F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Secrets en paper (Blanquerna02)
IES Ramon Llull - Palma (Palma)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Balada No. 1 en G menor, op 23, de Chopin

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.





***



Tornava cap a casa, distant, com si es trobés flotant en un altre planeta, ordenant els seus pensaments i les seves idees. Pujava i baixava els carrers d’aquella ciutat amb forma de laberint que dibuixava siluetes i ombres a la llum de la lluna. I ara cap a la dreta i ara cap a l’esquerra, fins que per fi arribà al seu portal.



Casa seva no estava mal situada, a ell li agradava la zona, sobretot perquè hi regnava la calma i la tranquil·litat. Aquell barri brillava per la seva senzillesa i això per a ell era essencial. Com que es trobava una mica lluny del centre no hi passava gaire gent i el soroll del trànsit i de la ciutat quedaven lluny, molt lluny. Als matins només es sentia el cant d’alguns ocellets que l’únic que aconseguien era remarcar l’atmosfera de serenitat i de pau en la qual estava submergit aquell barri.



Allà tots els veïns es coneixien entre ells. Cada dia, quan l’home sortia a treballar s’aturava a prendre un cafè al bar de davant casa seva. La propietària era una dona alegre, que sempre duia els llavis vermells i vestia colors vius, d’uns 75 anys, que mai es cansava de parlar i que malgrat la seva edat desbordava vida. Quan el veia entrar ja començava a preparar-li el seu berenar, el de sempre, un cafè amb un entrepà de pernil dolç. Després, de camí cap a la seva feina, es trobava amb el mateix grup de vellets que asseguts als bancs de fusta del parc jugaven a escacs. “No jugues amb nosaltres?” Li demanaven els ancians quan veien que l’home passava sense aturar-se. “Vaig malament de temps. Demà procucaré sortir més d'hora” contestava ell amb un somriure amable.

En fi, era un barri molt tranquil, un lloc perfecte per amagar secrets. I ell... ell en tenia molts.



Se’l podria definir com un home amb classe, callat i reservat, però amable, molts dirien que un enigma en si. Només calia veure’l per adonar-se’n. Amant dels escacs, amant de la música clàssica, dels bons llibres i especialment si anaven acompanyats d’una copa de cava. Amant de l’art i de la poesia, i sobretot, de l’escriptura. Era un intel·lectual en tota regla.



Quan va obrir la porta, el seu gos, en Bruc, un weimar gris, li va saltar al damunt. “Que passa noi? Ja sé que arribo una mica tard, perdona” va dir l’home amb un to dolç mentres l'acaronava. Un cop dins, es va treure el seu abric i es va dirigir cap al tocadiscs que guaitava des d’un racó de l’habitació, va escollir un dels milers de vinils que col·lecionava i, de sobte, tot el seu voltant s’inundà de música.



Balada No.1 en G menor, Op 23, de Chopin. Una de les seves peces preferides.



Era tard, però tot i així es va seure a llegir el diari, en Bruc s’incorporà al seu costat, i mentre el violí i el piano lliuraven una dolça batalla per conquerir el ritme i la melodia, els seus ulls foscos es clavaven en els fulls de paper, com si cerqués respostes entre les notícies d’aquell 3 de març. Per fi, la seva mirada topà amb el que buscava i acte seguit dibuixà un somriure. Però no un de qualsevol, un somriure ple de maldat. D’aquests que són capaços de posar-te els pèls de punta. Estava clar, la seva pròxima víctima acabava de caure en la seva trampa.



I mentre l’home reia maliciosament envoltat del so del piano, la llum de la lluna, tènue i pàl·lida es filtrava per les cortines intentant tocar les parets de l’habitació. Deixant un camí que il·luminava, darrere d’ell, una gran estanteria plena de llibres. Qualsevol diria que estava perfectament ordenada si no fos per un petit detall... que en faltava un.







Alhora en una altre banda de la ciutat...



“Què dius i de què el coneixes? Dona’m més detalls” li suplicava el seu germà. La Nora posà els ulls en blanc i dibuixà un somriure tímid.

“D’acord, doncs és un home molt interessant...”—“Però quants anys té?” La va interrompre ell, que estava ansiós per conèixer més detalls del noi que per fi semblava perfecte per a la seva germaneta petita.

“40”

“Queeee?! Però si gairebé et dobla l’edat”

“I quin problema hi tens?”

“Doncs que tot plegat és una mica estrany, no el coneixes, mai l’has vist i només parlau per missatge i a través d’aquella manera tan estranya que no m’has volgut explicar” va dir ell fent-se una mica l’indignat.

“Ja, però això no significa res, ja ens coneixerem, a més...” bip-bip-bip-bip “Perdona, em truquen, és de la feina l’he d’agafar. Però això no quedarà així, eh? Després seguim parlant que no t’escaparàs tan fàcilment” va dir ell amb un somriure entremaliat sortint de l’habitació.



El seu germà, pobre, sempre treballant. Això de ser periodista cultural el duia boig. Però era el que ell sempre havia volgut.

Es va mirar al petit mirall que tenia a l’habitació i es va col·locar la seva curta melena arrissada. Què estaria fent aquell home del que tant s’havia enamorat en aquell moment?





-“Digui? Que hi ha algú?”- Però només es sentia una respiració a l’altre costat del telèfon i segons després va penjar. Ell sense donar-li gaire importància va tornar a entrar dins de l’habitació de la seva germana.

-“Qui era?”

-“Doncs no ho sé”



I, oblidant el tema, van seguir parlant tota la nit d’aquell home i de coses que només els germans poden entendre.
 
Blanquerna02 | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]