F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El Diari del Guillem Gual (davidperez)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Les quatre estacions de Vivaldi

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu:L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, per què s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Quan arribà el mes de març tot s’ensorrà: tothom a casa, tot tancat, no hi havia cap ànima al carrer. La pandèmia del COVID-19 estava en ple auge, la gent estava espantada, quan tornaríem a veure els nostres companys de classe? O els nostres professors? Quan s’acabaria aquesta quarantena? Quan s’acabaria aquesta situació d’apocalipsi? Tancat a casa t'enyorava a tu en concret, ens coneixem des que tenim tres anys, però realment havia sigut ara quan més confiança teníem. Aixecar-me al matí i veure els teus missatges em feia tenir un somriure d’orella a orella a la cara. I per molt que soni a les paraules d’un al·lot de primer de primària, tu eres el meu millor amic, però res més, no em capteu malament.

- El cos es va trobar cap a les cinc de la matinada, quan el camioner dels fems feia la seva ronda per aquest carrer -digué el subinspector Ribas.

- Hi heu parlat ? -preguntà l’inspector Tena.

- Sí, res sospitós.

- Bé. Ha arribat l’informe de l’autòpsia?

- No encara. Però el cos tenia diversos hematomes per tot el cos i clar, el ganivet penetrat al pit.

- Hematomes? Per què? Li havien fotut d’hòsties abans d’assassinar-lo?

- Inspector...

- Què passa?

- Una mica de sensibilitat, no?

- No em siguis marica.

L’inspector s’allunyava mentre el subinspector Ribas es quedà parat sense saber com reaccionar a les paraules de l’inspector Tena. Sempre havia sigut un home robust, brut i un insensible, però era impossible canviar aquesta actitud seva.

- Esperi inspector! -cridà Ribas corrents.

Quan arribà al seu costat preguntà:

- I el llibre?

- Quin llibre? -preguntà l’inspector.

- El que tenia el cadàver entre els braços, no pot ser una coincidència.

- No crec que estigués passejant-se tan tard a la nit per un carreró amb un llibre que propugna l’art de l’assassinat, no creu? I posa’t bé la mascareta, que et tapi el nas, collons!

Hui és 14 de setembre. Sona increïble que ja sigui setembre, havia passat un estiu relativament bo. Hem anat a la platja, amb els amics, fins i tot vaig poder celebrar el meu aniversari a Formentera, tot i la pandèmia. Però l’estiu havia acabat, hui comencen les classes de nou: segon de batxillerat, quina por. I clar, comencem amb classes semipresencials, per tant tu no ets a la meva classe. Només t’he vist una vegada en tot l’estiu, ni vas venir al meu aniversari, i ja sé que era perquè estaves treballant, no passis pena. Tu mateix em deies ‘’tant de bo vagi a classe amb tu, que mai hi he anat’’, el meu cor es disparava amb aquesta mena de missatges teus, però per què?

L’inspector Tena i el subinspector Ribas eren a la Facultat de Periodisme de la Universitat de Barcelona esperant per parlar amb els alumnes que assistien allí a la classe de Ciència Política i Opinió Pública.

- Mira, Ribas, si algun dia tens fills i no saben què estudiar, tu fica’ls aquí a periodisme.

- Per què? -preguntà el subinspector Ribas curiós.

- Per què? -rient- Perquè és una merda de...

De sobte sortí el professor de l’aula, l’inspector aturà la frase i anaren de seguida a parlar-hi:

- Professor, sí, bon dia, som l’inspector Tena, encantat – el professor li anà a donar la mà, però l’inspector va fer una cara de disgust-.

- Perdoni, clar, amb el colze. Què els duu aquí? He comès algun crim? -digué aquest rient-.

- No, tranquil. Estem investigant l’assassinat de Guillem Gual, sabem que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics. Però també impartia l’assignatura de Ciència Política i Opinió Pública, veritat?

- Efectivament.

-Bé, volíem fer algunes preguntes als alumnes si és possible.

- És clar, endavant.

Els dos entraren a la classe, era una classe enorme, però amb molt pocs alumnes, potser n’hi havia vuit o nou com a màxim.

- Bon dia, em presento, som l’inspector Tena i aquest és el subinspector Ribas. Supòs que coneixeu la notícia, estem investigant l’assassinat de Guillem Gual, que impartia aquesta assignatura. Em sorprèn que encara feu les classes presencials... La qüestió, hem de parlar amb vosaltres en privat d’un en un, si no us molesta seguiu-me cap a fora.

Els alumnes agafaren les seves coses i sortiren cap a fora seguint els inspectors. L’inspector Tena tenia una mena de do per les interrogacions, el seu caràcter seriós s’imposava sobre la gent, que no podia sortir de l’interrogatori sense confessar. Parlaren d’un en un amb cada alumne, preguntant-los per la relació que tenien amb Guillem Gual, per on eren el dia i l’hora que es va assassinar el professor.

- Tu, el de la dessuadora vermella.

Un al·lot de cabells rossos aixecà el cap i es dirigí cap a l’inspector. Era molt prim i els texans que portava remarcaven encara més la seva complexió. Duia unes ulleres de vidres rodons i una dessuadora vermella amb caputxa. Feia cara d’espantat i no semblava gaire segur d’ell mateix quan caminava cap a l’inspector.

- Què et passa a tu? Que fots cara d’haver matat a algú.

- Jo no he matat a ningú -va sortir l’al·lot a la defensa.

- Tranquil, que era broma, home, o potser no. Com et dius?

- Pau. Pau Cardona.

- Bé, quina relació tenies amb Guillem Gual?

- Relació?! -va preguntar atònit.

- Sí, et queia be? Et semblava bon professor?

- Sí, clar. -va contestar alleujat-.

- Bé. Recordes on eres el dilluns a la nit?

- Eh, sí. Era a ca meva.

- Pot comprovar-ho algú?

- Per què ho hauria de comprovar algú? Jo no he matat el Guillem Gual si és el que està insinuant.

- Només estem fent-te unes senzilles preguntes, forma part de la investigació – va intervenir el subinspector Ribas-.

- Bé, això és tot?

Es va aixecar i se’n va anar amb el pas accelerat cap a una cafeteria davant de la universitat.

- Aquest amaga alguna cosa – li digué l’inspector Tena al subinspector-.

Bé, potser sí que m’estàveu captant bé. He arribat a un punt en què els sentiments d’amistat estan passats ja l’horitzó. Quan m’arriben els teus missatges no puc evitar somriure, però realment per dins estic plorant. Tu ho saps molt bé ja, no dorm gaire però somie massa i tu ets la raó d’ambdues. I és que hi ha abraçades en les quals em quedaria a viure per sempre, només vull passar les quatre estacions de Vivaldi al teu costat, que això nostre mai s'enfonsi, i no sé per què em fa mal si se suposava que ja m’hi havia avesat. Sentiments de culpa s’apoderen de mi, mai t’ho hauria d’haver dit. I si tu hagueres callat també, tots dos estaríem bé. No entenc pas els teus ulls, com pots estar amb ella, res d’allò donarà fruits, per molt que sigui bella. Mes les teves paraules em feren il·lusionar, innocent i guardant-les, pel dolor em vull aïllar.

- Què merdes llegeixes, Ribas?

- Res, un llibre del...

- Doncs deixa el llibre que tenim feina - interromp l’inspector Tena a Ribas-.

El subinspector Ribas amaga el llibre i puja al cotxe.

- A on anem? -pregunta-.

- A l’escena del crim, allò dels hematomes no m’encaixa gens en tota aquesta història.

L’inspector Tena arranca el cotxe i es dirigeix cap al carreró on van trobar el cadàver de Guillem Gual.

- Bé, el cos es va trobar exactament aquí - digué l’inspector Tena assenyalant el terra-.

- Sí -afirmà Ribas-.

- Amb un ganivet clavat al cor, diversos hematomes i un llibre entre les mans.

- Sí -tornà a afirmar Ribas-.

- D’on collons surten els hematomes? Són d’una llargada d’uns quinze centímetres i en té per tot el cos: cames, braços, esquena...

- Sí.

- Però vols callar d’una vegada? -esclatà l’inspector Tena-.

De sobte, un munt de pols caigué damunt dels inspectors per una senyora que estava sacsejant una catifa a la barana del balcó.

- Eh! Vagi amb compte, home... - cridà l’inspector Tena-.

Aquest es quedà un segon mirant cap al balcó i mirant amb idees al subinspector:

- És clar! Va! -digué entusiasmat l’inspector al subinspector anant a l’entrada de l’edifici.

L’inspector tocà el timbre i sonà la veu d’una dona.

- Inspector Tena, obri la porta.
 
davidperez | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]