F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(rutcate1711)
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella (Ciutadella)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  Capítol 1

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.



I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.



Poc m’imaginava que voler atrapar-lo em portaria tants problemes. Així com en Tano, el meu cavall, i jo ens anàvem apropant, vaig poder distingir que es tractava d’una roca arrodonida de la qual tan sols sobresortia una part molt petita. Aquesta part que estava per sobre de l’aigua era bastant llisa, possiblement, per l'erosió de l’aigua.

En aquell dia tan calorós, l’aigua era cristal·lina i així com anava avançant s’anava fent més freda. Però, tot i que començava a tenir els peus gelats, la idea d’agafar el papagai em feia oblidar el fred per uns moments. Tenia molt ben planejat com ho faria, però no comptava amb l’existència de roques i pedres al terra. El sòl era irregular i culpa d’això el cavall va relliscar i va perdre l’equilibri. Llavors, vaig caure al mar. Ja estava tot perdut, l’ocell es va espantar i va obrir les seves ales, grans i precioses, per enlairar-se. Vaig poder distingir que el seu pèl també comptava amb tons blaus. El vol era elegantíssim i lleuger, com si no s’esforcés per avançar. S’enlairà cap als arbres del costat. En Tano ja m’ho havia esgarriat tot. Estava tan enfadat amb ell i disgustat que ni m’havia adonat que estava ferit. En l’ensopegada, s’havia esgarrinxat la pota i estava sagnant. Vaig intentar mirar-li de prop la ferida per si era greu. No ho podia veure prou bé, però l’aigua començava a estar vermella. Això no pintava gens bé i veia que de cada vegada li costava més aguantar-se dret. Va jeure i començà a gemegar. No sabia què fer, estava perdut i tenia ganes de plorar. Estava totalment xop de cap a peus; la roba i sobretot les sabates em pesaven molt. Vaig decidir treure-me-les i posar-les al sol perquè s’eixuguessin. Llavors vaig intentar portar-lo cap a la vorera per mirar de curar-lo.

En Tano, tot i ser jove, pesava un quintar, difícil de moure per a un noi de tan sols quatorze anys com jo. Amb totes les meves forces vaig arrossegar-lo fins a la vorera, vaig deixar-m’hi la pell però finalment ho vaig aconseguir. Estava esgotat i no tenia forces per curar-lo. Tanmateix, no tenia la menor idea de com fer-ho i em vaig començar a preocupar i a acubar. Llavors vaig arribar a la conclusió que no tenia res a fer i que no em quedava cap altra opció que demanar ajuda.

Sense pensar-m’ho dos cops, vaig posar-me de nou les sabates, que seguien mullades, i vaig començar a córrer cap a la carretera per demanar ajuda, ja que vivia als afores de Sóller i a peu potser no arribaria a temps. Vaig haver de passar per unes quantes pujades i baixades, les quals estaven plenes de roques i algun cop lliscaven. Vaig tropissar dos cops i em vaig fer mal al genoll però en cap moment se’m va passar pel cap aturar-me; tan sols tenia dins el meu cap la imatge del Tano ajupit vora el mar. Vaig seguir fins arribar on ja passaven cotxes. Em vaig plantar al mig de la carretera demanant ajuda desesperadament. En el primer cotxe que es va aturar hi havia un home que no feia molt bon aspecte. Duia la barba llarga i portava un jersei de quadres vell. Fumava un puro i conduïa una furgoneta Volkswagen blanca bastant vella que tenia diversos cops i retxades. L’home va baixar la finestra per preguntar-me si necessitava que em portés a algun lloc. No les tenia totes, però no em quedava cap altre remei que pujar-hi si volia salvar el Tano. Anava a pujar al darrere però l’home em va dir que millor m’assegués al seu costat. No em feia cap gràcia i realment en el meu cap pensava que era una autèntica bogeria pujar al cotxe d’un desconegut, però tot i així, vaig pujar i em vaig posar el cinturó.



 
rutcate1711 | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]