F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El gran cendrer (Roger Morales)
Col·legi Maristes Champagnat (Badalona)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  La càrrega maleïda

A la blanca neu de primavera que cobria el bosc, i davant la llar d’en Sebastiano, es perfilava la figura de set individus i tres immenses carrosses estirades per una dotzena de cavalls cadascuna.

Dins d’aquell casalot de camp enmig de l’arbreda i ben aïllat de qualsevol indici de civilització, en Sebastiano llepava les gotes de whiskey que quedaven al cul de l’ampolla. Les xarrupava sabent que, un cop acabés, hauria de tornar a la vida real i seguir amb les seves responsabilitats. Va aixecar-se decidit a menjar-se el món, però amb prou feines va aconseguir sortir de casa.

Ja a fora, va aturar-se per recobrar l’equilibri i el grup de set persones que tan pacientment l’havia esperat va acostar-se tímidament a ell.

– Som els escollits – digué el més agosarat.

–Aneu a pastar fang! – etzibà ell amb un to agre.

El grup sabia per què en Sebastiano estava malhumorat i torrat. Una primera gran batalla s’havia lliurat dues setmanes enrere i els italians havien estat derrotats i fulminats. Eren conscients que no podien frenar la fúria dels rivals, no obstant van aconseguir una treva de dues setmanes. A la tornada, en Sebastiano hauria de portar les seves tropes a la rendició – vist que no podrien vèncer – exposant la seva terra a un nou i dolorós règim o, en el pitjor dels casos, a l’expulsió d’innocents.

Els set van insistir pacíficament, convencent-lo que tenien la solució, però el coronel ja havia muntat sobre el seu ase i enfilava muntanya amunt cap al poble.

Deu quilòmetres més tard, pujant i baixant turons, va arribar a l’internat. En Sebastiano va deixar el burro lligat a una tanca i entrà a l’edifici fent esses.

– Vinc a veure en Benvenuto, el meu nebot – va dir procurant evitar les erres.

Seguidament el secretari el guià a través de totes les alcoves. Al coronel se li feia estrany que, encara que totes les habitacions fossin compartides, li haguessin explicat que en Benvenuto s'allotjava en un dormitori sense companyia. Però ho va entendre tot quan van arribar al final del recorregut, en un passadís tenebrós, brut i descuidat. Allò no era una habitació, allò era una cel·la.

– Es pot saber per què en Benvenuto està entre barrots?!

– Miri, senyor, el seu nebot és exageradament violent, – va dir el secretari encongit i sense faltar-li el respecte – s’ha barallat amb tots i cadascun dels nens, i amb la majoria de professors i cuidadors, també. Té una greu addicció i obsessió per les armes. Hi ha alguna cosa al seu cap que no rutlla bé, senyor.

– Per l’amor de Déu! Té 12 anys!

– Els atonyinava, senyor! No deixava de pegar-los fins que no mostressin cap tipus de reacció – es va justificar espantat el pobre secretari.

En Sebastiano va apropar-se a la cel·la. I allà estava ell, en Benvenuto Procolo, en un racó fosc on, d’una biga oxidada, penjava un sac de boxa que era colpejat amb força. Els ulls a la foscor del nen van fixar la mirada al seu tiet. Això va causar certa impressió sobre el coronel, que es va enretirar unes passes.

– I ara què fa? – xiuxiuejà Sebastiano.

– Diu que s’està preparant per una lluita, la lluita.

Va tornar a acostar-se, però aquest cop com a tiet. Va mostrar seguretat a pesar de la seva borratxera.

– Benvenuto, per a què t’estàs preparant? Contra qui has de lluitar?

– No em creuries. – va deixar anar el jove sense gairebé obrir la boca.

– Et prometo que et creuré.

– Contra el diable.

En Sebastiano va mirar al secretari amb una mirada que deia: “aquest nen està sonat”. El secretari va aixecar les celles, corroborant-ho.

– Oncle, escolta’m, només ho diré una vegada. Has de participar en una croada. T’hi acompanyaran el set atracadors i atracadores més perillosos que han existit a tota Itàlia. Set, com els arcàngels. Els hauràs de guiar pel bosc i assegurar-te que arribin vius fins el llac. Tan sols d’aquesta manera podràs aturar tot el que ens ha de venir. El meu pare ja ho va intentar, però ja veus com ha acabat. Ens ho juguem tot a una sola carta.

– Benvenuto! – va interrompre el secretari emprenyat – Deixa de dir bestieses!

–Me l’emporto – va reaccionar en Sebastiano al relacionar-ho tot.

Al capvespre, després del llarg i pesat trajecte de tornada, van reunir-se, en un refugi situat fora de la casa però al mateix puig, els dos Procolos amb els set atracados per detallar la missió.

– És a dir, que aquest projecte té repercussions divines, no? – va intentar processar el coronel – Aleshores... què hi pinten set atracadors en una croada d’aquest tipus?

La setmana anterior, els set escollits havien assaltat el magatzem d’armes que subministrava l’equipament al bàndol contrari i havien fugit amb les tres carretes plenes d’armament. Sense tots aquells recursos, no podrien lluitar. Ara només els quedava travessar el bosc i arribar a l’estany, on deixarien caure la càrrega i aquesta s’enfonsaria, ocultant la seva existència. En aquell llac profund, situat a la sortida del bosc, els set es redimirien del pes de tants delictes que prèviament havien comès.

Un cop els carruatges eren ben amagats, els atracadors fora de perill, i dormint, i tot el pla ben estructurat per l’endemà, l’oncle i el nebot van trobar-se cara a cara a la taula del menjador, en silenci, tot just abans d’anar a dormir.

– Llavors com dius que va morir el teu pare?

Va resultar una manera directa de trencar el gel, era impossible escaquejar-se de la pregunta. I aquell nen, que per moments semblava mut, aixecà la vista i gairebé recità:

– Jo era ben lluny d’on ell es trobava quan vaig advertir un núvol negre que s’alçava d’entre les verdes copes dels arbres. Vaig afanyar-me a tornar, però ja era tard. La façana s’havia tornat negra i les flames que sortien per les finestres no em deixaven veure el meu pare, però sí escoltar-lo. Per molt que intentés evitar els seus crits agonitzants, les muntanyes me’ls retornaven a les oïdes. I mentre el meu pare es carbonitzava i la casa es s’enfondrava entre les flames, vaig veure un rostre enmig del fum, el rostre de l’horror. Un genet vestit de negre, acompanyat de set vaquers encaputxats. I els tornarem a veure, perquè ens perseguiran, si no ho estan fent ja.

La casa va immergir-se en la quietud. El coronel va necessitar anar al bany per uns instants i tornar més preparat. Quan tornaven a ser els dos a taula, en Sebastiano no volia preguntar res més al jove per no forçar-lo, per tant van seguir callats. No obstant, el silenci va ser interromput per un cop de cossa a la porta, que es va obrir de bat a bat, produït per un dels escollits que tenia un forat a l’estómac.

– TUUUUU! – escopí l’atracador mentre la seva samarreta es tenyia de vermell, assenyalant a en Benvenuto – Fill maleït! Mira què has fet!

El Sebastiano va atendre’l ràpidament, perquè el cos de l’atracador ja no suportava la ferida.

– Ell no ha fet res – va respondre el coronel.

– L’has vigilat?! No li has tret l’ull de sobre?!

En Sebastiano no podia rebatre’l. En part perquè just abans havia anat al lavabo i l’havia perdut de vista. Ara bé, amb l’estona que hi havia estat, era gairebé impossible que en Benvenuto hagués sortit de casa, baixat el turó, entrat al refugi, ferit l’escollit i hagués tornat just abans que el coronel sortís del bany; i d’altra banda, perquè el pobre home s’havia quedat fregit, que no mort. En Sebastiano va desinfectar-li la ferida i el va deixar reposant al sofà, sabent que no moriria.

No va gosar despertar al la resta perquè els esperava un dia molt dur i havien de descansar. L’oficial pensava que l’endemà ja aclaririen i solucionarien tot el que havia passat, però va produir-se un fet que va complicar encara més les coses.

Minuts més tard, tothom dormia menys en Benvenuto. Quan el jove ja s’havia acostumat al repiqueig constant dels branquillons contra el vidre de les finestres i ja no estava conscient, els cops van cessar. Les branques van filtrar-se pel llindar i l’ampit de les finestres i van creuar tota l’habitació fins arribar al llit d’en Benvenuto. Allà començaren a enredar-se entre les seves articulacions deixant-lo immòbil i van anar embolicant-lo com si fos en una teranyina.

Al cap d’uns segons, el nen havia desaparegut de l’habitació.

 
Roger Morales | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]