F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Les ombres del Raval (ornatrix)
CCE Montessori-Palau (Girona)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  A. M,

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)



Li feien mal els peus.

Se li encartonaven les cames.

No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.

I començava a estar mort.

Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.

—Maleït sigui, Fortuny...

Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».



Cinc hores abans



— Aquí tens la teva taula. No he tingut temps de netejar-t’ho una mica, encara haig d’arxivar els documents del cas Mendoza i ja saps que ara plego a les 12.

En Fortuny ja li havia explicat que havien hagut de reduir-li la jornada a la Patro fins que no tornessin a tenir més feina i en David no s’incorporés. De fet, la majoria de clients venien gràcies a ell, ara que mitja ciutat sabia que no podia treballar, la feina havia caigut considerablement.

Mentre buscava un lloc per asseure’s a la seva nova oficina entre tasses de cafè ressec i arxivadors amuntegats, la Patro va cridar-lo des de l’entrada.

— Tens una trucada d’una tal Anna Martí.

— Anna Martí? És clienta vostra?

— No, però ha demanat per un detectiu i en Fortuny aquesta setmana no vindrà a treballar.

— I què li dic?

— Que què li dius? Ets tu el detectiu i no jo!

— D’acord Patro... A veure què m’explica.

— Bon dia, soc l’Àngel Riera detectiu privat de Fortuny i Gassó.

—Senyor Riera, necessito la seva ajuda. Ho saben, sé que ho saben. Potser fins i tot m’estan escoltant. Segur que saben que li he trucat, com he pogut ser tan beneita? Em mataran, em mataran…

— Perdoni senyoreta, pot parlar una mica més a poc a poc que no l’entenc? Qui diu que ho sap? Des d’on em truca?

— No puc parlar per aquí. Ens hem de veure, aquesta mateixa tarda, demà potser ja seré morta.

— Morta? Ha dit morta? Però què diu? L’Àngel cada cop s’anava posant més nerviós i podia notar com anava apujant la veu.

— Quedem a dos quarts de vuit a la font de la Salamandra, vingui sol, li suplico.

La trucada es va penjar i l’Àngel no sabia què havia de fer. Era el primer cas que li encarregaven directament a ell i si el resolia es marcaria un tanto, però per altra banda tenia la sensació que li volien prendre el pèl. Ben pensat, tampoc tenia massa res a fer. Va mirar el rellotge, havia de decidir-se aviat si no arribaria tard a la trobada. Va agafar la jaqueta i el barret del penjador i va sortir a buscar el tramvia blau.

Després de caminar més de mitja hora des de la parada de la Plaça del Doctor Andreu, les cames li començaven a pesar i ja no podia amb la seva ànima. Quan va arribar al punt de trobada, es va asseure en un banc i va treure la seva llibreta, preparat per apuntar el que li expliqués la clienta.

Una estona més tard el rellotge de cadena li marcava les vuit, l’Anna Martí feia tard. Va decidir esperar una estona més, la curiositat el podia i volia saber què era allò tan secret que només li podia dir en persona. Quan va tornar a mirar el rellotge ja havia passat una hora més. S’havia cansat d’esperar, si l’Anna Martí no s’havia presentat fins ara, ja no ho faria. Va guardar la llibreta, es va aixecar del banc i va començar el camí de tornada.

Va aprofitar que havia vingut fins allà per intentar esbrinar alguna cosa més sobre el cas que li havia encolomat en Fortuny. Una infidelitat de manual, la dona s’entén amb el soci del despatx, que viu en un dels xalets del Tibidabo i el marit fa temps que ho sospita. Com que a aquesta hora no passava ni un taxi, l’Àngel va haver de caminar 20 minuts fins al 33 de l’Avinguda Tibidabo. Un cop allà, es va amagar darrere d’uns arbusts des d’on tenia bona visibilitat de la porta del darrere.



Mitja nit



Si al final la culpa era seva per haver acceptat la feina. Com més hi pensava, més enfadat es posava. Amb en Fortuny per deixar-lo sol aquella setmana, amb la maleïda clienta per haver-lo fet anar fins a l’altra punta de la ciutat i caminar tanta estona, amb ell mateix per haver-hi confiat… S’havia acabat, es negava a quedar-se a la intempèrie ni un minut més.



Dia 2 (Divendres, 16 de novembre de 1951)



Aquell dia va arribar a l’oficina més tard de l’habitual, després del que havia passat el vespre del dia anterior es mereixia estar-se una estona més dins el llit.

La Patro va obrir la porta del despatx sense trucar, molt propi d’ella, amb l’agenda del dia.

— Quines hores són aquestes d’arribar a l’oficina? Pensa que en vint minuts tens reunió amb la Sra. Gabarró, creu que la minyona li roba. Després dines amb el propietari de la Dogi pel seguiment dels del sindicat.

— Sí, perdona Patro, ahir vaig anar a dormir tard. Deixa’m els arxius sobre la taula. Per cert, aniràs aquest vespre al Liceu?

— Sí, al final m’he pogut canviar el torn a l’hospital i no em perdré a Wagner. Ens trobem a dos quarts de vuit a l’entrada? Escolta, com va anar amb l’Anna Martí?

— Doncs devia ser una broma, perquè no es va presentar a la cita. Ah, i si truca en Fortuny li dius que no vagi endossant la feina als altres, el proper cop hi anirà ell fins al Tibidabo!

La Patro li va deixar les carpetes sobre la taula i va sortir per la porta.

Un cop va acabar de llegir-se l’arxiu, l’Àngel va entrar al despatx i li va allargar la mà a la Sra. Gabarró que se’l va mirar amb menyspreu:

— Àngel Riera, detectiu.

— Com és que no ve el Sr. Fortuny?

— El Sr. Fortuny ha d’atendre assumptes personals, però jo m’encarregaré del seu cas. Expliqui’m si us plau.

— Doncs resulta que des de fa temps m’han estat desapareixent joies i sé que és la Maria, només pot ser ella, la minyona de tota la vida.

Després de fer-li unes quantes preguntes rutinàries i de demanar-li una descripció de les joies, van quedar d’acord que l’Àngel seguiria el rastre de les joies per veure si s’havien posat al mercat negre. Van acordar que tan aviat com sabés alguna cosa la Patro li trucaria. L’Àngel va acompanyar a la Sra. Gabarró a la porta i va acomiadar-la.

— Patro! Surto i ja aniré directament al dinar. Ens veiem al vespre!

El dinar a Can Pineda va anar millor del que es pensava i com que van acabar aviat li va donar temps de passar pel pis i canviar-se de roba abans del Liceu.

Durant l’entreacte, l’Àngel va baixar al saló dels miralls i per sorpresa seva es va trobar la Patro que conversava amb un matrimoni, ell li sonava del Zúrich. Va decidir apropar-se a la seva zona i per no semblar indiscret va fer veure que fullejava el programa de mà. En un moment que la dona bevia un glop de la copa de cava, va aprofitar per interrompre la conversa.

— Patro, t’he estat esperant una bona estona a l’entrada i al final he pujat. Per cert, no t’he vist a la cinquena planta, on eres?

— Hola Àngel, perdona, els Mas de Xaxàs m’han convidat a la seva llotja i no he sabut com dir-los que no.

— Ostres, ara et rodeges del milloret de la ciutat no? Va dir l’Àngel visiblement molest.

— No em prenguis el pèl, els vaig ajudar amb un assumpte i han volgut ser amables. La Patro, nerviosa, va canviar de tema.

— Què et sembla aquesta versió de Les Valquíries?

Just en aquell moment l’altaveu va anunciar que quedaven deu minuts per a la represa de la funció i l’Àngel es va acomiadar amb pressa. Un cop assegut, l’Àngel va aprofitar per fullejar la portada d’El Brusi que algú va oblidar a la butaca del costat. “Encuentran el cadáver de una chica en los jardines del vivero de Can Borni. El cadáver ha sido identificado con el nombre de Anna Martí, trabajadora de la Maternidad.”





 
ornatrix | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]