F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(Marta Sarrias)
Col·legi Canigó (Barcelona)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  Nous inicis

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.



I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai

Vaig apropar-me el màxim possible i em vaig adonar que, el que jo pensava que era un peix, era en veritat una gran pedra amb una forma del tot estranya. Vaig baixar del cavall. La meva intenció era caçar amb les meves pròpies mans el papagai, sense cap idea de causar-li mal ja que després pensava alliberar-lo, només estava entretenint-me. L’aigua m’arribava gairebé per damunt dels genolls.



Estava ja a punt de tocar el plomatge del papagai quan de sobte vaig sentir a algú xiular, el meu cavall es va espantar i va començar a córrer, jo vaig perdre l’equilibri i vaig caure a l’aigua de la manera més estúpida i el papagai va aixecar el vol. Va volar majestuosament fins la bora de la platja on es va posar sobre les suaus mans d’una noia. El Sol m’enlluernava tant que era incapaç de poder distingir el seu rostre. Volia veure-li la cara. Segur que alguna cosa tenia d’especial si era capaç d’ensinistrar un au exòtica.



Vaig apropar-me amb compte al meu cavall, el Llamp, i vaig muntar a sobre per intentar galopar dintre l’aigua fins la platja i conèixer aquella noia però quan vaig arribar l’únic que quedava era un mocador amb dues lletres brodades, “I.F.”, que vaig suposar que era de la misteriosa dama. El vaig utilitzar per eixugar-me una mica la cara i el vaig guardar amb l’esperança de trobar-la i poder retornar-li el que era seu.







Vaig néixer a La Havana en una casa senyorial enorme i preciosa. El meu pare no era pas cubà, era descendent d’una família barcelonina amb pocs recursos. Va casar-se molt jove amb la meva mare, els dos tenien divuit anys, i no va ser pas un matrimoni de conveniència ja que cap d’ells tenia un duro, van casar-se per amor, una cosa gens comú en aquella època. Eren treballadors però a Barcelona no van trobar una bona feina i van decidir anar a les Amèriques a fer fortuna.



El destí escollit va ser l’illa de Cuba. Lloc on s’havien de materialitzar els somnis de riquesa dels meus pares.



Els pocs estalvis dels meus avis van suposar l’inici d’un imperi basat en la plantació de tabac i canya de sucre. Uns diners que en un principi semblaven perduts, però que van resultar ser una inversió per un negoci que va multiplicar per vint el que ells havien aportat.



Cinc anys després de posar un peu a Cuba ja s’havia consolidat l’empresa del meu pare i no només això, era l’empresa principal d’exportació de tabac i canya de sucre de l’illa. Els puros i les cigarretes que es fabricaven anaven directes als Estats Units i a gran part dels països europeus. Hi havia una gran demanda ja que els puros havans tenien un gran prestigi i eren els que més consumien els integrants de l’alta societat.



Tot això va permetre que els meus pares s’establissin a una gran mansió a la capital de la colònia. Tenien servei i tots els luxes que a Barcelona els hagués mancat, i van decidir que era bon moment perquè nasqués un fill que heretaria la fortuna que tant esforç els havia costat aconseguir.



Després d’un embaràs complicat i un part pitjor, vaig néixer jo, Inmaculada Fortuny Martí, una tarda de primavera a l’any 1878, única filla i hereva de l’imperi Fortuny.



Sé que els meus pares eren feliços de tenir-me i m’estimaven amb bogeria, però també sé que el fet que jo fos una nena enlloc d’un nen suposava un problema, sobretot tenint en compte que la meva mare no va ser capaç de concebre cap altre fill que m’acompanyés i que alhora pogués continuar portant l’empresa familiar.



Les coses es van complicar quan Estats Units, Espanya i Cuba es van veure involucrades en una guerra a l’any 1898. El meu pare, que era un home molt intel·ligent i influent en tots els aspectes, sabia que una cosa així esclataria en algun moment, i per això va prendre la sabia decisió de tornar a Barcelona. Així que un cop complerts els meus vint anys vaig agafar el meu equipatge i la meva única mascota, un papagai preciós de colors al qual vaig anomenar Blau, i vàrem embarcar amb la Companyia Transatlàntica Espanyola. El viatge en vaixell tenia una durada d’aproximadament un mes i mig ja que s’havien de fer varies parades per motius tècnics. L’última parada abans d’arribar a la ciutat comtal va ser a Mallorca.



Un o dos dies és el que tardaria el vaixell en aprovisionar-se pel curt trajecte que li quedava fins a Barcelona. Vaig aprofitar per fer un volt i veure el port de Santa Caterina, així el meu papagai podria sortir de la gàbia on el teníem dintre del vaixell.



Estava a la proa de la nau quan es va posar en marxa i va iniciar el moviment cap al destí final. Un moviment brusc que va fer que es produís un gran esquitx del mar en la coberta i unes petites i salades gotes d’aigua van cobrir la meva cara. Vaig anar ràpidament a la butxaca de la meva faldilla per agafar el meu mocador i eixugar-me, però per la meva sorpresa no hi era. Estava gairebé segura que el portava però potser estava equivocada.



Vam entrar a Barcelona amb els primers raigs de Sol del dia, envoltats per la boira matinal i la llum de l’alba. Semblava un somni. La bellesa de la ciutat vista des del mar s’engrandia amb aquell espectacle de llums.



Quan vàrem trepitjar terra ferma hi havia ja un carruatge al port esperant la nostra arribada. Aquesta no només estava prevista, sinó que era un dels esdeveniments que estava en boca de l’alta societat i dels més esperats.

Teníem tants diners que mai més caldria que cap de nosaltres treballés. Tot i així el meu pare invertí una part dels diners en un negoci que estava en plena hegemonia, els telers. La indústria de la roba s’estava despertant tímidament i s’estava convertint en un dels principals ingressos de la societat catalana.



La fàbrica es va situar a la vora d’un riu per així poder aprofitar l’energia que produïa l’aigua i al voltant d’aquesta es van construir cases perquè hi poguessin viure els treballadors.



L’empresa s’anomenava Manufactures Fortuny i ràpidament es va fer un nom tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Els teixits tenien molta fama i els demandaven de tot arreu, fins i tot es rebien comandes d’altres continents.







El camí de tornada a casa era curt amb la qual cosa el Llamp no estaria gaire cansat quan arribés i encara podria ajudar-me a acabar alguna tasca del camp.



Porto vint-i-un anys vivint aquí, des del meu naixement. Mallorca és casa meva. Els meus pares i avis també són d’aquí, de les illes. La casa on vivim ha anat passant de generació en generació, igualment les terres que l’envolten. Gairebé dos-cents anys d’avantpassats Pons que han conreat les mateixes terres i han vist el mateix paisatge.



Jo seria el diferent, l’ovella negra, per voler marxar. Em feia por especialment la reacció de la meva mare. Jo era el seu “estimat Joanet” com ella deia.





Asseguts a taula, sopant, vaig decidir llançar-me i comunicar als meus pares la meva decisió de treballar a la ciutat, potser fins i tot d’estudiar a la universitat. Hem va sorprendre gratament la seva reacció, no es van ni tan sols oposar, simplement van dir-me que ells no podrien aportar econòmicament a la meva aventura, que m’hauria d’espavilar tot sol ja que les collites últimament no estaven donant prou beneficis. El meu germà va protestar perquè ara es quedava ell cuidant-los, però en el fons estava encantat perquè la idea de “ser fill únic” li agradava.



Vaig abraçar el meu pare, vaig fer-li un petó a la meva mare al front i la vaig abraçar també. S’eixugava les llàgrimes mentre intentava acomiadar-se.



Des del vaixell de vapor els vaig fer un últim adéu amb la mà i, poc a poc, vaig anar perdent de vista el port, endinsant-me en la mar, precipitant-me cap a un futur que no sabia què em depararia. Vaig mirar l’horitzó i vaig estrènyer ben fort el mocador que portava a la butxaca, tant de bo que em donés sort.
 
Marta Sarrias | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]