F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Peces d'un mateix (joanet_33)
Centre CIDE (Palma)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Al caient de la tarda

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)



Li feien mal els peus.



Se li encartonaven les cames.



No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.



I començava a estar mort.



Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.



—Maleït sigui, Fortuny...



Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».



La sola cosa que ara desitjava en Marcel era que aparegués l’home que els havia de portar cap al nord, a Pyongyang, no sense abans haver-se cagat en l’incompetent que va pensar que oferir-se motu proprio a cobrir els combats a la península de Corea seria una bona idea. Més d’un any sota bombardejos incessants li havia destrossat els nervis. En Marcel es deixà anar contra la paret amb un sospir.



Certament no era ell, sinó Fortuny qui havia proposat tal aventura, però si la possibilitat que deixaven caure els papers, els quals el jove fotògraf havia pispat a uns despistats soldats americans, acabaven sent certs, podrien tornar a casa amb la vida resolta i com a vertaders herois del periodisme. És més, tot i que mai ho expressaria en públic, aquesta nova empresa cap al desconegut li feia remoure quelcom a dintre. En Marcel es preguntà si podria arribar a enyorar Corea. Tal pensament esbojarrat el va descartar ràpidament, ja que tocar el dos d'Àsia es traduiria en no tornar a haver de pair en Fortuny mai més. Aquell fotògraf, que matusserament substituïa en David en l’elaboració de negatius era, a ulls d’en Marcel, un agre d’infortunis.



En Marcel encara maldeia per a si quan, devers mitjanit, el seu contacte es dignà a aparèixer: es tractava d'un home menut i que, engalarnat amb abillaments que li esqueien massa amples, caminava flanquejat per dos corpulents sequaços. L’un lluïa una cicatriu al rostre, l’altre era totalment glabre com un nadó. Llur cap es va presentar com a Kim.



—De manera que al nord voleu anar? —El senyor Kim es fregava les mans—. Sou mal d’amagar, vosaltres els occidentals. Però anem directes als negocis: vint mil wons per portar-vos fins a Pyongyang.



—Ni boig —va dir en Marcel, conscient de la seva precària situació.



El bebé gegantí va grunyir i en Marcel va recular a contracor. Al carrer no hi havia ni una ànima i, si el mataven, ningú frissaria en socórrer-lo.



—Una sola trucada a les autoritats americanes i acabareu presos tu i tota la teva colla en un campament nord-americà.



Les paraules d’en Marcel van tenir l’efecte esperat i el cara-trencada li va clavar el puny a l’estomac. El senyor Kim estava visiblement molest.



—Maleïts occidentals que us creieu el centre volant de l’Univers. Vostès són els estrangers, els invasors, en aquesta terra —El mafiós va escopir a terra—. Des del fi de l’ocupació japonesa, la yakuza ha minvat i el negoci torna en mans dels locals, sap? Un negoci molt rentable, certament. Espero que quinze mil wons siguin del vostre agrat, és la meva darrera oferta.



—Conforme —va mormolar en Marcel aguantant-se la panxa amb les mans.



—Demà a trenc d’alba, davant els illots de Bamseom.



El senyor Kim féu un senyal als seus homes i tots tres desaparegueren a l’empara de la fosca.



Dia 2 (Divendres, 16 de novembre de 1951)



Tres figures esfilagarsades s'endinsaven a la boira prop del riu. L’un era la d’en Marcel, l’altra era la Patro la qual, abillada amb un vaporós vestit de seda, semblava desfer-se en la boirina amb la gràcia d’una grua dansaire. Hi havia una tercera ombra que, transportant un voluminós equip de fotografia, esbufegava sorollosament.



—Era estrictament necessari portar tot l’equip, Fortuny? —va inquirir en Marcel.



—Fer les primeres fotografies en exclusiva del nord? Cap occidental trepitja aquelles terres des de fa tres anys. Aquesta serà la crònica que ens portarà a la fama, Marcelet.



En Marcel va voler discutir, però la Patro li ho va impedir:



—Guaiteu, ja són allà.



El periodista va poder deixar anar l’alè en veure que ni el bebé gegantí ni cara-trencada es trobaven presents en la petita comitiva que els esperava devora un matoll de joncs amb una vella furgoneta LV11 del 40. Un xofer de faccions afables, solcades per belles arrugues que indicaven una gran experiència al volant, i un escorta que en Marcel va titllar com un dels homes del senyor Kim.



El sequaç va agafar el seu equipatge i el llençà al fons del furgó. En Fortuny va voler replicar però la Patro li va parar la mà a l’espatlla i li clavà una mirada d’aquelles que tan sols la Patro sabia per tranquil·litzar els homes. La Patro va adreçar unes paraules en coreà als dos homes i es presentà amb el seu nom vertader, impronunciable per a en Marcel i en Fortuny, qui li deien Patro en record a una amiga de la infantesa d’en Marcel. Aquest havia conegut la Patro al setge de Busan quan ella fugia de la casa de dones on rebia els abusos constants de proxenetes. D’ençà, la Patro havia sigut el seu salconduit al llarg dels anys de contesa i en Marcel li tenia molt afecte. El vell xofer li digué quelcom a en Marcel i en Fortuny i, com la Patro somreia lleugerament, tots dos ho van entendre com una invitació per a pujar-hi. Abans que el fotògraf pogués prendre el seu seient, però, en Marcel el va collir pel coll de la camisa i li plantà l'índex sobre la cara:



—Tan sols t’ho repetiré un cop: no permetré que facis res que ens mati.



En Fortuny el mirà amb ulls felins i tots dos pujaren al vehicle.



Això va ser seguit per una travessa per la contrada coreana que es va estendre durant tot el dia. Passaven de llarg per camps conreats, altres d’erms amb els cràters dels obusos convertits en basses d’aigua. A cops travessaven llogarets on els oriünds els fitaven amb els mateixos ulls misteriosos que en Marcel apreciava tant de la Patro. Cap al caient de la tarda, els estels començaven a intuir-se sobre l’horitzó, però en Marcel es sorprengué que brillaven amb una llum que no era seva. Com que tant en Fortuny com el guàrdia dormien plàcidament i el conductor no havia mogut l'esguard de la polsegosa carretera en tot el trajecte, la Patro aprofità per parlar amb en Marcel:



—Hi hagut una cosa que sempre he volgut demanar-te, Marcel. Com és que un periodista català acaba a les antípodes de ca seva per cobrir una guerra que li és aliena?



—Em limito a arreplegar tota la informació que puc: el que escolto per sobre de les converses dels soldats que retornen del front, el xafardeig de les veïnes de Seül o les retransmissions diàries de la BBC o Ràdio Moscou. Llavors envio un informe hebdomadari a casa via teletip. De la censura i d’envernissar-lo amb la propaganda del règim, se n’encarreguen altres.



—I no has pensat de retornar a casa?



—A ca meva, als periodistes se’ns diu què escriure. Resulta paradoxal com, a deu mil quilòmetres de casa i sota l’embat constant dels obusos i els morters xinesos, hom se sent més lliure que mai.



No havia encara en Marcel acabat la seva frase quan una embranzida topà amb la furgoneta i l’envestí cap a un costat. Uns crits que esquerdaven l’ànima brotaven de l’acabat de despertat Fortuny en el que van ser diverses voltes completes del vehicle sobre si mateix.



El furgó va patir diverses sacsejades abans de quedar suspesa sobre un dels seus costats i en Marcel va perdre la noció del temps. El va deixondir la veu de la Patro, qui tenia el rostre ensutzat amb sang i confosa mirava als seus voltants. L’inexpressiu rostre del xofer, qui havia mort amb un crit encara marcat en les faccions, mirava amb ulls absents el cel estelat, tal i com el seu company. Per últim, en Fortuny semblava dolçament adormit al seu costat. En Marcel li va palpar el coll: el molt afortunat seguia viu.



—Ja venen —va mussitar la Patro.



En Marcel va tractar de girar el cap vers on assenyalava la dona però unes punxades al coll li ho van impedir.



—Qui vé, Patro? No em diguis que els nordcoreans…



Sota la lluna, els ulls de la Patro brillaven amb un fulgor d’argent.



Ells. Són ells.

 
joanet_33 | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]