F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La pols estel·lar dels teus ulls (daia)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Lynx i Camelopardalis

La pols estel·lar dels teus ulls


Cap 1.- Lynx i Camelopardalis


Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.


Vaig concloure que no podia seguir així, estava desesperat, tant que la feina següent seria a una revista enfocada a la practica de la bruixeria, l’horòscop, etc. Per a mi, escriure sobre aquests camps és absolutament elevant i gràcies a això vaig poder sobreviure un temps i obtenir alguns títols que m’ajudarien a trobar feines (escrivia molt ràpid els meus articles i tenia molt de temps lliure), ja que sabia que això no duraria per sempre, un dia el meu contracte va caducar i la revista no podia seguir pagant el meu salari, va ser una gran pena per a mi però l’únic que podia fer era seguir endavant.


Poc temps després treballava fent el manteniment bàsic a un dels molts super-ordinadors que s’estaven començant a posar en funcionament amb la guerra freda que havia començat un nou país format per la unió de la Xina amb una gran part de Rússia i la posterior unió d’alguns països del sud-est d’Àsia i Àsia mitjana contra tot Europa, Amèrica i una part d’Àfrica amenaçada per la unió asiàtica.


El meva tasca era simple: netejava l’ordinador quan era necessari i cada dia omplia un document informant de la temperatura mitjana, si la ventilació funciona correctament, etc. En principi pareixeria que aquesta comesa la podria fer la mateixa màquina però ningú vol arriscar-se a que un error físic acabi amb un error informàtic fatal. Com sempre, a les vuit de la nit acabava la meva jornada, o aquest era el pla, perquè un atac sorpresa va inutilitzar completament l’ordinador que ara era simplement un munt de cables.



Les conseqüències immediates varen ser: una inspecció a casa meva i després de no torbar-hi res sospitós, una ajuda de dos mil euros per a poder aguantar mentre que trobava una nova ocupació (l’atac va destruir completament les instal·lacions). Vaig estar un temps sense ingressos suficients, tornava a la situació d’escriure per a sobreviure, ara era publicitat i tampoc pagaven massa bé. Tot que estava content de poder tornar a l’escriptura, per totes les bandes es veia que la meva vida era definitivament un caos, cada vegada em sentia pitjor, estava més esgotat que mai: a més, tampoc sabia res de cap dels meus amics o del meu fill accidental (tinc 25 anys), i no era l’únic, aquest era fenomen de depressió col·lectiva també passava a altres ciutats, i en el meu pitjor moment, quan pensava que potser el suïcidi no era una mala opció arriba un correu oferint-me un plaça de treball a un observatori. La investigació ocupava gairebé el vuitanta per cent del pressupost estatal, cosa que va fer molt ric el país en el seu moment, però jo no era científic i, per tant, vaig viure una altra realitat. Realment em sentia molt content per aquesta oportunitat, perquè de veritat que, durant aquests anys, amb una carrera de literatura, solament podria aspirar a unir-me a l’exercit si hi ha un conflicte armat o dedicar-me a la producció de béns a alguna fàbrica.


L’endemà viatjava a una de les moltes illes artificials que s’havien fet a l’atlàntic, allí, durant la nit vaig arreglar els problemes d’última hora urgents juntament amb altres professionals.


Al dia següent vaig despertar-me dins l’avió (el vol sortia a la nit) i amb la llum del matí vaig veure unes illes mecàniques plenes d’antenes, telescopis i altres edificis, potser a algú li agradaria aquesta vista, però a mi m’horroritzava la imatge sense vida que transmetien, em pareixia una invasió. En baixar de l’avió hi havia gent esperant-nos, uns científics venien a recollir-nos, resulta que tots els que treballen a l’observatori o a altres instal·lacions viuen a una mena de pisos que hi ha a sota el propi edifici on treballaves i resulta que el que va venir a recollir-nos era l’encarregat del funcionament de l’illa on jo treballaria.


Mentre corria per tot el lloc carregant coses, en una de les meves baixades amb una caixa en mà, vaig girar cap a la dreta i, de sobte era a terra amb una càrrega que quasi em cau damunt; davant meu hi havia també al terra, una científica. Era més bé baixeta i prima, tenia els cabells negres i fins al coll, per darrere de les seves ulleres quadrades de ferro els seus ulls eren curiosament grisos i les seves pupil·les eren prou dilatades. A més, tenia un color de pell blanc que em preocupava, vestia amb el símbol reglamentari per a distingir als diferents oficis a dins de l’illa a dalt de la seva bata negra, també vestia unes malles esportives, una camiseta comuna i unes sabates esportives, totes, per algun motiu, de color negre, el color propi dels astrònoms en aquest centre. Ella de seguida va demanar-me disculpes amb una veu suau i tímida mentre tractava de mirar cap un altre costat per la vergonya d’haver estat caminant pels passadissos mentre jugava amb el telèfon, va ajudar-me a recollir les caixes que havien caigut i també a dur-ne algunes cap al meu pis, li vaig agrair l’ajuda i també vaig preguntar-li el seu nom. Es diu Martina, però com els seus companys, li podia dir Polaris (personalment m’agrada més Polaris que Martina).


Els següents dies vaig haver de fer diferents tours per les illes visitant les instal·lacions, en aquest arxipèlag, a més d’observatoris també hi han super-ordinadors, laboratoris de química, acceleradors de partícules (sota la mar) i altres artefactes, que per a mi no deixen de ser el motiu pel qual som en conflicte. Després de l’últim tour, ja era de nits, però no podíem començar a treballar perquè no estam desperts i preparats per a qualsevol cosa pel moment, tenim una setmana per poder anar a la nostra feina a la nit i acabar vuit hores després per tenir les setze hores restants del dia lliures. Tenim sort que hi hagi Internet a cada pis i l’arxipèlag solament estiguin a una hora de les Illes Canàries. Per acostumar-nos a l’horari ens varen recomanar veure sèries fins que aguantéssim o jugar a videojocs, entre altres coses. Vaig optar per les sèries (sense èxit, m’adormia de seguida), fins que un dia parlant amb Polaris va recomanar-me un joc, això va ser un gran canvi, ara sí que em posava jugant online fins a les sis/set de la matinada despert amb ella.


El meu primer dia de feina va arribar i la meva primera missió era assegurar-me que tot el mecanisme del telescopi funciones correctament abans que arribés l’equip que l’utilitzaria. Després; assegurar-me que l’ordinador (com una casa de gran) adjunt al telescopi funcionés correctament dins d’uns paràmetres reglamentaris de temperatura, cicles, etc. I per últim, ajudar a altre illes si era necessari, a més, d’estar atent a les demandes dels astrònoms sobre qualitat i rendiment.


Així van ser els meus primers mesos, treballava i en els descansos estava amb els meus companys o amb Polaris, ells em parlaven del que passava en els seus països (la comunitat de les illes no tenia una tendència de població de cap nació), dels esports i poc més mentre que ella solament parlava d’estrelles, galàxies, constel·lacions i altres cossos del cel (a més de videojocs, la seva altre gran passió). Sempre ho explicava amb molta il·lusió inclús guardava fotos dels seus descobriments solament per ensenyar-me’ls més tard, realment vaig aprendre molt i vaig interessar-me pel cel. Jo un dia (per aportar a la conversació), vaig tractar d’encertar sobre la personalitat de Polaris mitjançant la carta astral i després sorprenent-la amb el meu coneixement de màgia. No va tardar Polaris en donar-me arguments de sobra per fer-me veure el meu error teòric, i després de confirmar-ho solament quedava canviar d’opinió i dir que en efecte, el meu mètode era poc fiable pel que assegura que fa.


Des d’aquell moment, el món va perdre part de la màgia que tenia per a mi, però agafava una altra essència que per algun motiu feia la realitat més bonica i a l’ésser humà més gran i poderós en poder sortir-se de la norma i veure què hi ha més enllà dels sentits.
 
daia | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]