F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Bacardi 151 (innocent)
IES Lluís Domènech i Montaner (Reus)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Perdre el control

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

Mentre això passava, em dedicava a escriure articles de petits famosos per al suplement setmanal del diari, que apareixien amagats per un anunci publicitari que ocupava gairebé tot l’espai de la pàgina. Quan alguna persona venia a actuar i no era prou coneguda com per tenir altres periodistes preguntant, jo aprofitava i anava a entrevistar-la després de presenciar la seva actuació. I així és com la vaig conèixer.

Dora Bonnín era una atípica cantant d’òpera argentina que va venir a fer una petita gira per Espanya. Dic atípica ja que no anava a luxosos teatres a meravellar la gent amb els seus cants, sinó a bars que oferien espectacles els divendres a la nit. Després de veure l’espectacle que va oferir al Nitelona, un bar amagat pels carrers petits de la ciutat, vaig decidir anar a parlar amb ella. Només entrar al local vaig decidir canviar les preguntes, perquè me’l vaig trobar ple d’homes de tota mena. Això em va fer sospitar que no seria una actuació formal, i de fet, ho vaig encertar. Va sortir amb un vestit vermell degradat sense mànigues ni tirants, deixant entreveure que tenia un pit generós. El vestit queia deixant veure una de les seves cames morenes des de la cuixa, amb uns tacons d’agulla a conjunt del vestit. Sense haver cantat una nota, el bar va esclatar en aplaudiments.

Després dels trenta minuts d’actuació, em vaig endinsar en la gentada per intentar accedir al seu tocador. Ja l’havien avisada que algú li faria una entrevista, i se la va notar ben joiosa malgrat la seva dissimulació. L’entrevista no va ser de les millors que he fet, ja que, tot i preguntar-li coses en relació al seu públic o als llocs on feia les actuacions, em donava una resposta curta i passava a parlar d’ella mateixa. Al cap i a la fi era una artista que volia més reconeixement, però havia d’afegir més material al meu article, i als lectors els agradava la suculència.

De sobte va sonar l’alarma que anunciava l’arribada del meu comboi. Era hora de veure el meu dinosaure.







El cotxe taronja de la Marissa ressaltava per damunt dels altres, fent que no tingués problemes en localitzar-los. M’hi vaig apropar una mica nerviós. Des que m’havia pres les vacances, unes setmanes enrere, no havia vist a cap dels dos, i en les cinc úniques trucades que vaig fer la meva ex dona semblava enfadada i el meu dinosaure molt feliç. Potser massa.

La meva ruptura amb la Marissa va ser bastant cordial. Tots dos ens vam posar d’acord en tot, més ben dit, vaig estar d’acord amb les exigències d’ella, i una era que el Blai visqués amb ella però que podia quedar-me’l els caps de setmana. Potser sembla que no vulgui lluitar pel meu fill, però els motius que em va donar eren rotundament certs: no tenia una feina prou fixa ni una estabilitat emocional suficient com per a cuidar i criar un petit de tres anys. A part, abans de trencar va descobrir que m’havia començat a aficionar una mica a la beguda, per tant, portar-ho a judici era una ximpleria. Però tot i així el ressentiment no cedia.

―Papa, papa! ―Va cridar en Blai corrents cap a mi. Els seus rinxols daurats voleiaven d’un costat a l’altre per cada passa que donava. Sa mare em mirava amb cara de pocs amics, fent-me empassar saliva.

―Ei! Què tal estàs, dinosaure? ―vaig preguntar-li agafant-lo en braços―. M’has trobat a faltar o què?

―No li diguis així. El seu nom és Blai. ―es va queixar la Marissa de braços creuats.

El sobrenom dinosaure va sorgir quan era un bebè. Al principi compràvem uns bolquers simples de color blanc, és a dir, els que tothom acostuma a comprar. Però un dia la meva ex dona sortí un moment a comprar-ne perquè no ens en quedaven, és més, m’havia oblidat d’agafar-los quan vaig anar a fer la compra. Va entrar al supermercat directa a l’estanteria dels nostres bolquers. Aquesta estava completament buida. Va preguntar a una encarregada i li va dir que no arribarien fins la setmana vinent. Aleshores va haver d’agafar-ne uns altres. I allà estaven. A la fila de sota, ben amagats, hi havia uns bolquers amb el dibuix d’un adorable dinosaure cobrint el que vindria a ser el cul. No s’ho va pensar més i els va agafar.

Quan va arribar al petit pis que havíem llogat, m’ensenyà els bolquers amb un somriure avergonyit, i no vaig poder evitar mirar-la amb tendresa. Li vaig canviar jo els bolquers aquell vespre, i quan vaig mostrar el dinosaure al Blai fent diversos rugits, ell no va parar de riure. Em va costar bastant posar-los-hi, ja que no deixava de moure’s.

―Ei, petit dinosaure, estigues quiet. ―diguí jo rient. Semblà que m’havia entès, perquè va parar al segon d’haver-ho dit.

Sa mare també se’n va adonar, i em mirà meravellada. A partir d’aquell moment vam començar a anomenar-lo dinosaure, però la Marissa al llarg dels mesos va anar deixant de dir-li així, cridant-lo pel seu nom.

―Bé, doncs Blai ―va dir la meva ex dona agenollant-se per a estar a l’altura d’en Blai―, ja ho saps: porta’t bé i fes cas al papa, que diumenge al matí vinc a buscar-te, d’acord?

Li va fer un petó al front, una abraçada ben forta i s’aixecà dirigint-se cap al cotxe. Una vegada obert el portaequipatge, va agafar una maleta verda i un cotxet pel Blai, i es dirigí cap a mi aquesta vegada:

―Qualsevol cosa, truca’m. I recorda que el Blai és intolerant a la lactosa.―això em va fer sobresaltar, i ho vaig intentar dissimular assentint amb el cap, però crec que no va colar. Posà els ulls en blanc, col·locant els braços en gerra― Ah, recorda que a finals d’aquest mes m’has de transferir el primer pagament.

Vaig tornar a fer que sí, i després d’acomiadar-se definitivament del meu fill, vaig pujar-lo al cotxet i ens vam dirigir al meu pis. A més, afegí una nota mental: havia de passar pel supermercat a comprar iogurts sense lactosa.







Després d’arribar a casa, vaig desfer la meva maleta, que des que havia arribat a Barcelona no l’havia ni obert, i també la del Blai. Em va fer una mica de vergonya que veiés la casa en aquell estat. Les habitacions plenes de pols, ja que ningú havia trepitjat el pis des de les vacances; el sofà cobert per un llençol per a que (almenys això) no s’omplís de pols; la vitrina on es suposava que havien d’estar les copes de vidre i la coberteria estava buida, perquè la Marissa havia volgut emportar-s’ho quan van marxar. I algunes coses més de les que no parlaré. Tampoc era que fos un pis molt gran, però sí hi havia molta porqueria. Afortunadament el petit dinosaure tenia tres anys, i amb molta sort no ho recordaria.

Estava de camí al supermercat. Havia netejat la pols de l’habitació on es quedaria el Blai, i a ell l’havia deixat veient la televisió, on donaven casualment uns dibuixos de dinosaures que pujaven a un tren. Si sa mare se n’arribava a assabentar, segurament no em deixaria tornar a quedar-me en Blai durant una temporada. I no me’n podria negar, perquè ho portaria a judici. O sigui que mentre veiem els dos junts els dibuixos, que jo m’he quedat més o menys un quart d’hora mirant-ho amb ell, li anava preguntant si volia venir a comprar amb mi, sabent ja quina era la resposta. Aleshores jo li deia que no li podria dir res a la mamà, perquè sinó no podria quedar-se mai més. I li vaig repetir unes quantes vegades per a que no se’n oblidés. Ell em responia que sí, encara que estava més pendent de la televisió que del que jo li deia.

Tot i així, decidí anar de totes maneres. La Marissa segurament voldria parlar amb el seu fill al vespre, no tres quarts d’hora després d’haver-se acomiadat d’ell. Igualment, havia agafat el telèfon per si de cas, a part de les claus de casa i la cartera. I ja estava a punt d’arribar al supermercat per a agafar quatre coses contades, o sigui que al cap i a la fi no em prendria gaire temps.

Vaig entrar al supermercat. No obstant ser un supermercat petit i local, estava completament ple. Fa uns anys, quan van haver crisis econòmiques que afectaven a aquests tipus de botigues, els veïns del barri vam decidir deixar les grans empreses de costat i intentar ajudar als petits autònoms de la zona, i sorprenentment es segueix fent.

Havia agafat un carro petit i estava buscant la zona dels iogurts quan de sobte el telèfon em va començar a sonar. Sort que l’havia portat. Algunes persones m’havien començat a mirar. La música de la trucada estava bastant forta, i no era ni més ni menys que ‘It’s my life’ de Bon Jovi. Intentant agafar ràpid el mòbil per a que el soroll parés, vaig deixar caure l’ansa formant un espetec que va fer que tothom em mirés. Perfecte. Tenint ja el telèfon a la mà, vaig veure que es tractava de l’editora. M’allunyí silenciosament en una zona on no em miressin tant, i aleshores vaig prémer el botó per contestar acostant-me el mòbil a cau d’orella.

―Digues Sílvia. ―ho vaig dir amb un to d’una mica de preocupació. La Sílvia mai em trucava sense avisar prèviament, o sigui que segurament es tractava d’algun tema de molta importància.

―Edu, com estàs? ―la Sílvia coneixia la meva situació personal ja que just quant tot es va esfondrar estava al meu costat, i per casualitat. Va ser una trucada que realitzà la Marissa just quan jo i la Sílvia sortíem de treballar. Se la va escoltar cridar i queixar-se d’absolutament tot: el meu desinterès pel Blai i ella, els pocs diners que portava a casa, la poca estona que m’estava a casa tot i no tenir gaire feina a fer. I més. La Sílvia es va quedar muda al meu costat mirant-me sorprès. No vam parlar del tema, i només em feia de tant en tant alguna pregunta indirecta, encara que jo sabia perfectament el que volia saber.

―Anant fent ―vaig respondre sec―. Passa alguna cosa?

―Doncs sí ―soltà un sospir―: te’n recordes de la Dora Bonnín? Aquella artista que vas...

―Sí, sé qui és ―vaig tallar-la. Si m’havia de dir una cosa dolenta que me la digués ja.

―Bé, ha aparegut morta. La directora m’ha manat que et digues que hauries d’indagar que ha passat amb ella, o sigui que hauràs de seguir el cas...

―Ostres Sílvia! Però si jo soc periodista cultural, no persegueixo assassins ni aclaparo a la policia quan fa el seu treball! ―el cor em començava a bategar ràpid.

―Però tu et penses que no li he dit això? ―va exclamar ofesa―. Però la seva resposta ha sigut molt pitjor, ja t’ho dic jo que ha...

―Va diga’m-ho ja dona! ―vaig dir nerviós.

―Si no ho fas o no aporta res al diari ―tornà a sospirar―, estàs fora.

No sentia res més que el meu cor. La suor començava a baixar pel meu front. Sentia una veu que em cridava de fons, però al penjar el mòbil va parar. Què feia jo ara? Com pagaria el pis i els impostos? Com mantindria al Blai? Com pagaria els meus deutes? De què viuria?

Què feia jo ara?

Començava a marejar-me, i el cap em feia mal. Donava passes mirant al terra, sense tenir cap rumb fixe. No m’hi fixava en la gent, no m’importaven els iogurts. No m’importava res. Vaig sentir a un home queixar-se i vaig aixecar el cap. Havia anat a parar a les estanteries dels alcohols. No m'ho vaig pensar més i omplí el meu carro d’ampolles. Vi rosat, whisky, Bacardi 151...







Aquella nit, vaig perdre el control.



 
innocent | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]