F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Un últim sospir (entrelletres)
Vedruna El Carme - Sant Elies (Vilafranca Del Penedès)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Des dels orígens que evitava a la mort

Sempre hem format part d'una família poderosa els Echelli. Em dic David Balasch, però un dia, molt de temps enrere, vaig ser Constantino Echelli; junt amb la meva germana bessona Patro Balasch com la coneixen ara, tot i que si tornéssim als nostres orígens, la reconeixerien com a Brina Echelli. Sempre hem corregut un risc molt greu en les nostres vides. I és que, el fet que el nostre pare fos un dels mafiosos més buscats i perillosos d'Itàlia, feia que visquéssim en el punt de mira d'altres famílies adinerades, ja que vivíem en una constant lluita pel control de l'imperi de vendes d'estupefaents i armes il·legals; ja que en aquells moments qui controlava aquests mercats gairebé dominava el país.


Ens vam criar anant a dormir amb un ull obert, i un peu a terra, per si s'havia d'escapar. Mai estàvem segurs, el que feia que ens coneguéssim cada racó d'aquella mansió on ens podíem amagar, per saber en quin lloc ens hauríem de refugiar davant d'amenaces d'altres famílies.


Aleshores, jo era un nen amb grans esperances, però tot això va canviar quan en una freda nit d'hivern, la màfia, que segons el meu pare, era la competència, va entrar al nostre habitatge per sorpresa. Els vaig poder reconèixer, ja que portaven els seus característics vestits negres amb un petit dibuix d'una flama vermella. La mare va agafar el canell de la meva germana per poder portar-la a un amagatall que vam crear mesos enrere. Es trobava just a un costat de la cuina així que no van tenir problemes a arribar. Va tancar la porta i vaig escoltar com la mare intentava tranquil·litzar-la, perquè no escoltessin els seus sanglots.



Malauradament el pare no va tenir temps d'agafar l'arma, els guàrdies estaven abatuts, i ell ens volia protegir. Jo estava amagat en el bany, i per la porta entreoberta el podia veure a ell; i només va ser un segon, un instant en què va sonar el pitjor de tots els sons possibles. Dues bales van travessar-li el cor i vaig poder veure com el meu pare queia en picat a terra, i al cap d'uns minuts, quan seguia allà, tremolant de por, vaig veure com la sang del pare es filtrava per sota la porta.



Vaig sentir que tot el meu món s'ensorrarava i se'm va remoure l'estómac, fent que sentís una acidesa a la meva gola. Així que, per acte reflex la meva mà va volar cap a la meva boca, trobant-se amb els meus llavis ferits, ja que durant tota aquesta estona, intentava tranquil·litzar-me mossegant-los fortament amb les meves dents. Vaig intentar reprimir les ganes de treure tot el que havia ingerit hores abans. Vaig caminar fins al seu cos sense vida, caient a terra, i permetent que la seva sang taqués la meva roba.




En morir el meu pare, voldrien també morta a la meva mare. Ella era una bona dona, però temps enrere havia estat una reina en un taulell, on tots els que l'envoltaven es movien per fer la seva voluntat com a vulgars peons. Els anys vint, la màfia italiana dominava el país, i a la nostra mare no només la volien morta per aconseguir dominar tota aquella grandesa, sinó perquè sense el meu pare, si ella es transformava en la cap de família, es tornaria en la dona sense escrúpols que havia estat abans, per aconseguir fins a l'últim pessic de poder que quedés en aquell territori.


Per això al cap de cinc dies, la mare va migrar amb nosaltres fins a Catalunya. Ella era moltes coses, però no una suïcida, i encara que anhelava el poder, no arriscaria les nostres vides per aconseguir-ho. Un dels amics de la mare, ens va aconseguir noves identitats, i així és com vam passar de ser els Echelli a ser els Balasch.
El record dels meus orígens m'inunda l'enteniment, el meu cos trontolla per un fort calfred que em recorre de cap a peus violentament, fent-me sentir com una gran massa d'aire fred m'envolta, emboirant els meus sentits i ocasionant que, per inèrcia, abraci el meu cos amb delicadesa.


Tot va començar uns dos mesos després de la mort de la meva mare. La major part de l'herència va resultar ser meva, cosa que a la meva germana li va semblar una injustícia. I després jo i la meva muller vam patir un accident. Ens va atropellar un cotxe d'un color més fosc que la meva ànima, i, quan el meu rostre va impactar amb el paviment d'aquell carrer, vaig poder visualitzar aquella imatge tan familiar que duia el cotxe, enganxat al capó. En aquell moment, una escena traumàtica per a mi va passar per la meva ment i em va fer pensar que allò no havia estat un accident. Aquell dia, per desgràcia, la meva dona no va a tornar a obrir els ulls, i, aquella essència, a la qual molts li tenen basarda, anomenada mort, se la va emportar a un fosc buit. Però sé que ella ara em cuida des del lloc on estigui. Semblaré boig, però a vegades tinc la sensació que segueix al meu costat, agafant-me de la mà i dient-me, amb la seva dolça veu, que tot anirà bé.



I ara em trobo caminant fins a trobar un bar a la cantonada, maleint al Fortuny, el meu soci, o amic; no sabria com qualificar-lo. No sé ni perquè vaig acceptar la seva feina; al principi em va semblar fàcil, fins i tot que hi podia treure profit, però després vaig veure que no en podria sortir res de bo, d'allà.



La meva feina era fer-me passar per un detectiu, per distreure els que eren investigats, mentre ell, en Fortuny, feia la feina bruta. Deveu pensar que no era tan greu, però després que m'imposessin multes i em detinguessin, la feina es va tornar menys divertida.



Els últims que hem investigat són els d'aquella mafia, els que van matar la meva muller. Però jo vaig decidir investigar-los amb en Fortuny. Perquè ja no tenia esposa, ni diners quasi, i no tenia res a perdre. Per això no li temia a la mort, de fet, molts cops he estat a punt de perdre la vida per una d'aquelles missions que els presidents del Black Ops, l'organització que ens permet tenir armes i informació sobre aquesta investigació que m'han encomanat. Si em donessin un euro cada cop que he estat en risc, probablement ara mateix seria ric.



Les cames em trontollen, els peus em fan mal, però no es deixen de moure. "David" diu una veu, tot i que em giro no hi ha ningú, però sento una breu brisa que acarona el meu rostre fent-me sentir una intranquil·litat que estranyament m'agrada. Intento caminar al més ràpid possible, per poder arribar al lloc on em trobaria amb en Fortuny, ja que ell odia la impuntualitat. Al cap d'uns pocs minuts arribo al bar que, per al meu gust, era de tot menys agradable, però què hi esperava venint del meu company, el seu gust és entre miserable i penós. Deixant les queixes de costat, m'apropo a la porta i puc veure com el Fortuny està assegut a una de les taules més llunyanes del taulell parlant amb una persona molt important, pel que puc notar. Tanco lleument els ulls i puc visualitzar com, la persona amb qui està parlant, és la Michelle, una de les dones més poderoses i més buscades per la majoria de les màfies de tota Catalunya. Ara hem de treure els nostres dots d'actuació, ja que, una de les coses més importants a l'hora de quedar amb un membre del Black Ops, en un espai on hi ha molta gent, és fer veure que aquella trobada és inesperada. Hi ha mil ulls observant-nos i, si no volem que el nostre cap acabi penjant d'alguna trinxera, no ens podem permetre ni un sol error; per això, decideixo prendre'm una copa en la barra, abans que se m'acosti el meu nou soci i m'expliqui tot el que havia parlat en aquella taula amb uns dels caps de la nostra organització que, per cert, va vestida d'una manera desapercebuda, ja que és un peix gran en aquest món.


El caliu, que irradia la gent en aquell espai, m'absorbeix, i només puc sentir com el fred de la meva pell va disminuint amb els minuts. La beguda s'emporta tots els pensaments que atropellaven el meu enteniment, i només hi queda el record de la meva muller. Només queda el seu rostre gravat en la meva ment, el tacte de les seves mans, acaronant-me cada nit abans de dormir, o els seus llavis que encaixaven perfectament amb els meus; i tanmateix, hi ha una altra imatge, una que em perfora el pit, i escou més que l'alcohol a la meva gola. La imatge d'ella estesa a terra, sense respiració, sense vida, sense aquella característica lluïssor en els seus ulls. I recordar-ho, fa que necessiti més d'un got de whisky.



—Ei amic, ets aquí —diu una veu coneguda darrere meu.

—Fortuny? —Ell assenteix, i crec que pot veure la ràbia que inunda els meus ulls, perquè la seva expressió canvia de cop.

—Què fas bevent sol? Hauries d'estar fent-ho amb ells, els mafiosos que s'han mudat d'Itàlia —diu de broma, perquè sap que l'esperava a ell. Però tot i això, ho diu com si res. Com si infiltrar-me amb els mafiosos que van matar a la meva muller, i al meu pare; i que segurament em volen matar a mi, fos el més fàcil del món; sobretot, després que un d'ells m'hagués amenaçat de mort després de donar-me una pallissa.

—Saps quan ha tardat un d'ells a saber que no era un detectiu, ni tan sols algú que es volia infiltrar? —El meu soci branda el cap— cinc minuts. Després m'ha apallissat, i els peus em fan tant de mal que no sé com he estat de caminar tant fins a arribar aquí. Per no parlar de les cames, i del sentiment d'estar mort, Fortuny. No puc seguir fent-ho.

—D'acord, és l'última vegada que ho fas, però t'has d'infiltrar.

—I com vols que ho faci? Sí ja saben qui soc.

—M'és igual com ho facis, però fes-ho —va dir abans de marxar, i deixar-me beure tranquil, en pau. Gaudint de la melodia que sortia dels altaveus que decoraven un petit escenari, on es troba una noia molt bella amb un vestit radiant, cantant al ritme de la música, i veient com tothom irradiava una felicitat que jo havia perdut feia temps.



"David" escolto altre cop aquella dolça veu, sentint com un fred recorre tota la meva espina dorsal, em torno a girar, inquiet escrutant el local, en cerca de la meva muller, perquè jo mai oblidaria la seva veu, i aquella ho era. Però he d'acceptar una realitat dolorosa, una realitat en la qual la meva dona ja no hi és, i per molt que em costi, he de seguir endavant.















 
entrelletres | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]