F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Aquella tardor (Equip C)
Col·legi Concertat Sant Josep - Maó (Maó)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Aquella tardor



Aquella tardor

Uns quants dies de novembre

Jordi Sierra i Fabra

Capítol 1:

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.

Se li encartonaven les cames.

No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.

I començava a estar mort.

Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.

—Maleït sigui, Fortuny...

Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».
* * *

En Lluis va quedar espantat al llegir el diari del seu difunt avi Roy. No es podia creure que el seu avi li hagués deixat el seu diari personal en el testament.

Quan va començar a llegir estava bocabadat. Li va agradar molt perquè no coneixia la vida del seu avi, ja que ell era molt reservat i no li parlava del seu passat a ningú. La primera història que va llegir del diari va ser quan el seu avi va perdre a un amic pel mar.



Dia 2 (Diumenge, 19 de novembre de 1951)

Avui és un dels pitjors dies de la meva vida. El meu millor amic s'ha perdut enmig de la mar amb jo al costat. Estavem dins un iot de camí a casa, quan el vaixell va perdre l'orientació. Vaig girar-me i ell estava al costat, vaig anar agafar unes cerveses i quan li anava a donar la seva, ja no hi era. El vaig cercar per tot el iot però no hi era. En aquell moment es va acabar la meva vida, no podia caminar, no podia parlar, l'únic que volia era morir-me. Ell era una persona molt especial per mi, ja que era com un germà, un pare, un bon amic. M’ajudava amb tot, em feia de psicòleg, i en aquell moment havia perdut tota la meva vida, perquè ell ho cobria tot, jo no era ningú sense ell. Era imposible estar sense ell, ja que era una gran part de la meva vida. T’anyoro, estimat Víctor.



Dia 3 (Dimecres, 22 de novembre de 1951)

Encara no em puc creure la mort d’en Victor. Encara em costa assimilar-ho, amb ell sempre hem estat carn i ungla i ara no sé què faré sense ell. Em sento molt sol, com si tota la llum del món s'hagués apagat. El pis està molt sol, falten les seves bromes, els seus acudits, les seves disfresses de dona, les seves paraules, objectes divertits… El trobo a faltar, he perdut una gran part de la meva vida i no se que faré sense ell. Només em queda una foto que ens vam fer a la graduació de la universitat.

Avui vespre, mentre dormia, el Víctor se m’ha aparegut amb un missatge. Em va dir que estava bé allà dalt, que no em preocupés, que li feia molta pena com em veia i sobretot que havia d’anar cap endavant ja que la vida són dos dies i no te la pots passar estant sempre trist per un amic.

També m’ha dit que ell em troba molt a faltar, que li faltava una part important allà dalt i la frase que em va quedar gravada va ser: “Roy, el més important ara ets tu”. Pensa amb tu mateix, amb la nova vida que has de dur, amb els nous amics que tindràs i que no pots estar una vida pensant amb jo. T'asseguro que et cuidaré, t’ajudaré i que sempre amb tindràs pel que vulguis: si em vols parlar, em parles, i si vols saber com estic ho sabràs, tu no et preocupis perquè em tindràs per sempre.

Quan m’he despertat, tot ha canviat positivament, ja que estava obert a conèixer nous amics, per molt que encara em faltés la part més important.



Dia 4 (Dimarts, 10 de desembre de 1951)

Arrel de conèixer els nous amics, vaig conèixer una noia que em va cridar l’atenció. Ella em tornava boig, era baixeta i guapa, amb els ulls marrons i el cabell negre i tenia un somriure que la caracteritzava. Parlava amb ella cada dia i sentia que li podia contar qualsevol cosa. Confiava amb ella com si la conegués de tota la vida. Es deia Sofia.

Fa un parell de dies, vam quedar amb uns amics a la bolera, entre els quals hi havia na Sofia. Ella, es va passar l’estona amb un altre noi i a mi això no em va agradar gaire, així que vaig decidir contar-li al meu nou millor amic, l’Ignasi, el que sentia per ella.

L’Ignasi, no es va sorprendre ni una mica que estés enamorat d’ella. Era la més guapa del grup i molts d’al·lots li anaven darrere. Però va pensar que era millor oblidar-se'n d’ella, ja que era d’aquelles que deixava que et fessis il·lusions i al final quan li demanaves per sortir, et rompia el cor. Però jo seguia insistint en que era molt guapa i una bona amiga que no et falla quan més la necessites.



Dia 5 (Dimecres, 25 de desembre de 1951)

Ja fa uns dies que em va passar, però encara no tenc coratge per escriure res i no penso en res més. Suposo que tardaré uns dies en escriure això en aquest diari. El que va passar és molt fort i encara no ho he assimilat.
* * *

En Lluis va quedar impactat en llegir això en el diari del seu avi i es va adonar que el següent dia en el que el diari estava escrit era quan havien passat dos mesos. No podia aturar de llegir i estava molt intrigat pel que podia posar.

 
Equip C | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]