F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

AMOR COM L'AIGUA (gmariayu)
IES LAURONA (Llíria)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  DUES HISTÒRIES I UN NOU COMENÇAMENT


Amb aquesta determinació vaig penetrar en la mar. L'aigua era d'un blau pàl·lid, motejada ací i allà pel reflex de la llum del sol. El cavall avançava ràpidament i en uns segons ja estava a escassos centímetres de l'animal. Jo serrava les dents mentre avançava. El fred era intens. Els meus pantalons estaven xopats i pesaven. No m'importava, ja quasi estava a punt d'arribar quan em vaig inclinar per intentar agafar l'au i vaig caure estrepitosament a l'aigua gelada. Vaig colpejar la superfície i quan vaig traure el cap de l'aigua vaig veure com el papagai em sobrevolava per dalt del meu cap agitant les llustroses plomes. Amb ajuda del cavall vaig tornar a la costa i el papagai, després de volar per damunt meua tota l'estona que vaig tardar a tornar a terra, es va posar al braç que li estenia amb total confiança. Vaig inspeccionar-lo amb més profunditat i em vaig adonar que les plomes posseïen uns colors vistosos, lluents i vívids. Mai, ni tan sols en fotografies, havia vist un exemplar tan preciós com aquest. L'animal va girar el coll i em va mirar als ulls amb un aire de nostàlgia, de soledat. Jo no entenia per què aquest pardal podia transmetre eixos sentiments. Tal vegada era d'algú i s'havia perdut?

Estava immers en aquests pensaments quan de sobte vaig sentir una veu ronca al meu darrere.

- Vaja, vaja! Pareix que confia en tu -va dir l'home.

Aquest va allargar la mà i el papagai ràpidament s’hi va posar. Vaig comprovar amb certa sorpresa que aquella veu pertanyia a un home més aviat menut. Portava una folgada capa blanca sobre una túnica del mateix color, fent que els llargs cabells grisos es difuminaren en la claror de la indumentària. Portava unes ulleres de mitja lluna que deixava reposar sobre el pont del nas. Em va mirar amb una mirada curiosa.

- Saps, no és fàcil que s'aprope als humans. A més que aquest no és un animal qualsevol. És cert que d'ell provenen la resta de papagais del món, però no hi ha cap que haja heretat unes plomes igual d'acolorides que aquesta femella.

- Aleshores és xica?

- Sí.

- I per què dius que els altres papagais provenen d'ella? És que potser abans no tenien cap color?

El vell em va mirar i tot rient una mica em va preguntar que si de veritat estava interessat i volia saber la història de l'estrany plumífer. Molt intrigat vaig fer que sí amb el cap.

- Doncs bé, aquesta és una història plena d'aventures, misteris i romanç. Té com a protagonista una princesa noble i valerosa que ho va donar tot per amor. Per a conéixer aquesta història d'amor immortal ens haurem de remuntar segles enrere, al voltant de la dinastia Qing, en l'antic regne de Beijing.

“El rei i la reina, després de molts anys esperant un hereter varen tindre per fi una filla. La mare, una dona alegre i afectuosa estimada per tots, va morir durant el part. La princesa llavors va estar sempre envoltada de donzelles i criades, però mai va tindre una mare com a tal. En el seu seté aniversari li varen regalar un animal sorprenent, molt difícil de trobar. Un papagai. Tenia les plomes d'un blanc radiant amb unes dimensions i una majestuositat inigualables. Des d'aquell dia la princesa anava sempre acompanyada de l'au, que es posava plàcidament al seu muscle.

Vet ací que un dia es va escapar del palau i va decidir anar a explorar el bosc adjacent pel seu compte.

La llum es filtrava per les verdes fulles dels arbres. La brisa suau feia volar el llarg cabell negre de la jove Qian mentre aquesta perseguia un petit conill que havia vist a l'entrada del camí. El conill cada vegada s'internava més i més al bosc fins que va saltar dins d'un arbust i va desaparéixer. Darrere no estava l'animal, sinó una antiga casa. Aquesta era menuda, feta de pedra i amb una olor d'herbes que eixia de les petites finestres. Dins hi havia un home de cabells blancs. Era un bruixot segons deien els rumors. Un home capaç de curar qualsevol ferida, de reviure els que hi eren morts i, fins i tot, era capaç de tornar el temps enrere.

La xiqueta es debatia entre entrar i demanar un poc de menjar, famolenca després de tantes hores caminant sense res a l'estómac, o tornar enrere. Estava enfront de la porta amb la mà a punt de trucar quan aquesta es va obrir i l'ancià va aparéixer enfront seua amb un somriure amable.

- Vaja, vaja mira qui está ací! T'has perdut princesa? Com és que et trobes tan lluny de casa? Aquest lloc és molt perillós per a tu.


- Em faràs mal? -va dir la xiqueta amb una veu fina i dolça com un repicar de campanetes.


- Per descomptat que no -va dir mentre reia i li picava l'ullet amb gest amistós-. Passa i menja un poc, deus tindre gana.

La xiqueta va entrar i va seure en una cadira de fusta que era prop d'una gran cassola amb un líquid fumejant de color blau.

- Interessant l'animal que portes amb tu.

Ella es va girar i amb un somriure va estendre el braç per poder ensenyar-li el pardal millor.

- Veritat que sí? S'anomena Lixue. Li vaig posar aquest nom perquè d'entre tots els papagais que he vist, aquest tenia el color més blanc i pur, igual que la neu.

- Deus voler-la molt.

- Clar que sí.

- Molt bé, recorda sempre que has de tractar amb respecte els animals. Que no et passe com el teu avantpassat.

- Quin avantpassat?

- Un antic rei, ja fa molts anys... Aquest home havia estat una persona arrogant i petulant. En dia de caça va veure un tigre a les muntanyes. L'animal semblava un exemplar estrany, únic i esplèndid, amb un pelatge magnífic i una mida considerable. Llavors va perseguir l'animal amb ambicioses intencions fins que li va donar mort. Aquest imprudent acte va ocasionar terribles conseqüències. El tigre era un animal considerat un dels poderosos quatre deus celestials. De nom Byakko, rei de tots els animals i senyor de les muntanyes. Va ser així com el rei va ser castigat i condemnat, ell i tota la seua descendència amb el pitjor càstig possible. Estaven destinats a trobar el seu amor vertader i després, a veure’ls morir. És per això que molts es van suïcidar quan la persona que més volien no hi era.

- Quina història més trista!

- Sí, I saps qui més té un destí semblant?

- Qui?

- El teu papagai, aquests animals són monògams, quan un d'ells mor, l'altre perd la capacitat reproductiva o no tarda massa a morir a causa de la depressió; viuran per sempre lligats a la parella que han escollit. I tu? Ja has trobat el teu papagai? Sembla que no tardaràs molt a conéixer-lo.

Així va ser en essència el diàleg que tots dos van tindre.

Quan la xiqueta va tornar a casa tothom havia estat molt preocupat buscant-la, tement un possible atac del regne veí sobre la corona. Li varen preguntar on s'havia ficat i què havia fet encara que solament varen poder traure d'ella respostes vagues i cap explicació.

Ja a la seua habitació Quian es trobava encara agitada per les paraules de l'home del bosc i per tal d'aclarir-se les idees va baixar pel balcó de l’habitació al jardí. Tot i que l’habitació quedava en una de les parts altes del castell, hi havia unes plantes grimpadores fortes que creixien al voltant dels murs, creant una escala perfecta per a baixar-hi. Es va agafar amb precaució i destresa a les arrels, baixant a poc a poc. No era la primera volta que s'havia escapat a la nit intentant evadir tots els problemes que hi havia al castell. Es va agafar a l'últim tram sobresaltant i amb un colp sec va aterrar a la verda gespa que cobria el gran jardí.

- Eres tu a la qui tots estaven buscant tan desesperadament aquest matí?-va dir

una veu provinent del seu darrere.

- I que si ho sóc? Qui ets tu?

- Permet-me que em presente majestat, sóc Chang Li, el teu nou escorta personal.

- Com?! Des de quan?! No digues bogeries. Jo no necessite cap persona que em vigile -va exclamar Quian. Com que era la princesa sempre havia tingut soldats i escortes al seu voltant, però mai li havien posat unes mesures tan estrictes com un escorta personal.

Quian va escrutar amb la mirada el xiquet que tenia enfront seua. Pareixia tindre els mateixos anys que ella. Era un poc més alt, amb uns cabells negres com la fosca nit i uns ulls marró café tan profunds que pareixia que t’hi podies submergir.

- Mon pare és el general del teu exèrcit. Aquest es va assabentar que tenia un fill igual de major que tu i que a més havia aprés a lluitar. Aleshores, després del rebombori que has muntat aquest matí, va decidir que necessitaves que algú estiguera pendent de tu per saber on estaves i per si necessitaves ajuda o protecció en cap moment. Jo vaig ser l'opció triada.

- Doncs ja pots tornar-te'n amb ton pare perquè jo no pense tindre a ningú darrere de mi! -va dir molt digna. Sí, podia ser una princesa, però no per això havia de ser inútil. Havia comprat un arc amb fletxes d'amagades i, a les nits, sempre que tenia ocasió practicava llançant-les contra la soca de l'arbre. A més havia estat entrenant amb Lixue. No volia ser la típica donzella apocada i espantadissa que necessita que la salven de tot a totes hores."


 
gmariayu | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]