F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Ocells negres i un misteri entre guerres (Marcas)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  Capítol I

Tots els matins, els cants d'alguns ocells recordaven a tot aquell que estiguera a menys de deu quilòmetres del bosc que un nou dia estava naixent. Les copes dels roures brillaven amb una llum tímida, que anava guanyant intensitat a mesura que el sol pujava, ressaltant la silueta de les muntanyes. Acostumat a fer exercici a l'alba, el coronel no va saber com dimonis el somni havia pogut amb ell. Es va llavar la cara amb pressa i va eixir de la casa amb només un glop de café baixant-li per la gola. En el trajecte cap a l'internat va contemplar com una bandada d'ocells negres sobrevolava el bosc que s'estenia a l'altre costat de la tanca. “Mal auguri”, va pensar, i continuà conduint. En arribar, va contemplar el majestuós edifici que se situava davant ell. Era enorme comparat amb les xicotetes cases de llauradors construïdes als voltants. Les parets eren de pedra clara, amb alguns relleus sota els ampits de les finestres. A la part alta de la torre, que marcava el centre de la construcció, s’alçava un campanar.

Quan va baixar la vista, enlluernat pels raigs de sol que reflectien els cristalls de les finestres, va veure un xiquet de menys de tretze anys que l’esperava ansiós més enllà de l’enreixat, vestit amb una impecable camisa blanca i amb una motxilla a l'esquena.

—És vosté el senyor Procolo?

El nas del jove li recordava a la del seu germà, xicotet i en punta. La dona que semblava haver acompanyat a Benvenuto fins a l'eixida va insistir:

—Senyor, és vosté Sebastiano Procolo?

Va assentir. Llavors, ella va traure un paper de la butxaca de la seua jaqueta i el va desdoblegar. Li’l va entregar amb un xicotet bolígraf de tinta negra i li demanà que sense més demora el signara, perquè no tenia tot el temps del món. El coronel va obeir sense llegir-lo, va fer mitja volta, i es dirigí cap al cotxe juntament amb el seu nebot. Aquest, en veure’l, va accelerar el pas per a poder contemplar-lo més de prop, esperant acariciar la pell de color negre que recobria els seients. Mai havia vist un vehicle tan luxós.

Sebastiano no sabia molt bé com tractar-lo, perquè mai havia tingut fills ni intenció de fer-ho. Ni tan sols s’havia casat després de tornar de l'exèrcit. No era d'eixa mena de persones. Només el seu gos, un imponent pastor alemany, vivia al seu costat. Per sort, el xiquet tampoc va dir res. El mirava amb gest amable, curiós, intentant esbrinar com era l'home amb el qual esperava passar la resta de caps de setmana de la seua adolescència.

En el camí de tornada sonaven en la ràdio els primers compassos del que semblava una cançó bastant enganxosa. Sebastiano la va apagar bruscament. Aquells ocells continuaven volant en cercles sobre la part de la propietat forestal que ara pertanyia al seu nebot. Vorejant la tanca van arribar fins a la casa. En el mateix instant en què van trepitjar la terra humida, un lladruc llunyà va fer que el xiquet girara bruscament el cap, buscant el seu origen. Sebastiano rigué per dins. Tots dos van veure a l'enorme gos córrer amb la llengua fora entre els roures de troncs foscos i majestuosos. Es va detindre davant el coronel, encara que no va poder resistir-se a ensumar el seu nou convidat. En entrar a la casa, una olor de fusta cremada i alguns brins de pols es van ficar en el nas d’aquest i li van fer esternudar. Feia unes quantes setmanes que no olorava aqueixes aromes a camp. Li van portar a la memòria alguns records càlids de la seua mare, Aurora, agafant-lo entre els seus braços mentre intentava que s'adormira davant la ximenera que calfava el saló del casalot del seu besoncle. Quan ell va morir per un atac al cor, el xiquet va rebre una carta en la qual li comunicaven qui seria el seu nou tutor. Van passar uns quants dies fins que els seus companys de l'internat pogueren tornar a sentir el seu alegre riure recorrent els corredors.

Ja passades les sis, el cel es va cobrir de núvols ataronjats i una suau brisa va arrancar unes quantes fulles de l'arbre que habitava davant la casa i les va llançar contra les finestres. Mentre Sebastiano intentava trobar una bona frase amb la qual començar la conversa, el xiquet buscava dins del saló alguna cosa que no estiguera fet de fusta. Hi havia prestatgeries que semblaven posar-se de puntetes sobre les seues xicotetes potes en forma d'urpa per a intentar arribar fins al sostre, plenes de diversos objectes i diminutes figuretes tallades a mà; taules i cadires d'un to fosc i senyorial, però amb un disseny una mica antiquat; bols buits, i fins i tot un rellotge de cucut adornat amb curiosos relleus, que en poc temps va començar a marcar el ritme dels batecs del seu cor.

—Com vas?

—Què?

—Que com estàs.

—Bé.

Un parell d'hores després estaven sopant en silenci, tal com havien dinat. Mentre recollia la taula, Benvenuto es va preguntar com seguiria allò. Acostumat a estar tot el dia fent tasques en l'internat, se sentia inútil i summament avorrit.

Amb una estranya expressió en la cara, Sebastiano li va oferir passejar una mica pels voltants de la casa. Portava a la seua mà dreta un fanal.

—Vens?

El cel ja havia abandonat aqueixos tons ataronjats que abans el cobrien, substituint-los pel mantell més negre que el xiquet havia contemplat mai. Cap de les estreles que observava cada nit des de la finestra de la seua habitació estaven ara presents. Feia fred allí fora, va pensar. No volia apropar-se al seu oncle. Hi havia alguna cosa en la seua postura que l’inquietava i no sabia dir què. El observar: caminava amb seguretat, però coixejant lleugerament de la cama dreta, balancejant-se amb cada pas com un ninot de fusta penjant de fins fils.

Passejaven des de feia més de quaranta minuts, va calcular Benvenuto. Preguntà si es dirigien cap a algun lloc concret, però no va obtindre resposta. Quan va mirar a l'home, va veure que els seus ulls, en els que ballaven reflexos daurats, estaven clavats en un punt. En tornar a dirigir la vista al capdavant, es fixà en una tanca de metall que els impedia avançar més de cent metres. Mentre s'acostava, va notar alguna cosa al braç. El coronel el va agarrar amb fermesa.

—Solta'm! Per favor! —va cridar el xiquet.

“Atura’t”, va dir. “Mira els munts que hi ha sobre el sòl. Els veus?”. “No són terra ni fulles. Tampoc són branques seques”

Llavors, el nen va entendre a què es referia. Tots tenien la mateixa forma. No eran munts, sinó ocells. Ocells negres com el carbó. Ocells morts.

La següent setmana passà com el vent, va pensar el xiquet, amb tot just quatre classes entretingudes. No deixava de donar voltes al que havia passat. El dissabte al matí, el sol va entrar per la finestra de la seua habitació quan les campanes començaven a sonar. Baixà al menjador juntament amb la resta d'alumnes, esperant ansiós el moment en què algú l’avisara de l'arribada del seu oncle, amb qui passaria el cap de setmana. Va transcórrer més de mitja hora abans que poguera sentir el motor del cotxe. L’acompanyaren a l'eixida. Allí fora es trobava el coronel, seriós i ferm, amb aqueix aire militar que seguia sense tranquil·litzar-lo. El va saludar amb una mà, esperant que s'apropara. Quan pujà al cotxe, li va dir:

—Benvenuto, quant fa que no visites Fons?

La carretera era de terra seca, i al seu pas anaven deixant un rastre de pols en suspensió. El cotxe, de carrosseria impecable, va començar a embrutar-se a mesura que avançaven, cobrint-se, igual que ells, d'una arena fina que coïa als ulls. Sebastiano va encendre la ràdio i, en uns segons, aquella alegre melodia de trompetes que portava al cap des de fa dies va tornar a sonar. La va apagar de nou. Amb els raigs del sol calfant-los, la vall no semblava tan fosca com el nen recordava.

El coronel va mirar el seu rellotge en entrar al poble; marcava les deu i mitja. A la dreta hi havia una casa xicoteta, amb la porta tancada i les cortines corregudes. Al sentir el cotxe, aquestes últimes es van obrir, deixant entreveure la cara arrugada d'una dona que tindria més de huitanta anys. Benvenuto va poder observar per un moment els seus xicotets ulls, fixos en el vehicle, obrir-se i tancar-se ràpidament, com no podent creure el que veia. A poc a poc, tots dos costats del camí es van omplir de cases de sostre fosc i inclinat, iguals a aquella en la qual va viure durant un temps, i entre elles xicotets horts abarrotats de vinyes. En arribar a la plaça, situada en el centre del poble, Sebastiano va detindre el cotxe i va baixar, convidant al xiquet a fer el mateix. Ell sacsà el cap.

—Preferiria quedar-me.

“Està bé”, va contestar. “Almenys ves a la font i beu una miqueta, que amb aquesta calor...”. La font en qüestió era una boca somrient de pedra tallada en la paret. D'ella queia un doll d'aigua neta i gelada. Es va refrescar la cara i va beure. Mentre tornava, uns quants veïns tragueren el cap a les portes i finestres. Dos homes que conversaven davant un lloc de fruites, replet de taronges i altres cítrics, van girar el cap. Tots esperaven a descobrir qui era el propietari d'aquell luxós cotxe. Fins i tot un xiquet de quatre o cinc anys va deixar caure el cércol amb el qual jugava. Benvenuto va pujar al vehicle, estranyat i nerviós en notar que tants ulls l’observaven.

Passats cinc minuts, Sebastiano va eixir del forn. Portava sota el braç una barra de pa igual a la que havien menjat feia una setmana. Quan el coronel va pujar al cotxe, el seu nebot li preguntà què era allò que cridava tant l'atenció. Potser el seu besoncle, Antonio Morro, mai havia anat a poble? No va obtindre resposta. Només una expressió de sorpresa i desconcert.

—Jo tampoc entenc res. Quan vaig arribar al casalot, vaig trobar aquest cotxe en el garatge, just al costat del porxe davanter. Em va cridar l'atenció, perquè Morro no era una d'aqueixes persones a les quals els agraden els luxes ni les ostentacions.

Havia passat una setmana des de l'estranya visita al poble i Benvenuto no podia deixar de donar-li voltes. En l'internat totes les vesprades eren iguals. A les sis en punt els professors passejaven pels corredors amb campanetes de metall brillant, fent-les dringar. Havien acabat les classes. Pujaven a les habitacions silenciosos, esperant gaudir del temps lliure que els quedava abans d'anar-se a dormir. Alguns portaven llibres de la biblioteca per a llegir aprofitant l'últim raig de sol. En aquesta ocasió, Benvenuto va preferir descansar, perquè sabia que l'endemà podria passejar amb el seu oncle pel bosc. Va recordar que, mentre tornaven de Fons, li va dir que havia trobat alguna cosa en el traster del casalot que volia ensenyar-li, però després tots dos ho havien oblidat. Ara, el xiquet pensava en això. Estava segur que en aqueixa casa hi hauria milers d’objectes fantàstics per descobrir.

A poc a poc les seues parpelles van anar descendint com el teló d'una sala de teatre i un son profund el va abraçar.
 
Marcas | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]