperava, aquesta vegada a una de les primeres taules, amb les mans emmanillades. Vaig seure i record que em va sorprendre veure la seva cara clarament. La darrera vegada no havia gosat aixecar la mirada, però ara, li vaig poder veure el rostre. Tenia una cara peculiar: la pell irregular, amb arrugues i pigues; els ulls petits i trists, d'un blau apagat; el nas llarg i encorbat i els llavis d'un color pàl·lid, secs i prims. Mostrava una expressió ombrívola, desolada i abatuda.



Va reprendre la narració on l'havia deixada, però aquesta vegada amb un to més segur.



—Era a casa vostra i la teva mare m'havia obert la porta. M'estava demanant si havia passat alguna cosa amb el teu pare. Jo li vaig contar el que havia passat, que havíem tingut una petita brega, però que ell s'havia esvaït en la nit. Ella no va semblar molt preocupada, però em va dir que Benvenuto solia desaparèixer una nit i presentar-se l'endemà sense donar explicacions, i que per tant ella ja s'hi havia avesat. —Jo anava assentint amb el cap.— Dos dies després la teva mare va aparèixer a casa meva molt alterada, demanant si havia sabut res del teu pare. Quasi no podia parlar, se li trencava la veu i no li sortien les paraules. Jo li vaig dir que no n'havia sentit cap notícia, però li vaig recomanar que anàs a la policia i denunciàs la seva desaparició, i ella em va dir que això faria. Li vaig prometre que si en sabia res li contaria.



“Van passar dos dies i no se'n sabia res. Jo cada vegada em preocupava més per ell fins que aquell mateix dia a la tarda vaig sortir de casa i em vaig topar amb uns policies a la porta. Em varen detenir sense jo saber res i no va ser fins més tard que em van explicar tota la situació: havien trobat el cos sense vida de Benvenuto just a la vora del penya-segat. —Una esgarrifança em va resseguir l'espinada, i suposo que Sebastiano ho va notar, ja que va suavitzar de manera considerable el to de veu—. S'estimava que havia mort quatre dies abans, la nit que havíem tingut la baralla, i era justament per això que m'havien arrestat. Jo, preocupat i sobretot molt confós, vaig demanar per quin motiu pensaren que podria haver fet una cosa així, a part que tot el barri els podia confirmar la meva bona relació amb el teu pare. Ells em van dir que no podien dir-me res, que anava en contra de la llei, però més tard vaig saber que alguns testimonis, que devien ser al cafè aquella nit, van afirmar que, després de tenir una baralla física, jo vaig sortir darrere ell, cosa que els va semblar sospitosa. Tot i que els vaig intentar convèncer que jo mai faria mal al meu nebot, semblava que tenien les idees molt clares, encara que fa vint anys no es necessitaven tantes proves com avui per declarar algú culpable. Tot va passar molt aviat, tant, que no vaig tenir temps ni de parlar amb la teva mare. —Va adoptar una veu fina, gairebé un xiuxiueig, i em va mirar amb els ulls quasi tancats, que pareixien dues escletxes enmig d'una màscara envellida pel pas del temps—. Durant tots aquests anys, no ha passat un sol dia que no hagi pensat en el que va passar aquella nit.



Just en aquell instant vaig poder apreciar que, davall l'ull, una cicatriu li travessava el pòmul. No sé per quin motiu, però, sense cap mala intenció, el que va sortir de la meva boca va ser: "I aquesta cicatriu? Com te la vas fer?". Ell va mostrar una expressió de sorpresa, com si jo hagués descobert alguna cosa que pretenia amagar.



—No volia que sortís el tema, l'últim que vull és crear-te una imatge malèvola del teu pare. —Ara era jo el que mostrava l'expressió sorpresa. Què volia dir allò? No li ho vaig demanar perquè el vaig veure disposat a contar-m'ho.— El dia que vam tenir la baralla al cafè, va ser ell qui la va començar. No sé què vaig dir que el va molestar tant, però em va clavar un cop de puny a la galta i amb l'anell, em va fer un tall.



—L'anell?— Vaig dir en veu alta involuntàriament; no pretenia qüestionar la seva història, però ell em va respondre, intentant justificar-la.



— Sí, el teu pare duia un anell d'or amb un jade encastat, el qual supòs que provocà el tall. Era un anell preciós, no se'l treia mai i el tenia molt gelós.— Tan bon punt va dir això, una imatge m'aparegué al cap. L'anell que vaig trobar a la capsa de les golfes, per la qual havia començat aquesta investigació, coincidia perfectament amb la descripció, i no crec que hi hagi dos anells com aquell.



En aquell moment vaig recordar haver llegit en algun document del meu pare, que quan van trobar el seu cos, no portava cap joia. Com podia ser això? Si el portava la darrera vegada que va ser vist amb vida, com podia ser que no el portés quan el van trobar aquell matí, estès a terra? I el més important, què feia a les golfes de casa? El meu cap treia fum, no aconseguia trobar cap motiu que lligàs les dues idees. Vaig intentar mostrar-me calmat davant Sebastiano, encara que no vaig tenir èxit.



— En què penses? —Em va dir amb un to preocupat.



— En res, és molta informació i estic una mica sorprès, mai havia sentit la història.— Vaig dir, intentant dissimular. Ell em va dir que ho entenia i després de donar-li les gràcies per veure'm vaig partir. No sabia si hi tornaria, no sabia si ens retrobaríem. Si el que ell contà era veritat, no havia de passar més temps allà. Quan vaig sortir de l'edifici vaig agrair molt l'aire fresc. Tot i que res podia tranquil·litzar-me, em va ajudar a acabar d'assimilar tot el que havia passat durant la darrera hora.



Per descomptat, el primer que vaig fer en arribar a casa va ser anar directe cap a la capsa de fusta que fins aleshores havia romàs amagada davall el meu llit, amb l'objectiu que la meva mare no la trobàs. En haver-me assegut a una butaca, en vaig treure l'anell i em vaig acostar un llum per poder examinar-lo amb deteniment. Me'l vaig emprovar i em quedava com si hagués estat fet per a mi. La pedra era esplèndida, d'un verd molt intens, i l'anella, llisa i brillant. De sobte, vaig sentir una mena de necessitat de tornar a observar les fotografies. Encara amb l'anell al meu dit, les vaig agafar i em vaig acomodar a la butaca. Amb el moviment, em va caure la capsa, que sense voler havia deixat fent equilibri a un dels braços del seient. En recollir-la vaig veure que estava intacta, però hi vaig descobrir un fons fals, que es degué haver desmuntat amb el cop. Amb molta cura i mirant de no rompre la capsa, vaig aconseguir retirar-lo. Amagada a dins, hi vaig trobar una carta.



Tenia un aspecte vell, però no estava gaire malmesa. La remitent era una dona anomenada Lianor i anava dirigida al meu pare. Tan bon punt vaig començar a llegir, em va estranyar el to de confiança amb el qual es tractaven. Llavors se'm va formular una hipòtesi al cap. Em negava completament a acceptar-ho, però era obvi. Aquesta dona era l'amant del meu pare! A la carta, Lianor també li comentava al meu pare detalls sobre una fugida junts.



Resulta que ell havia accedit a vendre les terres a Sebastiano per poder anar-se'n amb ella i desentendre's de mi i la meva mare. Com que només hi havia una carta, no en sé res d'aquesta dona, ni tan sols si és viva. Com va poder fer-li això a la meva mare? Se'm van començar a humitejar els ulls en descobrir que el meu pare no era qui m'havia pensat que era fins llavors, i allò em va inundar el cor de decepció. Però, ho sabia la meva mare? Ho devia saber. Per quin motiu havia guardat la carta si no? Però, si les cartes i l'anell estaven junts, com havia arribat l'anell a les mans de la meva mare? El meu pare el portava la darrera vegada que el varen veure, quan va tenir el malentès amb Sebastiano.



M'estava començant a marejar, moltíssimes idees passaven a la velocitat de mil llampecs pel meu cap. Em va començar a faltar l'aire, com si els meus pulmons s'haguessin encongit. Vaig sortir al pati amb la intenció de respirar millor. Em vaig asseure a una cadira a l'ombra i vaig tancar els ulls, i sense voler, em vaig adormir.



El cant de dos gorrions em va despertar, no sabia quina hora era, però el sol ja començava a pondre's. Vaig entrar i vaig atracar-me a la butaca per agafar la capsa, però no hi era. Em vaig girar desesperat, i vaig veure que era damunt la taula, però jo no la hi havia deixada. Amb això, la meva mare va sortir de la cuina i jo em vaig espantar. Se la veia tota compungida i amb els ulls brillants, amb una llàgrima que amenaçava de caure. Va ser un moment molt dramàtic, que record com si fos ahir. Per l'expressió que tenia, vaig suposar que havia llegit la carta, que havia estat ella qui l'havia deixada damunt la taula, juntament amb la capsa. Es va asseure, va agafar la carta i va començar a jugar amb un dels cantons. Em va fer un senyal amb el cap perquè segués a la cadira de davant i la vaig obeir sense pensar-m'ho dues vegades.



—Què significa tot això? —Vaig dir jo molt preocupat. Ella es mirava la taula amb la vista perduda.



— Sé que has visitat en Sebastiano a la presó, sé que has trobat l'anell i les cartes, ho sé des de fa unes setmanes, quan granant davall el teu llit vaig trobar la capsa, però pensava que aturaries de fer-hi voltes.



Jo no sabia què dir, ja era tard per dir-li una mentida; en semblava molt convençuda.



— Abans de començar a contar-te el que ara et contaré, m'has de prometre una cosa—Va prosseguir ella. No sabia què dir, no entenia res, així que em vaig limitar a assentir.— No m'interrompràs mentre t'ho conti.



Amb la veu trencada vaig aconseguir pronunciar un "sí".



—Des d'aquella nit, he tingut la por que descobrissis el que realment va passar. Mai he estat prou valenta per contar-te res i sempre vaig saber aquest moment arribaria.—Va fer una pausa i va alenar—. El dia abans de la desaparició del teu pare, ell havia sortit, i jo era sola a casa amb tu. Cercant un llibre, vaig trobar una carta. Com a destinatari hi havia escrit el nom del teu pare, i al remitent un nom de dona que jo desconeixia. Tenia por de llegir-la i al mateix temps no pensava en res més. Em vaig demanar qui podia ser aquesta dona; per què escrivia al meu marit, i per què no me n'havia parlat mai. Finalment la vaig llegir. A la carta hi quedaven molt clars els plans que tenien: fugir amb els diners de la venda de les terres heretades del seu oncle i començar una nova vida lluny d'aquí. Ell pretenia partir amb aquesta dona, i deixar-nos tots sols, sense terres i sense doblers. En aquell moment vaig sentir que el nostre amor havia estat una mentida. La persona que jo més havia estimat, no només se n'havia anat al llit amb una altra dona, sinó que pretenia fugir i deixar-me sense cap explicació. Un renou va sonar a l'entrada, el teu pare havia tornat. Em vaig amagar la carta davall la camisa i després de saludar-lo, vaig agafar el que era en aquells temps el meu joier, aquesta capsa —Va dir agafant la capsa — I la vaig deixar sota un fons fals que hi havia. Vaig intentar mostrar-me natural i calmada amb el teu pare. No sabia què fer, però pensava que callar i esperar era el millor que podia fer.



«Vaig passar la nit desperta, rumiant, i al matí vaig marxar a la platja prest per no haver de parlar amb ell. No veia enlloc la sortida a aquella situació. Si no feia res, el teu pare marxaria deixant-nos a la ruïna, i si deia alguna cosa...— La veu li va començar a tremolar, però va respirar profundament i va prosseguir— Si deia alguna cosa, coneixent el teu pare, sabia que podia ser pitjor. Sense adonar-me'n, es van fer les dues del migdia i vaig tornar a casa tal com n'havia partit, perduda. Aquella mateixa nit, va anar al cafè on solia trobar-se amb el teu oncle. Quan va partir vaig aprofitar i, després de posar-te a dormir, vaig treure una altra vegada la carta.



«La ràbia em va omplir la ment, i vaig prendre una decisió, una mica precipitada, però era la que jo creia correcta. Vaig agafar l'abric i vaig sortir de casa per anar al cafè a buscar el teu pare, però quan passava per devora el penya-segat, vaig veure una silueta llunyana, d'un home, que amb sort s'aguantava dret. Era ell, que anava ben begut. Amb la carta a la mà m'hi vaig atracar i li vaig pegar una galtada. Ell es va posar dret, com si se l'hi hagués passat la gatera de cop, i va dir "Què fas? Que has tornat boja?". Jo sense dir res li vaig donar la carta amb un gest brusc. De seguida va saber de quina carta es tractava. Un silenci va ocupar l'ambient.



«Després d'uns segons em va mirar als ulls i em va cridar "On l'has trobada? Has xafardejat entre les meves coses?!". La seva veu va agafar un to agressiu, i li vaig contestar "Com goses...". Vaig veure que ell estava molt a prop del límit del penya-segat. Record perfectament que vaig pensar "I si l'empeny? No està en condicions de mantenir l'equilibri, i ningú com ell mereix viure" —Supòs que em degué veure l'expressió de sorpresa perquè es va afanyar a seguir la narració— Però no ho vaig fer. Em vaig girar i me'n vaig anar, i abans que pogués fer una passa ell em va agafar pel braç perquè no partís. Vaig veure en els seus ulls que estava molt enfadat, "No diràs res, i no impediràs que me'n vagi", em va cridar. Jo vaig estirar el braç bruscament perquè em deixàs anar, però ell em va tornar a agafar, aquesta vegada per l'esquena, d'una manera que quasi no em podia moure, mentre em cridava.



«Amb el colze li vaig pegar a l'estómac i el vaig empènyer per allunyar-lo, amb la mala sort que va perdre l'equilibri, va caure, es va colpejar el cap amb una roca i quedà estès a terra. —Vaig sentir un calfred i vaig suposar com acabaria—. Jo no volia que allò passàs, ho vaig fer per defensar-me, però espantada, vaig agafar la carta i vaig partir. Tenia la ment en blanc, no podia pensar en res; en un impuls vaig tornar i li vaig treure l'anell. Li havia regalat el meu pare quan ens vam casar, era una joia valuosa de la família, i no volia que tengués res meu. Vaig tornar a casa. Tu ja coneixes la resta de la història. Em va saber greu que el tancassin, a Sebastiano, però no et podia deixar sense pare i sense mare, només intentava sobreviure i tu eres l'únic que m'importava.



Vam quedar allà un davant l'altra, mantenint un silenci espès. Ella em mirà trista, m'allargà la mà, i em digué— Vull que sigui teu—. Em vaig aixecar i vaig sortir de la cambra, amb l'anell al dit i carregat amb el pes que la meva mare havia portat durant vint anys.



 
Flor d'ametller | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]