F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El llibre de la meva vida (Paula)
Escola Daina Isard (Olesa De Montserrat)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Viatge sense retorn

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d'ull el diari d'un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m'havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d'ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos. Cada tres paraules que escrivia, dues eren esborrades posteriorment. Havia entrat en un estat de repetició constant on, per més que intentava avançar, l'únic que aconseguia era retrocedir en la meva lluita interna. Una sensació angoixant, com si m'estigués enfonsant en la meva pròpia aigua, i el problema de tot tenia un nom, una paraula que havia marcat el meu passat, que perdurava en el present, i tenia intenció de perseguir-me en un futur, o això és el que jo creia.

Tània, cinc lletres simples que jo els hi donava complexitat. Molta gent pensarà que només és un nom, potser una persona important en la teva vida, o algun ésser estimat, però per mi tot era més complicat. La teva amiga de la infància, amb qui havies compartit les primeres lectures, somiadores i engrescadores; aquella nena amb qui et vas comprar un braçalet per tal de sellar la vostra amistat, la que semblava indestructible i tot el contrari d'efímera; les primeres discussions o amors havien demostrat que entre vosaltres l'única diferència era L'ADN de la vostra sang i, quan penses que serà per sempre, que ningú no gosarà interferir en l'atmosfera creada pels dos, tot pren un gir inesperat. La nena petita que havies conegut a la llar d'infants s'havia convertit en el teu mal de cap. El cor palpitava d'una altra manera, l'estómac reaccionava diferent quan la tenies al costat, i davant seu, el teu cervell deixava de funcionar.

Aquests havien estat els inicis amb la jove que després es va convertir en dona, i amb la que finalment vaig aconseguir ser pare. Quan coneixes algú, no et pares a pensar fins on arribareu, si és una cosa passatgera, o si estarà al teu costat fins el teu últim alè. I ho fem bé, perquè ningú no és capaç d'endevinar el futur, i si és així, la intriga i la màgia de què passarà es queda reduïda en una avorrida i hepàtica espera, sense objectiu pel qual lluitar. Si des d'un principi m'haguessin explicat la història entre la Tània i jo, hauria desembocat en una rialla constant, ni tan sols hagués escoltat la continuació, perquè l'inici ja era prou impossible per a ser assimilat.

I quan penses que allò que sents no pot tenir un millor final, encara que no t'ho acabes de creure, et diuen que, fruit del vostre amor naixerà una criatura que et canviarà la vida. Començaràs a rebre l'adjectiu de pare, sí, aquell que tanta por fa a un principi, però que després es converteix en orgull. Orgull per haver estat capaç de tirar endavant amb un ésser diminut, per haver estat present en el moment de les seves primeres passes, per haver-li ensenyat a dir el teu nom, o per haver-li encomanat la teva passió per les lletres i les històries, aquelles que en un futur duran el seu nom.



Tornant al tren, aquell que agafava cada dia per anar des de casa fins a l'editorial, encara que la meva productivitat no em sortís a compte amb el tiquet que havia de pagar, aquell dia el viatge va ser diferent. El mateix home que em vaig trobar llegint el diari el dia que em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín, seia al meu costat. Una persona, ja gran, amb el cabell curt, blanc i despentinat, a conjunt amb una barba descuidada i desordenada que cridava l'atenció. Tenia un aspecte fosc, depressiu, no semblava gaire feliç, però una altra vegada em vaig topar amb la característica frase que les aparences enganyen. No va ser fins que, per una sobtada frenada va sortir disparat endavant, que no vam iniciar una conversa. Havia vist com patia les molèsties del cop al front amb el seient de davant i, com a bon ciutadà, vaig decidir mostrar interès en el seu estat. Al principi es mostrava reservat, misteriós, com si amagués alguna cosa, però de seguida va dipositar una confiança en mi que em va meravellar.

Segons em va semblar escoltar, era un home important en la seva localitat. Un d'aquells a qui tothom saluda en passar, el que rep premis i diplomes reconeixent el seu talent i la seva generositat. Es tractava d'un pianista, Joan em va dir, que havia tingut un gran recorregut en la música. Des de petit havia sentit una gran atracció per l'orgue de l'església, que s'intensificava amb les misses de diumenge. Quan va tenir l'edat, es va endinsar en el món del solfeig, la composició, els instruments, i fins i tot del cant. El que al principi semblava una distracció, una extraescolar on desconnectar de la resta de preocupacions, es va tornar en una professió. Va exercir com a organista de la parròquia local, va fundar un cor, i es va examinar en tots els nivells de piano, fins que l'únic que li va quedar per fer va ser tenir un lloc on explicar i deixar veure la seva història. Un establiment, un local petit, perquè per fora tot ell semblava poca cosa, però a mesura que l'anaves coneixent la seva ànima augmentava de mida, igual que la seva botiga. Perquè sí, fruit de tots aquells anys de sacrifici, va sorgir una botiga plena d'instruments, de partitures, i d'històries i vivències desitjant sortir a la llum.

La quantitat de coses que em va arribar a explicar aquell bon home, assegut a l'incòmode seient del tren... Una boira ens envoltava i, a la vegada, ens desconnectava del món exterior. Només existíem ell i jo, gaudint de la velocitat que succeïa a l'exterior, i que es convertia en segons eterns un cop t'endinsaves a l'interior. Aquell moment màgic es va veure trencat per una trucada al telèfon, que vaig maleir en veu baixa per l'oportunitat del fet. La meva ira i molèstia es va transformar en preocupació el moment en què vaig llegir el nom de la pantalla. "Iris mare Tània". Tres paraules, tretze lletres que em van tensar de cop, a la vegada que la meva pell es tornava de gallina. Aquella dona que rebia el nom de sogra únicament em trucava per emergències, casos especials i molt excepcionals, ja que la nostra relació no era la més idíl·lica.

No vaig arribar a temps, potser perquè m'havia adonat que algú em trucava massa tard, o perquè l'Iris es devia haver penedit de prémer al botó de trucar. El cas és que pocs instants després un missatge va arribar a la safata d'entrada del meu iPhone. No sé quina cara devia fer en aquell moment, l'únic que vaig poder apreciar va ser el rostre de preocupació d'en Joan just després d'observar-me. Estava pàl·lid, un color de pell que mai havia experimentat en el meu cos. Just després, em vaig quedar mut. No era capaç d'articular cap paraula, ni tan sols un so sortia de la meva boca. Les mans em tremolaven i aleshores el dispositiu va caure a terra. El pianista, ja considerat un més en la meva llista d'amics, es va ajupir a agafar-lo i després de fer-ne una ullada em va deixar anar una frase que trigaré molt a oblidar: moltes persones escriuen el que senten, però poques fan sentir el mateix a aquells qui ho llegeixen. D'entrada no li vaig trobar una aplicació directa a la meva vida, però el que no sabia era que m'acompanyaria durant els pròxims mesos, i qui sap si els següents anys.

Un cop vaig tornar a la realitat, l'acceleració del meu cor es va disparar. La localització que havia rebut no era més que un simple punt en un mapa, ple de carrers, de cases, i de vides que jo en aquell moment no sentia. Poc del que recordo és de saltar del tren, perillós però necessari en un moment de desesperació, i córrer. Córrer travessant vies, saltant-me passos de vianants, arrossegant cadires que se'm posaven al davant. I creure que tot ho feia per una dona, la qual ja no m'estimava i que jo seguia amant. Però en aquell moment l'únic que penses és en veure-la, mirar-la als ulls i dir-li, per última vegada, que l'estimes com mai a ningú. El rancor, l'odi, la ràbia que et queda en pensar que el teu amor no és correspost, s'esfumen com el fum del tabac, deixant mal a dins, repartint negativitat cap en fora, però de manera subtil, discreta; la més dolorosa.

Quan vaig arribar a l'hospital ja era massa tard, les seves constants vitals havien quedat reduïdes en una fina línia recta, que no deixava de ressonar. Emocions, experiències, vivències l'un al costat de l'altre que es convertien en una successió de punts freds, inexpressius. Agafar-li la mà, per demostrar-li que jo estaria al seu costat, ja no servia de res. Paraules encallades, amagades al meu interior esperant sortir, tenir el seu moment per a brillar, però qui els diria que mai més en podrien sortir.

Un trosset del meu cor m'abandonava, marxava del meu costat per estar al seu, i jo tenia dues opcions: podia caure en depressió, enfadar-me amb el món i donar-li tota la culpa, o bé aixecar el cap, mostrar un somriure, i dir-li ben alt i clar al meu fill que junts tiraríem endavant.

Una desfilada de negre, amb rams de flors a totes les mans. Papers insignificants, amb una data que no li pertanyia, una creu que ens demostrava una altra vegada que la vida era injusta. Que qui més s'ho buscava, més tard ho patia, però qui ho donava tot pels altres, abans ho pagava. I imagina't, entremig de tanta gent, de tanta foscor i llum a la vegada. Entre tantes mirades de condol i de llàstima, tanta gent recolzant i oferint la seva mà per aixecar-te. I en aquell moment, jo em sentia més sol que ningú, envoltat de persones que semblaven arribades des d'un altre planeta, que no els podia dir família. Llavors és quan em vaig adonar que havia perdut anys de vida, i que potser aquella era l'oportunitat de recuperar-los.



 
Paula | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]