F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Novembre i el que ens va portar (candd.7)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Novembre i el que va portar

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)


Li feien mal els peus.


Se li encartonaven les cames.


No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.


I començava a estar mort.


Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.


—Maleït sigui, Fortuny...


Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».


Anteriorment...


10 de novembre de 1951 a les 23:05h

No volia escoltar res més de ningú, no era culpa seua que le tiraren del treball, bé, potser una mica però solament hi havia arribat dos dies tard. No volia continuar sentint a la Patro dir-li que es penedia d'haver-se casat amb ell ni a la seua amigueta la Marisa. I ella? que havia de fer en la seua casa! Sempre estava ficant-se en la seua vida, però tot per culpa de la Marisa, que li ho permet. A més ara, que devia estar a sa casa cuidant del seu marit que encara no es pot moure. Pobre David, encara sort que hi havia una dona que el va ajudar perquè el poca vergonya que el va atropellar es va donar la fugida...


Va eixir de la seua casa perquè li donara un poquet l'aire, ja que no podia aguantar a aquelles dones ni un minut més. Va estar caminant uns cinc minuts quan va veure un bar amb molta gent dins passant-ho bé i va sentir que això era exactament el que necessitava. Una vegada dins, una cambrera molt maca li va atendre i va passar la nit a base de ginebra. De sobte un estrany va seure al seu costat i va demanar el mateix que ell.


– Un dia dur? Va preguntar-li Joan a l'estrany.


– No hi ha dies que no siguen durs al meu treball, per cert em diuen Fortuny.


– Fortuny... cap vegada havia escoltat el teu nom, jo soc Joan. També jo porte un dia dur, però sense treball. A què et dediques?

– Soc detectiu privat. El problema és que a aquesta ciutat, n'hi ha molta gent amb diners que necessita un detectiu privat, i només estic jo, no em queixe, però vaig saturat i així ho porte.


Els dos miren les seues begudes i brinden. Al cap de Joan ja s'estaven formant mil preguntes i possibilitats des del moment que havia sentit la paraula diners, però ho va deixar passar fins al final de la nit. El bar va tancar i els dos, més borratxos ningú més a tota la ciutat, es van passar la nit deambulant pels carrers de València fins que es van cansar i van pujar a casa del Fortuny.


11 de novembre de 1951 a les 5:30h

A casa del Fortuny, Joan va al·lucinar amb la quantitat de fotos, papers i carpetes que tenia damunt la taula i al suro de la paret. Allò pareixia tret d'una pel·lícula americana amb totes les fotografies unides amb xinxetes i fil roig de llana. Mai s'havia imaginat que n'hi haguera tots eixos casos a la seua ciutat.


– Perdona'm pel desordre, no esperava que ningú pujara ací...


– No et preocupes, de veritat. Estic al·lucinat amb tot el que has de fer tu sol. No tens cap ajudant ni res?

Joan estava veient una gran oportunitat de treball, a més, borratxo tot li pareixia bé, i qui anava a dir-li a ell que anava a acabar la nit amb un possible treball! La Patro es posaria contenta, o almenys no el mataria per no haver estat a casa en tota la nit i sense avisar a on anava ni res...


Fortuny estava mirant totes les carpetes que tenia damunt la taula i plantejant-se si havia sigut bona idea permetre al seu nou amic pujar a sa casa. Però el seu instint de detectiu li deia que era un bon home i que potser li seria de molta ajuda. No sabia bé perquè, però tenia un bon pressentiment.


– No, no en tinc cap. Però ara que el dius Joan, n'estava pensant... que potser t'agradaria ajudar-me amb el meu treball. Espere que no t'estiga comprometent a res, simplement t'ho plantege com una opció. Tinc casos que no són massa difícils, al meu paréixer, solament no tinc suficient temps per a ells. Et pagaria una quantitat raonable per cas i podries preguntar-me sempre que tingueres dubtes en alguna cosa. Què, què em dius?

Joan estava cridant per dins, l'havia sortit bé la nit al final. Havia de parlar-ho primer amb la Patro perquè amb aquesta dona mai se sap el que li pareix bé o no...


– De veritat? Moltes gràcies amic, t'estic molt agraït. He de parlar-ho amb la meua dona. Ja saps, per si de cas... Demà vinc i et dic alguna cosa, d'acord?

– Perfecte, fins demà doncs.


Joan ix de la casa del Fortuny, molt content, i cansat. Havien estat tota la nit parlant i contant-se la seua vida, pareixien dos adolescents. De camí a sa casa, estava pensant en com li ho diria a la Patro, i com eixir amb vida d'aquesta...


Una vegada ha arribat a casa, entra i es troba a la dona en la meitat del corredor, a poc li dona un infart. Ella comença a cridar-li, però entre el cansament i la borratxera que portava damunt, no tenia ni forces per a respondre-li, se’n va anar directament al llit i li va dir que demà li explicaria tot, però que almenys se'n anava a dormir amb treball. La Patro enfadadísima no donava crèdit, demà s'assabentarà.


12 de novembre de 1951 a les 11:15h

Joan es va despertar amb mal de cap, però va parlar amb la Patro i li va contar tota la veritat. Feia molt de temps que no parlaven bé, aleshores la Patro el va creure. Però quan l’alcohol va deixar de fer efecte, Joan va començar a dubtar «detectiu privat jo, si mai he fet res com això...» «En què estava pensant» . La Patro tota convençuda li va dir «perquè fes alguna cosa», «perquè no et caiga la casa damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s'estava recuperant de l'atropellament que havia patit a l'octubre». Ella sempre pendent de la Marisa i el David com si foren els seus fills...


12 de novembre de 1951 a les 17.00h

Joan havia decidit en acceptar la feina aleshores va anar cap a casa del Fortuny per a dir-li-ho.


– Bona vesprada Fortuny, ho he pensat molt i he parlat amb la meua dona i he decidit que sí, que m'agradaria ajudar-te amb alguns casos. Puc començar quan em digues i per on tu em recomanes.


– Bé amic, que bé. Tinc el cas perfecte per a tu. Tranquil no vaig a fer-te portar pistola ni córrer darrere de cap criminal. Una dona ha denunciat la desaparició de la seua filla, però tot apunta al fet que la té segrestada el seu pare. L'home viu ell només a la seua casa. Problemes de parella diu la policia. El que necessitem són proves suficients perquè la policia faça cas i demane una orde judicial per a entrar a la casa en cerca de la xiqueta. Entés?

Per un moment Joan es va penedir d'haver acceptat la feina. Una desaparició? Ell? Encara sort que n'hi havia dit un cas senzill...


– Ho entenc, però... com pretens què faça açò?

– Pots començar vigilant la seua casa, ací tens l’adreça. Segueix-ho quan isca de la seua casa, comprova quant de menjar compra, tingues en compte que se suposa viu només ell a sa casa. Comença per això, i em vas dient. D'acord?

– D'acord. I quan comence?

– Estàs tardant.
 
candd.7 | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]