F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Sincerament, Dora (Jordi Carreras)
Escola Vedruna - Palamós (Palamós)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Memòries

Menys mal però, que després de molta, massa, insistència, vaig aconseguir fer-la canviar de parer, i em va deixar reincorporar-hi quatre dels cinc capítols que havia esborrat. El cinquè, l’últim del llibre, no me’l va deixar publicar de cap de les maneres. I és una llàstima, perquè il·lustrava l’única Dora Bonnín que ningú ha conegut mai: ella, en primera persona.

Vaig ser un afortunat. Va ser tot un privilegi poder conèixer la Dora per escriure el llibre de la seva vida de la forma més fidel possible, i saber que ella mateixa volia participar-hi activament, fins al punt de voler escriure’n l’epíleg, l’últim capítol, encara ho va fer més especial. Però la fidelitat que jo buscava, que la Dora em va brindar tan desinteressadament, es va veure corcada per l’aixafaguitarres de la meva editora.

Sincerament, Dora. Aquest era el títol del llibre; no obstant, la mateixa editora havia privat al llibre i a la persona que el protagonitzava de tota honestedat i sinceritat, esborrant-ne precisament la seva part més sincera i honesta, que ves per on, molt probablement s’havia convertit en les últimes paraules escrites de, ni més ni menys, que la cantant Dora Bonnín. Però què hi farem… Així és com va anar la cosa, i ja no hi puc fer res; jo vaig fer la meva feina, l’esborrany, de la millor manera possible, tot i les meves patètiques circumstàncies personals, i un cop revisat i tornat a revisar, vaig entregar la versió definitiva a l’editora. A partir d’aquí, tot va passar a ser feina d’executius (com és natural) que, a més de tenir un gust pèssim per a escollir una bona coberta, van preferir seguir alimentant la incertesa i l’enigma de la part més personal de la Dora, esborrant-la per complet del llibre, i deixant-hi només les memòries passades d’una persona que, abans inclús de morir (per edat, i no per una sobredosi, com sol passar) ja tenia clar que volia que se la recordés per alguna cosa més que la seva superfície, o que el seu passat, o que el seu renom.

Així doncs, quan em vaig assabentar de la seva mort, mentre esperava aquell dia a l’andanada, no vaig poder evitar demanar a aquell senyor que llegia la notícia que em deixés fer-li una ullada a mi també. L’home, molt amable i tranquil, em va donar el diari de seguida (ja que semblava que no li interessava massa). Em va preguntar si era “fan” de la Dora, i jo vaig respondre-li que sí, i amb orgull. Ell va fer una rialla respectuosa, i l’únic que em va dir és que no n’hi havia per tant, que se’n feia un gra massa, amb aquesta dona. Deia que la Dora havia viscut tota la vida entre cotonets de seguidors com jo, que la idolatràvem cegament, i que ignoràvem els seus tripijocs i la seva “cara oculta”, i bla, bla, bla... Tota fama té la seva “cara oculta”. Pensava que arribats a aquest punt ja ho teniem entès, això -vaig pensar-, no?… Resumint; no vaig voler començar una discussió motivada per un altre episodi de subjectivisme irreconciliable entre dues persones, així que senzillament vaig donar la raó al bon home, però sense adular-lo, ja que ni tan sols el coneixia.

Vaig donar un cop d’ull a l’article: “Mor l’estimada Dora Bonnín, viu la seva llarga memòria”, hi deia. “Memòria”. No vaig voler llegir més. M’indignava profundament que la multitud seguís encara obsessionada amb el qui va ser i no amb qui havia acabat esdevenint. És ben bé que ens agrada mirar enrere… Que si la seva època daurada va ser als 70, que si totes les seves cançons sonaven igual -segons els més haters-, que si s’havia operat i no ho volia admetre… Què sé jo… I de la seva veu? Què me’n diuen del seu llegat? I de les vendes? I de les entrades esgotades? I de la gent cantant totes i cadascuna de les seves cançons només posar un peu a l’escenari? I de la magnífica producció i acompanyants musicals? (Sí, això també comptava)... Era ara, al morir, que, amb sort, començarien a adonar-se realment de la grandesa d’aquesta senyora.

És així com han acabat tots els showmans; catapultats a la fama quan són joves, passant pel seu lustre o dècada d’èxits i, després, passa el temps i sembla que s’hagin d’apagar per obligació. El per què? No l’he sabut mai, però suposo que no deu agradar que alguns artistes vulguin evolucionar i ser alguna cosa més que una màquina de fer cançons ensucrades i prefabricades (que el sucre és molt bo, de tant en tant, però en excés és embafador, francament). Ah! Però això sí: un cop porten en l’oblit de la cultura general tres o quatre dècades, moren (com no), i de sobte tothom es recorda d’ells; i tothom n’és “fan”, excepte els que no ho han sigut mai de la vida. Aquests sí saben mantenir-se fidels a ells mateixos; tot com si es tractés d’una rutina, d’un cicle preestablert, d’un costum més.

Però, al cap i a la fi, tot plegat no deixava de ser una incoherència que com a escriptor que sóc, no podia obviar, i més tractant-se d’algú que té un significat tan gran per a mi. La Dora Bonnín ha sigut, és, i serà la banda sonora de la meva vida, així com un autèntic suport en els moments en què la vida m’ha somrigut menys. Quan anava sol pel carrer, no estava sol; tenia la música de la Dora Bonnín rondant pel cap. Quan arribava a casa i no hi havia ningú, m’esperava la veu de la Dora Bonnín. Quan no compartia una relació amorosa amb ningú, tenia a algú per estimar, la Dora Bonnín.

Puc estar tranquil perquè sé que t’he sabut apreciar, Dora; des de la distància i, pel meu delit, fins i tot en persona.

I no ho canviaria per res del món.



Mor l’estimada Dora Bonnín, viu la seva llarga memòria

Aquest matí ens hem despertat tots amb la tràgica notícia de la mort de la cantant Dora Bonnín, a l’edat de 90 anys.

La seva mort deixarà, sens dubte, un forat immens i irreemplaçable dins la cultura musical i popular del país, però la seva memòria viurà eternament, gràcies a una trajectòria immaculada tant pels escenaris com per les nostres estacions de ràdio, que va mantenir al llarg de gairebé mig segle… (1/3)

 
Jordi Carreras | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]