F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(alumna2005)
CC Sant Francesc D'Assís - Ferreries (Ferreries)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Primers descobriments

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Aquell cas era molt diferent. Feia anys que l’inspector no sentia una angoixa tan desagradable davant un assassinat. L’Agustí va arribar a casa esgotat. Després d’un llarg dia de feina, la veritat és que només tenia ganes de llençar-se al sofà i descansar fins que el primer raig de sol li enlluernés la cara de nou. En obrir la porta, el seu gos Alpi va rebre’l. La llum de la cuina el va sorprendre: qui l’estaria esperant a aquelles hores de la nit? Arrossegant els peus, va dirigir-s’hi. La Marta, la seva dona, estava asseguda a la taula i tenia la mirada fixa en un plat ple de miques.

- Marta, què hi fas aquí tan tard?

- I tu, d’on vens?- Va aixecar la vista, tenia els ulls vermells.

- Què et passa?- Ella va romandre en silenci.- Vinc de treballar, com sempre.

- Com sempre? Estic farta de mentides!

- Quines mentides, Marta?

- Saps perfectament del que et parlo.- En aquell moment l’Agustí estava confós. A què es referia la seva dona? I per què estava tan agitada? De sobte, la Marta va esclatar a plorar. El seu silenciós sanglot ressonava a les parets de la cuina. L’Agustí va sentir un impuls d’abraçar-la. El consol del seu marit va semblar tranquil·litzar-la i, sense gesticular cap més paraula, se’n van anar a dormir.

Aquell vespre va ser molt estrany. La Marta seguia inquieta i impedia descansar al seu marit, el cap del qual treia fum. No aconseguia deixar la ment en blanc; sentia que aquelles darreres setmanes transcorrien massa ràpid, però no tenia temps d’aturar-se a assimilar-ho tot. Pensava en el Guillem i en qui li hauria pogut fer una cosa així. Normalment aconseguia separar la seva vida personal de la feina, però aquell cop no podia. De sobte, un crit estrident va rompre el silenci de la nit. Era el seu fill, l’Arnau. La Marta, com si fos conscient del que estava passant a l’habitació del seu costat, va aixecar-se del llit i va dirigir-se al dormitori del seu fill. A l’Agustí no el va sorprendre gaire la reacció de la seva dona, des que havia començat amb aquella investigació havia notat que el seu comportament era diferent. Com si li hagués molestat que el seu marit hagués obtingut aquell treball. El que sí que el va estranyar va ser el crit del seu fill. L’Arnau acabava de fer quinze anys i, tot i que sempre havia necessitat molt els seus pares, aquesta edat l’havia convidat a fer-se més independent. Segons el seu pare, el seu únic propòsit era convertir-se en el més popular de l’institut, però en realitat era un noi ben sensible i, encara que feia veure que no era així, les paraules de l’Agustí l’ofenien. Aquella nit, la Marta no va tornar al llit amb el seu marit.

- Bon dia- va saludar l’Agustí en entrar a la cuina. S'acabava de llevar i havia sentit xiuxiuejos a la cuina, així que va decidir anar-hi. Ni la Marta ni l’Arnau van contestar-li. - Tot bé? Què et va passar ahir vespre?- va demanar al seu fill, el qual s’acabava de creuar a la porta.

- Tot bé, papà.- L’Agustí va mirar-lo amb cara d’insatisfacció i ell va saber que aquella resposta no era suficient.- Ahir vaig mirar una pel·lícula de por i… res, adéu!

L’Arnau feia tard a classe, com de costum. La seva mare va quedar uns instants immòbil mirant-se’l per la finestra fins que el va perdre de vista i, seguidament, va tornar a la cuina on havia deixat que un cafè sol s’escalfés al microones. Després dels successos del vespre anterior, la Marta estava distant. El seu marit, per altra banda, seguia confós, però tot i que la contestació del seu fill va sonar-li a excusa improvisada, va pensar que seria millor deixar anar el tema així que, després de creuar-se unes seques paraules, l’Agustí va partir cap a comissaria.

Un caramull de policies, comissaris i inspectors ja anaven per amunt i per avall, quan ell va entrar.

- Bon dia- va saludar-lo l’Hèctor, un dels policies que formava part del cos d’aquell cas. L’Hèctor i l’Agustí feia molts anys que treballaven junts i al llarg del temps havien desenvolupat una molt bona amistat tot i que el policia sempre li havia tingut una especial enveja al seu company, ja que ell no va poder arribar al càrrec d’inspector.

- Ei, ha dit res el comissari, avui?

- Sí, hem de tornar a entrevistar la família de la víctima. No va quedar conforme amb les respostes de l’altre dia, diu que la mort era massa recent i que haurien pogut contestar el primer que els passés pel cap.

- Mai ho té bé.- L’Agustí admirava al comissari Méndez, però pensava que aquell cop estava essent massa exigent. Podia ser per les amenaces d’acomiadament que havia rebut per part dels superiors. Des que s’havia divorciat, havia recaigut en l’alcoholisme i aquest fet havia posat el seu càrrec de comissari en una corda fluixa. De qualsevol manera, a l’Agustí no li quedava altra que obeir les seves ordres. Així que, en tenir tots els informes enllestits, l’Hèctor i ell van dirigir-se a casa de Guillem Gual.

El periodista cultural vivia en un pis situat als afores de València amb la seva dona Alba i els seus fills Paula i Roger, de cinc i tres anys respectivament. L’habitatge era acollidor i milers de llibres de temàtiques molt diverses decoraven les estanteries de les parets. L’Agustí va asseure’s a una butaca de flors. L’Hèctor, per altra banda, va anar a fer l’habitual ruta per la casa de la víctima a fi de trobar alguna pista que els conduís al culpable del crim. El policia ho trobava un acte absurd. “Rebuscar entre les intimitats de persones que només intenten passar el seu dol, és una falta de respecte”, solia dir. Els seus companys se’l miraven silenciosos mentre pensaven que potser no entenia en què consistia el seu ofici.

- Doncs, Alba, el seu marit era periodista cultural.- Començà l'interrogatori l’Agustí. La dona, asseguda a davant seu, que semblava cansada per fora i trencada per dins, va reunir les poques forces que li quedaven per assentir amb el cap.- El crim va produir-se a les onze de la nit. Podria dir-me on es dirigia el seu marit aquell vespre?

- No ho sé. Ja ho vaig dir. A aquestes hores el meu marit solia ser aquí, a casa. Aquell vespre, el Guillem va avisar-me que arribaria una mica més tard perquè volia avançar una ressenya.

- A quina hora tenia per costum arribar a casa?- L’Hèctor va entrar a la sala. La seva recerca no havia tingut èxit.

- Depèn del dia… Normalment no era més tard de les nou. Tenia una hora de camí de l’oficina a casa i solia enviar-me un whatsapp quan partia. Però, tanmateix, aquestes darreres setmanes pareixia haver-se oblidat d’aquest costum i no era el primer dia que arribava una mica més tard.

- Podria dir-me on està situada la seva oficina?- Va interessar-se el policia.

- Avinguda del Cid, número 7.- L’inspector va apuntar aquella direcció als papers que tenia al davant. I, després de revisar uns quants documents més, va continuar amb l’entrevista.

- Com ja vam dir-li ahir, necessitem saber les persones amb les quals es relacionava el seu marit i la relació que tenien amb ell. Podria ser-nos de gran ajuda saber si, per exemple, estava enfadat amb algú…- L’Alba va posar els ulls en blanc. “Per què a mi?” pensava. Després d’un profund sospir, va decidir contestar.

- Doncs, el Guillem no tenia moltes amistats… Conservava alguns amics de la Universitat, però quasi no mantenien relació. Respecte a la família, ell era d’Eivissa i feia temps que no veia els seus parents… A més, feia feina sol.- La cara dels interrogadors encarnava la decepció en veure que no hi havia fil del qual poder començar a estirar. “Per què havia de ser un home tan misteriós?” es demanaven mentre dubtaven que l’Alba no els ocultés res.

- Ja per acabar, reconeix aquest llibre?- L’Agustí va treure una imatge.

- És aquest amb el que es va trobar el meu marit?- L’inspector va assentir.- Doncs no, no el reconec.

- Alba, és molt important que ens digui la veritat. No va parlar-li mai el seu marit d’aquest llibre? Necessitem saber si estava fent alguna mena de crítica sobre ell…

- Ja he dit que no ho sé!- va contestar alterada. Va haver-hi un silenci incòmode durant uns quants segons- Feia molt temps que el meu marit no em parlava de feina.- Va dir més tranquil·la- De fet, feia temps que no en parlava amb ningú, de ressenyes, ni d’articles per a revistes. L’únic lloc on podríeu descobrir-ho és a l’ordinador de la seva oficina. Però només ell tenia la clau, ja ho veieu... un home reservat. Amb sort, la portava damunt quan… ja sabeu.

Després d’aquelles paraules i d’unes breus preguntes més, l’Agustí i l’Hèctor van abandonar el pis. La resta de la jornada va ser bastant irrellevant: interrogatoris, recerques… en fi, el típic. Això sí, des de la visita a l’Alba, l’Agustí estava molt més nerviós. Potser perquè tot estava anant massa ràpid i tenien més pistes del que fins i tot a ell li agradaria...
 
alumna2005 | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]