F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Cartes al buit (elijurdi)
CCE Montessori-Palau (Girona)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Em pesa encara la teva mort, Dora

13 de Juliol del 2021

“... La festa d’aniversari d'en Rai ha estat tot un èxit. Porta tot el dia repetint que per fi té les dues mans senceres, el 10 sempre ha estat el seu número preferit.

El passat sembla haver-se quedat enrere. Feia molt temps que tenia l'esperança que arribés aquest moment, el moment en el que tot comencés a tornar a la normalitat. La Lluïsa també ha aparegut, s’ha comportat sospitosament bé amb nosaltres, no sé què pensar, no me’n fio gaire. Tot i així, no veia el blau dels ulls de’n Rai tan brillant des que era ben petit. Ara sé que és feliç, això és l’únic que importa. …”



Vaig entrar a casa amb en Rai als braços, no parava quiet, estava eufòric. Veníem de veure la cavalcada dels reis, ens hi havíem deixat la veu cantant. Previsiblement, ella no havia aparegut.

Vam preparar els dos junts la nostra recepta especial de sopa de galets. Amb tres anys, era un ajudant de cuina excel·lent. Mentre gaudíem de l’escalforeta del sopar, sonava de fons la pel·lícula “La sireneta”. De tant en tant quan girava el cap, el veia amb la boca oberta i la mirada fixa en aquell món màgic al fons del mar, me l’estimava molt. Més tard va quedar ben adormit al sofà i el vaig pujar a l’habitació mentre li cantava ben fluixet.

En aquell moment van sonar uns cops sorollosos a la porta de l’entrada. Vaig baixar sense esperar-me gaire bon panorama, i evidentment, allà estava la Lluïsa, com cada vespre fent ziga-zaga. Per sort, tenia en Rai controlat contant ovelletes al llit. Ella va tirar la jaqueta a terra, de la butxaca en va caure una ampolla d’alcohol que va acabar feta miques. Es va desplomar al sofà després d’una llarga trajectòria arrossegant-se per terra.



L’endemà al matí el petit es va aixecar saltant d’alegria, començava a entendre la màgia del Nadal, i sobretot, esperava amb delit tots els regals. La Lluïsa seguia dormint la mona, la vaig despertar. Va obrir els ulls i em va dirigir una mirada d’arrepentiment. Sabia que no ho estava fent bé, veia que ens estava perdent, i que tot s’anava descontrolant poc a poc. Vam estar obrint regals els tres junts. La situació era molt forçada, tot i això, vam fer un esforç per tenir una estona de calma i felicitat. Darrere l’arbre, en Rai va divisar una caixa que es movia. Vaig veure com la mirava amb desig, i li vaig acostar. La va obrir amb delicadesa i en va sortir un cadell blanc que va saltar sobre els seus braços. Sense ni adonar-se’n, se li va escapar un xiscle d’emoció. El gosset va començar a llepar-lo de dalt a baix, i la casa es va omplir de rialles. Amb aquell regal l’havia ben encertat.



“... El llibre que vaig publicar està siguent un èxit! Estem reformant una petita casa al poble, d’aquí a una setmana, si tot va bé, podrem ja anar-hi a viure.

En Rai segueix amb els mateixos amics de sempre, formen un grup ben divertit. En Blu va sempre al seu darrere, tothom els coneix com a “els cinc”. Vas tenir una molt bona idea al adoptar-lo, són inseparables.

Sobre el tema, encara no ha fet cap pregunta directa, però veig que cada vegada més hi dona voltes dins el seu cap, d’aquí poc sabrà la veritat, es va fent gran. … “



La Lluïsa no havia tingut bona infància, va haver de viure en una família molt desequilibrada.

Quan ens vam conèixer, era una noia amb ganes de ser feliç, amb l’esperança de poder deixar el passat enrere, i durant molt temps ho vam aconseguir els dos junts. Ens vam casar i vam decidir ampliar la família. Aquí és on tot va començar. No aconseguia quedar-se embarassada, i es va començar a desesperar. Jo tampoc ho vaig saber portar molt bé, no li vaig donar el meu suport, i ella el va trobar en la beguda. Al cap d’uns mesos se’ns va presentar l’oportunitat d’adoptar, no ens ho vam rumiar dos cops, creiem que era la solució que portàvem tant de temps esperant. En aquest moment però, la Lluïsa ja havia caigut en un pou massa fons, i des dels primers mesos, vaig ser jo sol qui se’n va cuidar d'en Rai.

Durant dos anys i poc, ho vaig portar com vaig poder, però ella cada cop desapareixia més, cada dia que passava perdia una mica més la seva essència.

Una nit, va arribar la Lluïsa a casa més malament que mai. Cridant, descontrolada. Allà va ser quan vaig decidir fugir amb el nen, començar de nou, ser feliços. Al cap d’una setmana, ja estàvem al tren cap a la Costa Daurada, a l’Argentera, un petit poble on la nostra vida tornaria a començar. A la Lluïsa la vaig deixar en mans de la seva germana, jo l’estimava, però no estava bé. Vaig trucar a un centre de rehabilitació, amb una mica de sort, d’aquí a un temps podria ser la mare del seu fill.



Ens vam instal·lar en una casa llogada que compartíem amb una altra família. La meva carrera com a escriptor no estava en el seu punt més destacable, i els ingressos dels llibres que havia publicat arribaven molt rarament. Ara però, m’hi tornaria a posar. Ja havia vist una caseta uns carrers més enllà, seria nostre tan bon punt tingués els diners.

Vaig acordar començar una nova vida en aquell poblet, una vida en la qual en Rai pogués ser feliç.

Uns mesos més tard, ja instal·lats, vaig deixar en Rai a casa amb la família amb qui compartíem llar. Tenia una reunió important amb la meva editora. Aquests dies havia estat començant un nou llibre, em sentia esperançat, veia que podia estar un èxit rodó. La gent de l’Argentera era molt familiar, i tots m’havien animat a escriure.

Vaig agafar el cotxe fins a l’estació de tren, ja feia gairebé mig any que havíem arribat aquí amb en Rai per primer cop. Feia sis mesos que havíem començat a refer la nostra vida, i ens estava anant d’allò més bé. Mentre esperava que arribés el comboi, em vaig començar a fixar en el diari d’un home que estava sentat al meu costat. Una nova variant de virus descobert, conflictes entre països que no sabia ni que tenien nom, notícies amb les que em creuava cada dia, amb les que ja estava familiaritzat. No obstant això, una d’elles va captar la meva atenció. “Mor als 36 anys per un càncer terminal la directora del diari avui”. El cor se’m va disparar, esperava amb tota la meva ànima que fos una confusió. La Dora no. Quedaven moltes coses pendents. Sense ni pensar-m’ho, vaig arrebatar-li el diari de les mans al pobre home, que va quedar sense dir res. “Dora Bonnín, directora del diari avui, ha mort aquest dilluns a causa d’un càncer de pit amb el que portava convivint des de feia dos anys”. De sobte, vaig perdre el món de vista. Vaig obrir els ulls just per veure com s’aproximava el tren al que havia de pujar. L’home al qual havia deixat sense diari em mirava preocupat des de dalt. Vaig agafar les poques forces que em quedaven i vaig aconseguir aixecar-me. Vaig pujar al comboi gairebé arrossegant-me, i em vaig acomodar al primer seient que vaig trobar. No podia ser veritat.



“... A l’escola és un nen brillant, té a tots els professors encantats. L’altre dia va rebre un premi per una recepta que va inventar. N’estic molt orgullós, i estic segur que tu també ho estaries.

Em pesa encara la teva mort, Dora.”


 
elijurdi | Inici: Sobre la terra impura
 
Comentaris :
Jan Garrafa 01 març 2021
Trobo que aquest cap�tol �s molt captivant i crida molt l'atenci�. No puc esperar a veure com evoluciona la hist�ria i els personatges

Grans escriptores!!
Gerard 16 febrer 2021
Em sembla una hist�ria molt intrigant i ben feta.
Tinc ganes de veure com evoluciona l'argument.
Bona feina!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]