F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Hymne À L'Amour (MGM)
Institut de Tecnificació (Amposta)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  HYMNE À L’AMOUR

Dijous, 15 de novembre de 1951

Li feien mal els peus.



Se li encartonaven les cames.



No li importava caminar. Sentia un gran dolor, però no físic; sols pensava en ell, en les seves últimes paraules, les imatges, que es quedarien gravades per sempre dins seu..



—Edward...



En el fons, la culpa no era del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per no haver pensat com actuaria la noia. Seva per haver-se obligat a tirar endavant “perquè esta seria la definitiva”, “per esborrar de la seva ment el passat”, “per ajudar al David, que encara s’estava recuperant de l’accident”. Seva per haver acceptat aquell treball.



Dimarts, 1 de maig de 1951

En aquell moment no era només una porta de l'ascensor el que s’obria, també ho feia una nova vida. A la sala que es dirigia es trobaven les persones amb què hauria de passar uns mesos treballant. William Linton va fer una passa al davant, no es podia dir que estava alegre. Era conscient que no estava en aquell lloc per gust del comandant, i que tampoc seria benvingut, però ja hi estava acostumat. Parlaria el necessari amb la gent, i en uns mesos, quan la persona de baixa tornés, aniria a un nou lloc, i tot tornaria a començar, com sempre.



Davall de les mirades de tots els agents, va seure en un petit banc que es trobava a l’entrada.

Després d’un parell de minuts esperant, que es van convertir en hores, William va veure un noi jove acostar-se a ell.



El primer que va cridar-li l’atenció, van ser aquells ulls maragda radiants de seguretat allà on mirava i la mandíbula definida que embellia aquella preciosa pell.



Va parar de pensar amb les faccions de l'home que hi tenia al davant, no suportava sentir aquelles papallones a l'estómac, ja les havia notat temps enrere, i per desgràcia sabia que allò no eren bones senyals.



—William Linton, cert?— Aquestes paraules van fer que tornés a la realitat.

—Sí — contestà amb veu tremolosa.



—Bé, soc Edward Scott, seré el teu company durant la teva estada aquí. Suposo que sols hauré d'ensenyar-te la comissaria. El nostre superior ja m’ha comentat que has exercit com a policia en altres ocasions, així que entendràs amb facilitat el funcionament de tot això—. Un somriure afable va aparèixer als seus llavis vermells.



En William no va poder suportar això, perquè li va agradar veure’l somriure i no volia sentir res envers el seu company.



Mentre l’Edward li ensenyava la sala, va intentar apartar la vista,ja que no podia tornar a cometre l’error de sentir aquella estranya sensació en mirar-lo.



En diverses ocasions va veure subtils mirades de l’Edward analitzant-lo lentament, com si no volgués deixar per alt cap detall seu, i això encara el treia més de polleguera.



—Bé, doncs això és tot, si tens alguna pregunta...— En William va negar amb el cap, no tenia ganes de parlar, no tenia ganes d’estar allí, no volia estar amb ell més temps.

Abans de quedar-se submergits en un molest silenci el seu company va afegir, amb un to suau:

—Deixa'm acompanyar-te a l’oficina.

Quan van obrir la porta del lloc, William es va trobar amb la sala més desordenada que havia vist mai.



—Bé, doncs aquest és el teu espai de treball, no és gran cosa, però suficient per estar aquí els pròxims sis mesos —va dir el seu company.

—Sis mesos? M’havien dit que serien unes setmanes. Com és això?

—Veig que no t’ho han dit, però en David està molt greu, i s’ha de recuperar completament abans de tornar a la feina.

—D’acord, no m’importa si és per això, però m’ho haguessin pogut dir abans —va comentar en William sent així la última paraula que es van dirigir en tota la tarda.

Va dirigir els ulls al rellotge que tenia a la seva dreta. Marcava les sis de la tarda, ja portava dos hores allí. A les set finalitzava el seu torn. Això li va llevar un pes de sobre, ja que indicava que podria fugir d’allí i solucionar l’embolic que tenia en aquells moments “Per què sento això?” “Sols ho vaig sentir quan...” a tota velocitat es va treure aquell pensament de la ment. No hi volia pensar en l'error que havia comès anys enrere.



En aquella hora restant William i Edward no es van dirigir la paraula, i ell va endreçar la sala per poder treballar millor durant els pròxims dies.

William va evitar tota pregunta del seu company i cada mirada demanant atenció per part de l’altre. El qual va acabar desistint.

Tocades les set va agafar el seu abric i es va obrir pas per un parell de capses del terra per poder sortir.



—Vols anar a prendre alguna cosa?— va comentar Edward amb to amigable. William estava apunt de deixar anar un rotund no, quan el seu company es va aixecar del seu seient, es va abrigar i li va donar una petita empenta, de broma, per sortir.



—Vinga anem, t’ensenyaré el bar que té la millor cervesa artesana del món. Així ens coneixem una mica més, encara que pel que he pogut comprovar aquesta última hora, parlar no és el teu fort —. Això li va treure un somriure al William, el qual es va empenedir al segon de fer-la, ja que Edward li va contestar amb un altre somriure més ampli, fent que les seves faccions es contraguessin, ja l’havia vist i desafortunadament, cada vegada li agradava més.



Van sortir tots dos del lloc sense dir res. William amb la mirada fixa al final del carrer per on passaven, notant els ulls d'Edward observant-lo amb certa delicadesa.



Això el posava nerviós, però cada vegada li agradava més notar aquelles mirades.



—És aquí. És un lloc on es troba gent molt agradable, no m’agrada molt el soroll —digué mentre obria la porta—. Divertit veritat, que no m’agradi el soroll i sigui policia —va tornar a fer un d’aquells somriures dels quals William s’estava fent un gran admirador.



Els dos van agafar una taula al final de bar. A l'instant que van tocar les cadires de fusta una jove amb pèl ros es va apropar per prendre nota.



—Hola Juliet, aquest és en William, el meu nou company de feina —la noia va fer una cara de desgrat.



— Prendrem dos cerveses artesanes si us plau—contestà Edward ràpidament per acabar aquell tens moment—. Bé, pel que he vist no ets molt xerraire, però ja que hem de passar sis mesos junts, ens podríem conèixer —va fer una petita pausa per donar les gràcies a la noia que havia tornat amb les begudes—. Per la teva expressió de la cara puc veure que no et caic molt bé.

Una furiosa veu va sortir d’en William.

—No és cert

Tots dos es van quedar impressionat de les seves paraules.

Bueno, com ja has vist no parlo molt, però penso que podem ser bons companys.



En William es va empenedir de les seves paraules, ja que ell podia arribar a sentir una connexió més lluny que “companys”, però per a res del món podia dir res d’allò. Tots dos es van posar a parlar com si fossin amics que feia temps que no es veien. En un principi al William li va costar acostumar-s’hi, però al cap d’una estona sols podia estar atent a la seva preciosa veu. Van parlar de diversos temes, des d’esport fins la família i vida personal.



En aquesta última, Edward va dir una cosa que va captar l’atenció d’en William “No sóc un home com els altres, diguem que no tinc els mateixos gustos que ells, però hi ha molta gent com jo, però és que ens hem d’amagar, ja m’entens”. Linton no sabia si allò era fruit de la seva imaginació (ja que el cap li donava voltes a causa de l’alcohol), o realment era el que ell estava pensant. “I si realment l’Edward i jo tenim els mateixos gustos?” No podia parar de repetir aquella pregunta dins seu, fins que el seu company va dir una cosa que no s’esperava.



—Conta’m aquell secret més profund que fins i tot tinguis temor de confessar.



Sorprès, es va quedar mirant els ulls maragda que tenia en front “Li conto la sensació que vaig tenir temps enrere i avui he tornat a sentir?” “li conto que sóc com ell?”.



Cada vegada estava més decidit a contar-ho. Era culpa d’aquells ulls, d’aquella cara, era culpa d’ell. Deixant-se emportar pel seu sentiment, va obrir la boca per parlar mentre sonava la cançó de “L'hymne à l'amour” (d'Édith Piaf) i va sentir la frase perfecta que descrivia el que podia arribar a sentir “Tant qu'mon corps frémira sous tes mains” (Sempre que el meu cos tremoli sota les teves mans).



Dimecres, 2 maig de 1951

William no recordava bé el que va passar després de la pregunta de l’Edward, no esbrinava si li havia dit la veritat, però el que sí que sabia és que sentia alguna cosa pel seu company, i això només podia causar dolor i conflictes.

En entrar per la porta de l’oficina, els seus ulls van creuar amb els maragda. William no va comentar res, sols va seure al seu lloc en silenci mentre es dibuixava un lleuger somriure al seu rostre.

—Tu i jo tenim una conversa pendent —va dir Edward amb picardia.

En aquell moment William es va adonar que no va dir res sobre el seu secret.

Per treure’s aquella mirada del damunt va canviar de forma radical de tema:

—En quin cas estàveu treballant?— William desconeixia si la seva presència en aquella comissaria de Stowe aportaria molt.

Edward amb brusquedat es va posar a buscar a l'arxiu que tenia al darrere.

—Si, a veure.... aquí està, David i jo portàvem uns dies amb aquest cas, però no hi ferem gaire, i des de l’accident no m’hi he posat més.

Linton va apropar la mirada a la portada de l’arxiu, es podia llegir ‘Cas 2809’. El va agarrar i va donar-li una fullejada; l’assassinat de Charles Winston, un noi que estava sol a casa la nit del 15 d’abril. Constava que sons germans havien anat a veure un partit de beisbol, i ell es va quedar sol. Els seus ulls es van fixar en les imatges de l’escena del crim adjuntes, dos trets, un al braç esquerre, l’altre al pit, aquest últim li provocà la mort a l’instant. Estava bastant clar que l’assassí era novell i estava nerviós, ja que el tir de l’extremitat estava convençut a què es va deure per la mala punteria de l’atacant i la tremolor dels braços. També, havia deixat l’arma, en aquest cas una Walther P5, a les mans de la víctima, fent creure que havia estat un suïcidi, però no ho era, ho tenia clar.

—Ara treballarem el cas junts, durant el temps que estiguis aquí.

—Està bé —se li va fer un nus a la gola—. Vau anar a interrogar la familia?

—No, encara no, el casa era molt recent i no vam tenir gaire temps per treballar-hi— li respongué el comissari Scott.

—Doncs anem-hi— tots dos van sortir del recinte —número 4 de Star Street —. Va dir Edward amb un lleu murmuri per indicar el seu destí.

A la casa hi eren els tres germans i la germana de la víctima. Durant l’interrogatori dels tres barons, no van notar res estrany, ningú semblava tenir raons per matar-lo, tenien una relació bona. Així que van abandonar el lloc a contracor.

—Tenia alguna cosa especial en Charles com perquè algú volgués matar-lo? —va murmurar en William.

—Deixa'm mirar —va obrir la carpeta amb la informació del cas—. No veig res fora del comú, una persona normal i corrent —va fer una petita pausa—. Excepte que…

—Excepte que, què? Encara no he desenvolupat l’habilitat de llegir-te la ment, Edward Scott.

—Excepte que… era com nosaltres.
 
MGM | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]