F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(paula_laia)
Escola La Salut Sabadell (Sabadell)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Papers sense context

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas deQuincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector AgustíTenava pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.



S'avenia una temporada intensa fins que s’arribés a la resolució del cas –poc ordinari– que havia tingut lloc a la ciutat valenciana, i es notava en l’ambient. L’expressió de l’inspector Agustí va canviar radicalment en el moment en el qual va adreçar la mirada a la taula que havia romàs buida durant els deu dies anteriors: en Cesc Corbera es reincorporava a la plantilla després d’una baixa.



L’ajudant de l’inspector – i la seva mà dreta – va seure davant d’ell, a l’espera de rebre tota la informació sobre el recent incident, del qual havia sentit a parlar a les notícies aquell matí mentre el cafè matutí el retornava a la rutina. <<Quina vida havia tingut el cadàver?>>, es preguntava en Cesc alhora que la reportera explicava una vegada darrere l'altra els fets – portava dos dies explicant-los, com si a la ciutat només es parlés d’allò. Si més no, era una situació extraordinària, pocs assassinats tenien lloc en aquella zona benestant. L'Agustí va allargar-li l’informe perquè donés una ullada mentre explicava detalladament tot allò de què n’era al cas fins al moment. Va remarcar l’existència del llibre que la víctima duia a les mans així com la seva clara indecisió sobre si l’assassí hi tenia alguna cosa a veure o era només l’obra de la qual hagués tractat la propera ressenya del difunt crític literari. De totes maneres, el títol resultava una coincidència prou destacable.



En Cesc va demanar per l’exemplar trobat a l’escena del crim. Va mirar atentament la coberta, el llom, la contraportada i viceversa, com si busqués allà què havia passat i per què, posant atenció a cada detall de l’exterior del llibre. Observava un exemplar aparentment nou, sense marques ni tan sols empremtes, sense una sola gota de sang ni de suor, una superfície sense danys ni pistes. Jutjant per l’aparença haguera afirmat que era de l’assassí, probablement l’hauria posat en les mans de la víctima amb algun objectiu més aviat personal o fins i tot venjatiu amagat darrere d’aquell títol tan impactant, però sense l’error de deixar en ell cap marca d’identitat o rastre que pogués fer-lo córrer qualsevol risc de ser descobert, lògicament. Haurien de recórrer a la lectura.



El primer a llegir el llibre seria l’Agustí. En Cesc es faria càrrec d’arxivar la informació.



Ja acabada la jornada laboral, era l’inspector l'únic que quedava a l’edifici. L’Agustí continuava absort en la lectura, tancat al seu despatx, l’únic espai il·luminat de la comissaria. Els seus pensaments començaven a donar voltes i voltes dins el seu cap sense direcció de manera irremeiable. La lectura el consumia fins a l’obsessió.



- Agustí! Em sents?

Es va girar, sorprès, com si hagués vist un fantasma. Va costar-li uns segons incorporar-se.

- Ei! Sí..., sí. Perdona Cesc.

- Fas mala cara. Anem al bar, t’anirà bé. Jo convido.



Després de la primera copa el Cesc va mirar-se el rellotge, s'havia fet tard i havia de tornar a casa. Va oferir a l’Agustí d’apropar-lo a casa seva de manera insistent, tot i que l’inspector va decidir quedar-se al bar una estona més. Durant el seu trajecte cap als serveis va topar involuntàriament amb una dona que caminava a pas ràpid en sentit contrari i va provocar que vessés una mica la beguda que duia la dona al got. Era una noia força alta i en forma, que vestia de manera elegant, amb la melena de color castany ben cuidada i una pell lluent, blanquinosa i suau. Els seus ulls eren clars i el maquillatge els feia destacar respecte a la resta de la cara.



- Disculpi’m! Em sap molt de greu.

La dona va alçar la vista, de manera que l’Agustí va trobar-se a centímetres del seu rostre mentre contemplava la seva cara.

- No et preocupis. Està tot bé.

- Diana! - va exclamar l’inspector en reconèixer-la.

- Agustí? No t’havia conegut!

- Ha passat un bon temps des que ens vàrem veure per últim cop.

- I tant!

- Ho sento molt, eh? Deixa'm convidar-te a una beguda per compensar-t'ho.



La trobada entre vells amics va allargar-se més del que ambdós esperaven, però en un tancar i obrir d'ulls havia caigut la nit que els obligava a tornar a casa; l’endemà era un dia laborable. S'hi hagueren quedat hores i hores allà, petant la xerrada com si el temps no existís i rememorant anècdotes dels seus temps com a estudiants.





El Sol tot just es deixava veure quan un soroll ininterromput va retrunyir dins el cap de l’Agustí. Semblava que cada vegada s’accelerava i s’aguditzava més. Va allargar el braç tot el que va poder, amb els ulls entreoberts, sense forces ni energia. Després de més d’una manotada sense destinació, un cop va fer parar en sec la insistent alarma que li indicava l’inici d’un nou dia. Quan va aconseguir aixecar el cap va mostrar un tímid somriure en recordar el vespre anterior. Malgrat el lleuger mal de cap que li provocava molèsties a estones, estava en un bon estat d’ànim.



En arribar a comissaria, el primer que va fer va ser reunir-se amb en Cesc per tal de posar en comú qualsevol novetat i repassar el cas a la recerca de noves perspectives que poguessin suposar-los ser un pas més a prop de les respostes. Varen començar la jornada revisant l’informe de la víctima.



- Agustí, vas trobar algun aspecte remarcable en la lectura del llibre?



L'inspector va comunicar que el llibre exposava la moralitat del fet de matar i diverses reflexions sobre diferents maneres d’assassinar una persona des de l’elegància de cada aspecte estètic i destacant-ne la part macabra d’aquestes accions. A més, feia referència a exemples reals d’assassinats on es complien els cànons perfectes – segons l’autor – en el perfil de les víctimes i la forma del crim. Per altra banda, no establia relacions amb el cas real, ja que els trets que fan d’un assassinat una obra d’art i els empleats per l’homicida no concorden, però si guarden una similitud: la punyalada al cor.



Tot i això, en Cesc va proposar llegir de manera conjunta el llibre, prestant atenció als detalls del contingut. D'aquesta manera, van passar el matí tancats al despatx, submergits en les línies d’aquella obra literària que qualificava l’assassinat com a una de les belles arts.



- Ha d’haver alguna relació que no som capaços de veure, n’estic segur. - va començar l’inspector Agustí.- No estem davant d’una simple coincidència, malgrat que no hem trobat cap evidència que ens ho confirmi, de la mateixa manera que no existeix cap prova que ens indiqui que el motiu de la possible lectura de la víctima fos per una qüestió professional, com a crític literari – no pas d’oci – ja que així ens ho van fer constar tant l’empresa per a la qual treballava, com totes les últimes publicacions amb el seu nom, entre les quals no apareixia cap amb el títol del llibre, ni cap referència al contingut d’aquest. Això ens limita a considerar que la seva lectura hagués estat exclusivament voluntària, tot i que, personalment, considero molt estrany el fet que el sinistre acte criminal s’hagués dut a terme mentre el crític sostenia aquell llibre en concret. No seria molta casualitat? Bé, podria, l’assassí, haver utilitzat l’exemplar com a marca reivindicativa o inclús com a símbol venjatiu o bé podria haver estat un homenatge a l’obra, o, fins i tot, a l’autor d’aquesta. De qualsevol manera, ens porta a pensar que té alguna relació amb l’assassí i la seva personalitat i n’estic convençut que podria ser un aspecte clau per a la resolució del cas.



Durant la pausa del migdia l’Agustí va anar a dinar al bar proper a la comissaria. Va escoltar darrere seu una veu coneguda pronunciar les paraules << un cafè sol, si us plau>>. Abans de girar-se, un somriure va dibuixar-se-li a la cara, a la vegada d’una expressió de sorpresa. Va pentinar-se el serrell cap al costat amb la mà abans de fer un volt amb el cap:



- Hola! - va exclamar mentre se’n penedia de la forma en la qual s’havia adreçat a la Diana.

- Agustí! M'alegro de veure’t... un altre cop!

- Sí, jo també... Escolta, m’ho vaig passar molt bé ahir.

- Sí..., això volia dir-te, jo també vaig passar-m'ho molt bé. - va dir la Diana amb un somriure dibuixat a la cara que va provocar una tímida rialla de l’inspector.

- ... Em preguntava si voldries repetir-ho algun dia, és a dir, si et va bé, és clar.

- Sí! És una gran idea. Podem quedar dimarts a la tarda a casa meva si vols, per exemple.

- D’acord! M'enviaràs la ubicació al meu número?

- Entesos. Que vagi bé, ens veiem dimarts!

- Sí! Fins demà! - deia la Diana alhora que retrocedia amb petites passes cap a la porta, sense adonar-se que sortia de l’establiment sense el cafè que havia anat a buscar.



En tornar a l’oficina després del descans, l’Agustí i el Cesc van reprendre la lectura sense pausa durant hores mentre muntaven i desmuntaven les seves teories. Una trucada va interrompre de cop aquell mar d’idees; la dona del Cesc li preguntava si era de camí a casa, acabava d’encarregar el sopar. El Cesc va convidar a sopar a l’Agustí a casa seva, s’havia fet tard i així podrien repassar el que tenien fins al moment durant el camí.



- I què investigueu ara? - va preguntar la Marga un cop a taula.

- És confidencial, amor - respongué el seu marit en un to burleta.

- Fa broma. Investiguem la mort del crític, aquella que va sortir a les notícies.

- Ostres!



Una estona després, mentre l’Agustí es dirigia al lavabo, va veure el reflex d’un llum obert al despatx de la Marga. Va dubtar uns instants abans d’entrar, però va decidir apagar-lo; ningú l’estava fent servir. En entrar-hi, va veure que la il·luminació provenia del llum de l’escriptori. S'hi va acostar i va topar, inevitablement, amb una muntanya de fulls. Va llegir el titular del primer << L’assassinat entès com a l’art d’assegurar el silenci, la crítica al llibre L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas Quincey. >> Va sentir les passes del Cesc com si s’apropés i va sortir ràpidament de l’habitació, deixant el llum encès. Va arribar a veure l’autor, anònim. No podia evitar fer-se preguntes << Tindria alguna relació amb el cas?>>. Va aturar-se i va reconsiderar; la Marga treballava al diari i podia ser una ressenya irrellevant d’un lector. De totes maneres, tractava de donar-se una explicació capaç d’argumentar de manera racional el que acabava de veure. Seria una coincidència?
 
paula_laia | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]