F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

De dins (mireia.dezoysa)
IES Alexandre de Riquer / Institut de Calaf (Calaf)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Alteracions

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació, en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

En un camí d’idees perdudes sense futur, em trobava submergit en les meves pròpies llàgrimes. Llàgrimes d’impotència. Llàgrimes de desesperació. Ho havia d’acceptar, havia renunciat a la meva pròpia batalla, la lluita de l’escriure. Si més no, decidit a posar punt i a part a la situació (clarament em sobrepassava), vaig fer un pas endavant. Vaig omplir els meus pulmons de la força restant i emprenguí rumb a retrobar la meva llum.

Aquest nou rumb començà a la ja mencionada andana de tren, on el meu cor va deixar de bategar per més d’un instant en saber que el de la Dora, s’havia parat sobtada i completament. Ella havia estat la persona que em mantenia amb seny incorporant-hi rauxa a cada segon viscut al seu costat. Comprendre que ja no podríem contemplar les ones del mar quan Barcelona dormís, em va trencar completament.

Després de llargues hores des de la telefonada jo seguia allà tot sol, de peu, amb el cor encongit i els ulls pintats de roig. No sabia com reaccionar. La vida m’havia negat continuament el meu benestar, però mai ho havia fet de manera tan brusca. Això ja no era un simple “no” cap a alguna mena de felicitat espontània; era un crit tan agut que va esmicolar cada tros de mi. Volia agafar el tren per anar a Barcelona, per fugir del que havia estat el meu refugi, per molt contradictori que sembli. No volia viure d’esquenes al que em feia feliç. A Barcelona m’esperava el meu fill, a qui feia setmanes que no abraçava. Setmanes que havia passat intentant construir nous pilars que m’ajudessin quan els vells s’enderroquessin. No esperava, però, que el precís dia que em sentia encoratjat, tot s’enfonsés.

Anar a Barcelona també significava visitar la Dora. Si tan sols hagués matinat una mica més,potser li hauria pogut recordar que l’estimo en quantitats que ni jo mateix puc mesurar. No de la manera tradicional, en la que una parella feliç es desitja amor etern en algun pont de Nova York. No, ni tan sols érem parella, la veritat sigui dita. Més aviat, l’estimo d’una manera inefable. D’aquella manera que puc descriure’t tot el que li agrada (i el que no) com si parlés de mi mateix. D’aquella manera que veure-la somriure fa que tot resti importància. L’estimo, no cal dir res més. Potser si la Dora hagués recordat això, no s’hauria pres la pastilla que va robar-li la vida, una vida amb mi.

Romania gèlid veient el tramvia frenar davant de mi. Com que era el darrer tren que marxava durant el dia, no quedava altra opció: havia d’emprendre el viatge. Cada moviment es feia més feixuc que el passat, fins arribar a alçar-me al tren. Sentí una onada de calor recorrent cada vena. No tinguí clar què, però en el moment en què vaig petjar aquell vagó, tot s’havia alterat. Bé, tot potser no (el tren estava com el recordava), però la sensació va ser com si tal.

Les punxades al pit no cesaren, mes sí disminuiren en tenir la impressió digna de quan t’abracen. Algú m’acollí en els seus càlids braços i, per estrany que sembli, no vaig gosar retirar-me. D’alguna manera, aquelles fines mans m’eren conegudes. En el moment que volia baixar la mirada, les seves mans s’aferraren a les meves i en qüestió d’instants ja estava girant sobre mi mateix. El meu gir es frenà en sec i el meu cor va sanar tan ràpid com s’havia trencat. Era ella, era la Dora. No ho vaig arribar a comprendre, ella estava morta, no? Però això no fou rellevant per a mi i per a ella semblava que tampoc. Continuàrem dansant el nostre ball com havíem fet sempre, exagerant tots i cadascun dels passos del típic ball que ballàrem i ballàrem quan les arrugues no entraven dins les nostres preocupacions. Forçar cada acció ho feia més còmic, réiem més del que ens movíem. Després d’unes quantes voltes, arribà el pas final en què, inesperadament, la vaig agafar per la cintura, produint un acostament (molt intencionat) entre els nostres dos rostres.

Sentí el temps ralentitzant-se el suficient per poder admirar cada petit detall de la gràcia de la Dora. Em vaig assabentar que els rissos del seu cabell formen cors, que aquest mateix cabell és fosc, però que sota el sol pren un color terra brillant com el foc, que els seus ulls em reflexaven contemplant-la embadalit, que els seus llavis es quedaven entreoberts després de parlar… Em vaig adonar que l’amor que jo sentia per ella era molt més de l’escrit i des d’aquell llampec de segon, vaig acceptar que estava enamorat. Decidit, vaig apropar els meus llavis als seus. Però mai els vaig arribar a tocar, mai no vaig arribar a besar-la.
 
mireia.dezoysa | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]