F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Colors (Miquela)
IES Felanitx (Felanitx)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  Un nou amic

Passà un any entre l'arribada de Sebastiano a la Vall de Fons i la final acollida del seu nebot. Durant aquest any, el coronel preparà la casa, portà els seus criats, col·locà les seves pertinences i ho preparà tot per l'arribada del noi. Quan finalment tragué Benvenuto de l'internat i es mudaren a viure a la seva nova llar, costà una mica que s'adaptés. No feia res, se la passava tancat a la seva habitació o a la biblioteca, sempre amb un llibre a la mà. Les vegades en què més es movia era quan anava a la cuina a prendre-li alguna cosa per menjar a la cuinera.



Amb el pas del temps els criats i el coronel mateix començaren a trobar-lo a diferents llocs, sempre amb un llibre o alguna coseta amb la qual entretenir-se i sense parlar, però almenys es canviava de lloc. Després de poc més de mig any, ja trescava per la possessió tranquil·lament i amb confiança, però sense parlar amb ningú.



Un dia, Benvenuto caminava pel passadís centrat en el seu nou llibre, un regal del seu oncle, quan de sobte colpejà un gerro amb el peu i el tomà. El seu oncle sempre havia tingut gelós aquell gerro, per ell era molt valuós, tot i que no n'hauria pogut aconseguir prou per comprar un tros rostit de pa de vendre'l. Quan el noi veié com es trencava a trossets, li caigué el llibre de les mans. Es quedà allà, tapat de culpa i sense saber què fer, i no reaccionà fins que sentí una exclamació darrere seu. Es girà, preparant excuses, però s'aturà en veure que no era ni el seu oncle ni cap criat que hagués vist abans.



-Déu meu, acabes de trencar el gerro del senyor!- exclamà un noi negre, probablement de la seva mateixa edat. Benvenuto no contestà, es limità a abaixar el cap i mirar en direcció al llibre. No estava preparat per haver de parlar amb ningú. El noi semblà entendre que Benvenuto tenia vergonya, així que raonà què podia fer per ajudar.- Conec algú que et pot ajudar. La meva tia és molt bona restaurant gerres, ho fa a bon preu.



Benvenuto aixecà el cap, els ulls li brillaven d'alegria, i, tot i que no li agradava la gent, no pogué evitar abraçar el noi.



-Moltes gràcies!- exclamà, encantat- Per cert, sóc Benvenuto Procolo, i tu?- demanà, desfent l'abraçada, una mica avergonyit.



-Jo sóc Noah.- contestà el noi. Després s'acotà i agafà el llibre. Mirà la portada, tot i que no sabia llegir, i li tornà.- De què va?

- Són poemes. M'agrada més la prosa, però està bé.- Noah somrigué i assentí.



-A jo m'agraden els poemes, especialment quan els pots cantar.- Benvenuto somrigué altre cop, i abaixà la vista.



-Bé doncs, ens veiem avui horabaixa i mirarem què podem fer amb el gerro.



I així ho feren, en dos dies estigué com a nou. Per sort, Sebastiano era fora i no s'adonà de l'incident.



Benvenuto semblà gaudir de la companyia d'aquell noi, i a Noah no semblava que li importés que l'altre l'anés a veure de tant en tant, és més, feia més feina quan Benvenuto passava. Amb el pas del temps, passaren de ser desconeguts a coneguts, i de coneguts a amics. Aquells dos nois, que en un principi eren tan diferents l'un de l'altre, a poc a poc començaren a veure que, en el fons, eren iguals. Un era negre, l'altre blanc, un ja treballava, l'altre era senyor, un sabia molt del món, l'altre de sentiments, un era fort, l'altre es deixava moure pel seu cor, un sempre tenia alguna cosa a dir i l'altre estava disposat a escoltar-la. Però molt endins, només eren dos nois que no havien tingut una infància fàcil i que mai havien tingut un amic en el qual confiar.



A poc a poc, començaren a veure's més, a trobar-se a totes bandes, i amb les llargues conversacions que mantenien mentre Benvenuto ajudava a Noah amb les seves feines, es forjà una gran amistat. A Sebastiano Procolo no semblava molestar-li aquesta nova amistat. Semblava que Benvenuto a la fi hagués seguit el seu consell i hagués començat a fer més coses que dormir i llegir. Benvenuto era feliç, somreia, parlava amb ganes, mostrava un creixent amor pels poemes i ganes de ser més fort per ajudar el seu nou amic. El coronel era feliç només de pensar que el seu nebot ho era.



Quan un dia Benvenuto se l'hi presentà una mica angoixat demanant si li molestava que Noah fos negre, ell contestà "el valor d'una persona és al cor i no a la pell o els diners". Però no tothom pensava igual, en especial la joventut, sempre més dura i espavilada que els grans, i suficientment sensibles per a notar el que més molesta i poder atacar-ho. Els joves del poble, un parell d'anys més grans i bastant més forts, tenien la seva pròpia opinió i se n'encarregaven de deixar-la clara a tothom.



El primer cop que Benvenuto i Noah es deixaren veure pel poble plegats, es limitaren a mirar des de lluny amb menyspreu, callats per la presència del coronel, que no els deixà ni un moment. El segon cop, però, el coronel tenia feines i deixà el seu nebot amb Noah, a càrrec del pare del darrer. Els joves del poble es controlaren fins que veieren que el major dels tres entrava a una tenda i deixava els dos nois sols a fora. S'acostaren als nois, que parlaven entretingudament mentre pegaven copets a una pedra, i els observaren abans d'acostar-se i dirigir-los la paraula.



-Què fas tu amb aquest esclau?- exclamà un dels joves, dirigint-se a Benvenuto. El noi, notòriament espantat i preocupat per la sobtada intervenció, s'amagà darrere el seu amic, que semblava dominar millor la situació. En veure que no responia, insistiren.



-T'hem fet una pregunta. O és que potser ets sord?- atacà un altre.



-Tracta'l bé. Quan arribi el seu oncle veureu...- grunyí Noah, estirant un braç per davant el seu amic i assegurant-se que no li poguessin arribar. Es notava que no era el primer cop que es trobava amb ells i que els guardava rancor.



- A tu ningú t'ha parlat, desgraciat.- li escopí un altre. Noah anà a respondre, però el seu amic li agafà la mà i es féu una passa endavant, sense arribar a sortir de darrere la protecció que li donava.



-Ell és el meu amic. No cerc que això us faci mal, no?- havia planejat sonar més convençut del que realment acabà sonant.



-Però què tenim aquí?- rigué- Que potser ets marieta, noi?- un parell es pegaren colzades.



-Ens n'anem.- digué Noah, agafant Benvenuto pel braç i estirant-lo, decidit a sortir d'allà abans que la cosa empitjorés i les paraules es tornessin cops.



Però era obvi que els joves no havien acabat de divertir-se, i que se n'anessin els desfeia la festa.



-Us diré una cosa- comentà un mentre s'acostava i els empenyia, tomant-los a terra a tots dos.- Si us torno a veure per aquí juntets, us desferraré la carn dels óssos.- Benvenuto s'aferrà al braç de Noah, espantat i amb més ganes d'anar-se'n que mai.- Us queda clar, marietes?- els escopí devora i se n'anà amb el seu grup, no sense dirigir-los una darrera mirada d'oi.



-Serà millor que ens n'anem.- Noah s'aixecà i ajudà a posar-se dret al seu confós amic.- Anem a ajudar al meu pare amb la compra.- L'agafà per la mà i l'estirà. Benvenuto mirà enrere i estrenyé la mà del seu amic.



-Per què ens deien marietes? Ens deien que som insectes?- demanà Benvenuto, caminant de pressa per seguir el pas de Noah.



-Ho aprendràs més endavant, ara és prest.- i per molt que Benvenuto li insistís, no tornà a parlar-ne i es negà a donar contesta a cap de les preguntes que feu el noi.- Serà millor que no tornem per aquí, no anaven de bromes.- assegurà.



-Si tornem ens faran mal, veritat?- Noah assentí.- No tornarem, pus mai. No vull que et facin mal.- digué, decidit.- Si et sembla bé.- afegí després.



-Clar, és una promesa.- somrigué suaument, entendrit per l'actitud del Benvenuto, i seguiren camí a la tenda. En tot moment, Noah s'assegurà que Benvenuto no es perdés i que es trobés bé.



Aquella fou la darrera vegada que cap dels dos posà un peu al poble en molt de temps. Fidels a la seva promesa, quan el pare de Noah tenia feines al poble, Noah cercava coses a fer a la possessió, i si no n'hi havia, s'inventava que Benvenuto el necessitava pel que fos. Quan Sebastiano insistia en el fet que era necessari que Benveuto socialitzés, ell enumerava les interaccions del dia i, en cas que el compte no semblés satisfet insistia que parlava molt amb Noah.
I així, entre excusa i excusa evitaven sortir de la possessió i aconseguien passar més temps junts.

 
Miquela | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]