Els dies següents van estar plens de confusió i desconcert, cap persona tenia idea de com ni del per què de la forma d'actuar de l'assassí. Passaren les hores i amb això els dies sense cap èxit, fins que una vesprada, quan Agustí ja donava per perdut el criminal, aparegué Martí, director general del Servei Secret Espanyol ,que no sols l'honrà amb la seua presència, sinó que l’aportà una gran quantitat de dades i el més important de tot: les claus per tractar d’anticipar-se al criminal.
Martí l’intentà oferir una visió més treballada del llibre no sols li explicà la gran quantitat de textos que li havien donat mal de cap els darrers dies, sinó que li donà al llibre una perspectiva única i especial, que li permetria extraure i relacionar tota una mena de caràcters que, encara que semblaren coincidències per als seus ulls inexperts, en paraules de Martí, especialitzat en aquest àmbit, tenien una relació que es veia a quilòmetres de distància.
Ja a la seua oficina començà a llançar-li tota mena de dades , que si els números de les pàgines es juntaven formaven açò, que si els personatges eren germans, que si els noms del final del llibre tenien allò; Agustí acabà fart i més confós que abans, encara que Martí ho estiguera intentant amb totes les seues forces .
I un altra vegada va insistir:
-En el llibre hi havia diverses números i caràcters subratllats, alguns són els números de les pàgines, altres son paraules soltes i quan apleguem al final apareix el nom remarcat de Manuela Martínez Cortés. També hi ha sang, he manat que la revisen i aquesta és de la víctima. Les paraules soltes son "la", "en", "aquest", "víctima", "món", "lloc", "del", "arxiu" i "encontra". A més les pàgines marcades son la u, la cinquanta-u i la cinquanta-cinc. -Va dir mentres mostrava cada cosa en el llibre.
-Com pot ser, ens està donant pistes? -Va preguntar Agustí mirant atònit tot el que li estava dient.
-Açò sembla, cal buscar informació sobre Manuela Martínez Cortés ja de ja. I les xifres sembla que formen un codi postal.
Després de dir açò se'n va anar a l'ordinador a buscar "15155", els resultats donaven a Finisterre. En eixe moment va arribar un policia dient que la dona era de eixe lloc. Agustí va demanar un avió per a anar-se'n a aquell lloc a buscar les pistes que li havia donat el seu assassí. Les coses es posaven tenses, era la primera volta que el assassí donava pistes i ningú s’imaginava el que anava a passar en aquell lloc.
Agustí estava esperant el seu avió, sentia que algú l’observava, va mirar al voltant seu i va veure a una persona que el mirava, la persona desconeguda quan s'adonà compte que Agustí el mirava va traure el seu telèfon mòbil i va començar a enviar missatges. Agustí va passar d'ell i continuà pensant el que anava a fer quan aplegara a Finisterre.
Ja havia aplegat al seu destí, ara solament tocava fer tot el que hi havia estat preparant. Quan va deixar les coses al hotel se'n va anar a la direcció de Manuela, sentia que algú li observava, amb mal pressentiment es va girar direcció a la mar, no hi havia ningú.
-Que estrany, no hi ha ningú, fa fred, però tinc entés que ací sempre fa aquesta temperatura-va pronunciar per a ell mateix.
Va començar a baixar les escales cap a la vora de la mar, no sabia la raó per la qual ho feia, però necessitava baixar. Allí no havía ningú llevat d’unes roques i un grapat de gavines, la platja hi mostrava un record llunyà del estius en què es trobava plena de gom a gom. En part li agradava aquesta tranquil·litat, aquesta desconnexió del seu treball que tant necessitava.
Van passar els minuts i les hores, quan de sobte Agustí amb l'últim fil de llum a l’horitzó decidí que era hora de retornar a l’hotel i que demà continuaria amb la feina .
Durant el trajecte a l’hotel l’inspector observà com la vida canvia a Finisterre a la nit, una ciutat que pel matí sembla una d’eixes on la sensació de seguretat és tan gran que la gent deixa la porta de sa casa oberta, en canvi, quan arriba la foscor, la ciutat es veu assolada per una ombra d'intercanvis sospitosos, vandalisme i tota una mena d’actes delictius més propis d’un barri marginal.
Al dia següent i amb les forces ja recuperades l’inspector es dirigí cap a l'adreça indicada si bé no havia aconseguit llevar-se del cap l'estranya sensació que algú li anava seguint però, no li donà més importància i continuà la seua feina.
-Carrer Prado da Viña… portal setse .No pot ser, o el número no hi existeix o estic tan boig que no sé trobar-lo.
L’inspector començà a passejar pels diferents carrers al mateix temps que anava preguntant per l’adreça a la gent que hi veia.
-Perdone senyora, vosté podria dir-me …
-Ho sent, no parle amb estranys i menys amb els que tenen semblant de policia .
-Senyora, només és un moment.-Però la dona cada vegada es posava més nerviosa.
-Què no! Deixi'm en pau i vaja-se’n d'ací, no es benvingut .
Aquest fet es va repetir i repetir fins que arribà un moment en què Agustí va concloure que a aquesta gent no li agradava gens la presència policial i menys parlar amb gent fora del seu cercle de confiança.
Cada vegada que s’endinsava més en Finisterre i en la seua gent, la imatge que s’havia creat sobre aquesta quan la llum encara era present s’entorbia i es tornava quasi indistinguible de la figura de la ciutat fosca,criminal i marginal que es donava a la nit.
L'inspector ja cansat de tant caminar i no trobar resposta se'n va anar a l'hotel. Quan arribà, el primer que va fer va ser donar-se una dutxa per a aclarir-se del tot, després va pensar en la raó per la qual no hi havia pogut trobar el carrer. Sense cap informació i mort de son se'n va anar al llit per a descansar.
Al matí següent no volia desdejunar a l'hotel i se'n va anar a una cafeteria on va demanar un café amb llet i unes galetes. El cambrer semblava amigable I Agustí va intentar per última vegada preguntar per la localització del portal.
-Carrer Padra da Viñas, setze.- Va dir Agustí.
- No ets d’ací veritat ? Quan la gent de Finisterre parla d’eixe carrer fa referència al que s’anomena Prado Rúa da Viñas -Va dir el cambrer sense entrar més en detall.
-Es troba molt lluny d’ací?
-Que va, es troba a dos carrers de distància, tomba el primer a l’esquerra, el segon tot recte i arribaràs a la casa però, que sàpies que si algú pregunta no em coneixes.
-D’acord, moltes gràcies. -Al finalitzar la conversa, Agustí va pagar i s’anà seguint les indicacions que li havia donat el cambrer.
Amb les esperances recobrades es disposa a anar cap a la direcció indicada, el que no sabia ell és que la trobada amb la senyora donaria lloc a que s'esdevingué per fi el sentiment de persecució que tenia.
-Aquest a l’esquerra i després tot recte, portal setze, sí, és aquest -Digué per a sí mateix
Quan arribà allí no va vore res que li cridara l’atenció, una casa com les milers que ja havia vist al nucli urbà, no tenia res d’especial. Vacilà durant uns segons però, finalment cridà a la porta i sorprenentment dins contestarem molt ràpidament com si l’estigurem esperant.
-Qui és?
-Sóc Agustí Martínez, inspector de policia, òbriga la porta per favor.
-Sí sí, de seguida.
Una dona menuda d’un metre seixanta, de mitjana edat i cabells rossos, va obrir la porta.
Agustí es quedà un moment impactat pel seu aspecte però, a conseguí dissimular-ho molt bé i la dona no es donà pràcticament compte.
L’inspector va explicar-li amb tota mena de detalls el que estava succeint i la dona sense pensar-ho dues vegades, si bé, amb una mica de recel al igual que tot el poble cap als estranys , va accedir a la seua proposició.
-Senyora està vosté en greu perill , haurà d’acompanyar-me a Madrid perquè estiga protegida.
-De segur “Senyor Policia”.
-Què significa astó ? Només em preocupe per la seua seguretat, senyora.
-Sí, sí, anem ja o que ?
L’inspector se sorprengué que l’odi a la policia s’estenguera fins i tot a les zones més allunyades de la ciutat. No obstant això, no li donà més importància i demanà un taxi perquè els portaren directament a l’hotel.
Agustí va fer les maletes ràpidament i agafaren el mateix taxi de camí a l’aeroport, no podíen perdre més temps.
Durant el trajecte tant la senyora com el policia es donaren mútuament una mica de conversa.
-Sap Agustí, com ens canvia la vida d’un dia a un altre, ahir estava cuidant tranquil·lament del meu bestiar i hui arriba un policia a la meua casa i em diu que he de mudar-me a Madrid per seguretat.
-Senyora, no s’imagina vosté com pot cambiar en poques hores però, no es preocupe la seua estança a Madrid serà d’unes poques setmanes-Va per una pausa i baixà el to de veu, perquè la senyora no l’escoltara pràcticament.
-O això és el que esperem ..
Amb aquesta seua mateixa frase l’inspector concloïa els seu diàleg i es quedà pensant per a sí mateix la pregunta que es plantejà des que arribà a Finisterre, per què l'assassí s'havia fixat en ella?
Agustí continuà donant-li voltes a l’assumpte fins que el crit del taxista el va avisar que havien aplegat a l’aeroport.
|