F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La Porta del Final del Passadís (Pau)
IES Josep Lladonosa (Lleida)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  L'Aire de la Primavera

Eren uns temps tranquils en aquella vall, la primavera convertia aquells paratges en un quadre impressionista ple de colors brillants, fins i tot el riuet que vagarejava fent esses pel fons de la vall brillava amb una intensitat especial. Les aigües cristal·lines de la neu que no volia marxar passaven pel bell mig del poble.

El renegar d’un automòbil negre mentre intentava superar les llambordes d’aquell pontet solitari d’una pedra gris amb aires de marró trencava amb el silenci que dominava aquell poblet perdut en la Vall de fons, al bell mig dels Alps italians.

L’automòbil s’atura a la plaça de l’ajuntament, en baixen dues figures. Un nen, i un home rondant la cinquantena, vestit amb una casaca militar blava, i una barba canosa que dissimulava un rostre esprimatxat. El nen camina mig pas endarrere de l’home. No eren ni més ni menys que els hereus del Antonio Morro.

L’home gran era un coronel ja cremat de tot, solter, sense ningú més a preocupar-se que aquell nen poca cosa, primet i insegur que caminava atemorit al darrere d’aquella figura adulta.

-Senyor, on anem? – La veueta del nen sonava temorosa.

-A l’ajuntament a preguntar on està la casa de l’Antonio. – Sec com el pa de feia dos dies.

Ningú havia entès perquè aquell coronel retirat havia decidit treure al nen de l’internat i fer-se’n càrrec el mateix.

-No ho se xata, aquest homenot és molt estrany, mira com camina. I el nen, si és un trist mocós, però suposo que l’home aquest no volia estar sol en el casalot de l’Antonio. Amb tot el que ha passat en aquelles parets jo m’ho pensaria dos cops abans...

-Ja ho pots ben dir. – Dues dones, veïnes de balcó, havien trobat una distracció amb aquells desconeguts que havien aparcat a la plaça. Era un poble avorrit, menys tot el que estava relacionat amb l’home aquell ric, l’Antonio...

-Mama, mama! Que mires?

-Au Marina meva, que fas per aquí? No estaves amb l’avi? Va, apa, torna a dintre.

-Quants anyets té ja?

-Dotze ja, és fan grans molt ràpid. – Diu la mare de la Marina llençant un sospir, mig melancòlic, mig tranquil. – Va, que he de tornar a dintre. – Diu mentre es gira cap a l’interior de casa.

A l’ajuntament les coses anaven en una altra direcció.

-Hola, bon dia senyor Procolo, el meu condol per la mort de l’Antonio, era un home molt singular. Que els porta per aquí a vostè i aquest xicot? – L’alcalde parlava enèrgic.

-Miri, l’Antonio em va deixar casa seva, i bé, ell – diu mentre senyala al nen. – i jo ens volem mudar allà. – Mentre aquestes paraules surten d’aquella boca flanquejada per aquella barba espessa, la cara de l’alcalde sembla entrar en pànic. Es veu que tothom menys el coronel i aquell xicot sabia que passava en aquella casa.

Desprès d’uns segons sense ni reaccionar, l’alcalde, amb un to d’espant, ja estava pronunciant les indicacions per arribar al casalot de Antonio.

Un parell de quilòmetres separaven la seva nova casa del poble. L’automòbil renegava, rebufava, tremolava i cridava intentant pujar aquella carretereta estreta plena de corbes que duia a la casa.

El silenci, com en la resta del viatge fins allà, s’havia apoderat de l’interior del vehicle. El nen, Benvenuto, amb una mirada ensopida, veu allunyar-se el poble. Es fixa en el color de les façanes de les cases, en veia un parell de grogues, ah si, i una de vermella.

De sobte, apareix un bosc d’arbres del no res. Una muralla d’un verd fosc amb cara de mala llet.

-I aquí està! – Mig emocionat, i forcejant amb el volant per intentar aparcar davant de la porta de la casa.

Havien entrat amb el cotxe per la reixa principal, mal tancada. En el seu origen devia estar pintada de negre, ara, era només un tros oxidat de ferro lluitant per sobreviure.

La resta del jardí, i bé, la façana de la casa estaven igual. El que abans devien ser unes heures verd clar, ara era una teranyina de marró fosc, una muralla seca, de mort. Hi havia uns rosers, mig ensalvatgits, entre unes herbes altes que dissimulaven el vermell intens, sense fons, de les roses que poblaven les seves branques.

Tant els porticons com les finestres estaven sencers, això si, totalment descolorits, tot i que encara s’ensumava el vermell del que devien estar pintats. Un cop, de sobte, el torna al món real, Antonio estava intentant obrir una porta amb un pany que es negava a girar.

Una empenta més tard i la porta havia cedit.

-Haurem de canviar aquest pany... – Remuga el coronel. – Va Benvenuto, entra.

No havia acabat la frase que el nen ja corria cap a l’interior d’aquell casalot. Un vel de foscor i pols recobria tot l’interior. Feia fred, allà, enmig de tota l’arbrada, no tocava el sol. Dels fins narius de Benvenuto en sortia un nuvolet de baf.

Just a l’entrada, a la dreta, darrera d’un envà, s’estenia una gran sala. Allà dintre, del sostre en penjava un gran canelobre. El fil de llum que entrava pel finestral, li projectava al terra una ombra que semblava una gran teranyina.

Un sotrac. Fa un salt que li sembla haver tocat el sostre, el seu oncle havia encès aquell canelobre. La llum groguenca il·luminava la sala, una enorme llar de foc la presidia, al voltant, hi havia, el que semblaven les figures d’un sofà i una butaca cobertes per una manta.

Explorar la resta de la casa tampoc li havia portat massa estona, unes escales recobertes per una moqueta mig descolorida, del mateix vermell que aquells porticons, duien a un pis de dalt avorrit. Quatre habitacions, dos lavabos, i una porta tancada amb clau.

S’havia triat l’habitació de la punta de tot del passadís, la del costat de l’habitació tancada. Li agradava perquè era la més gran, i tenia un escriptori enorme. Al primer calaix hi havia trobat una ploma d’escriure i paper en blanc, però, hi havia una cosa que el devorava per dintre, el calaix de baix de tot estava tancat amb clau.

Això el molestava, li recordava a l’internat, on tot estava prohibit. Odiava l’internat. La seva mare l’havia tancat allà. Un dia, el director l’havia cridat i li digué: “Fill meu, la teva mare ha mort d’un accident de cotxe, però el teu oncle ha decidit seguir pagant. Així que queda’t.”

Tenia 7 anys. Va arrencar a córrer i es va tancar en un lavabo a plorar. L’altra vegada que el director l’havia cridat havia estat per dir-li que el coronel el treia d’allà. Ja no hi tornaria. L’única alegria que li havien donat en aquell despatx.

Estava assegut a la cadira, ja començava a fosquejar i havia encès l’espelma de l’escriptori. Portava quinze dies allà, suficient temps com per trobar la biblioteca de la casa. Estava intentant llegir un llibre que havia trobat per allà, molt estrany. Un noi que es transformava en un insecte enorme, “La Metamorfosi” es deia.

-Benvenuto! Vine que hem de parlar. – El seu tiet el cridava des de la sala, es passava les tardes mirant com cremava la llar de foc.

-Què vols?

-Aquest matí he anat a parlar amb la mestra de l’escola. M’ha dit que hauries de començar a anar a classe demà mateix. Tot el que necessites ja t’ho donaran allà, així coneixeràs més nenes i nens de la teva edat que no et pots passar tot el dia trastejant per aquí. – El seu to, ferm, encara que cansat, no deixava lloc per a queixar-se. Tampoc ho hagués fet, allò d’anar a una escola normal li venia de gust.

-D’acord. – No va poder evitar fixar-se en que a la cara del seu oncle il·luminada només per les flames del foc s’esbossava un somriure.

Tota la casa estava mig a les fosques, i hi havia molt de silenci.

Feia una setmana havia arribat l’Esme. Sebastiano havia decidit contractar-la perquè fes les feines de casa. Estaven tots tres sols en aquell casalot.

Es seguia respirant olor a misteri, semblava que l’ambientador de tot aquella olor fos la porta tancada amb clau del passadís. Havia remenat per tot arreu en busca d’alguna clau que pogués obrir aquell pany. No n’havia trobada cap.

El que si que havia trobat era una caseta al mig del bosc de darrera del casalot. S’havia despertat un matí, havia vist una cosa que brillava allà al mig del bosc. Era com si hi hagués un mirall enorme fent-li la rateta just a la finestra de l’habitació.

Aquell mateix matí havia sortit, i desprès d’una estoneta caminant s’havia trobat amb una caseta d’una fusta molt fosca, tenia una sola finestra, just al costat d’una porta del mateix vermell agonitzant dels porticons de casa.

La porta estava tancada i les cortines passades. Seguia sent un misteri el que hi havia dins. Igual que l’habitació, igual que el calaix.

L’hora de sopar era sagrada, els primers dies, per culpa de la seva impuntualitat s’havia quedat sense menjar. Es sopava a dos quarts de set, quan sonava el rellotge de paret que hi havia a la sala.

A l’acabar, el seu tiet deia bona nit, i se n’anava a la seva habitació. L’Esme recollia els plats i marxava. Es quedava sol. Al començament es dedicava a explorar, fins que, avorrit de caminar sense rumb, s’havia posat a llegir el que trobava per allà.

Però aquella nit estava nerviós. No es podia concentrar amb el llibre, sentia que llegia i no entenia res. Notava com unes pessigolles a baix de la panxa que no el deixaven tranquil. Tenia ganes d’anar a l’escola.

Assegut a l’escriptori jugava amb la ploma que havia trobat el primer dia, tenia la mirada perduda mentre somiava com seria anar a una escola normal. Es recolzava amb les dues potes del darrera de la cadira, fins que pum! Havia perdut l’equilibri i ara estava al terra.

Desprès d’incorporar-se, s’adona de que se li ha caigut el tap de la ploma al terra. S’ajup per buscar-lo. No veu res, la llum tènue de l’espelma no arriba allà sota de l’escriptori. Clonc! Es dona un cop de cap mentre s’aixeca. Vols parar ja!?

Amb el platet de l’espelma a la mà es torna a ajupir.

Allà estava, just a on la paret i el terra es trobaven. Devia haver rodolat. S’estira tot el que pot per agafar-lo. Però mentre el nota a la punta dels seus dits es fixa en una espècie de reflex estrany. Hi havia una clau metàl·lica, molt petiteta, enganxada sota de la taula. L’agafa.

Deixa l’espelma al damunt de la taula i l’apropa a la seva llum rugosa. Brilla. És molt petita, serà del calaix.

S’ajup per a buscar el pany. Nota com gira la balda, quan estira el pes el sorprèn. Ha de fer força per a estirar-lo. En treu un llibre de tapes blanques sense res escrit apart d’un nom escrit a mà en tinta negra, la mateixa que la seva ploma. Sofia.

Aquella nit ja no dormiria més.

-Aquest és el Benvenuto, el vostre nou company sigueu amables amb ell. – La mestra parlava amb un toc d’advertiment, com si ja sabés que era precisament el que no pensaven fer.

Amb un gest el convida a asseure’s. Totes les taules estan posades en parelles, i no queda cap lloc lliure al costat d’un nen. Una noia de cabell negre està asseguda sola al fons de la classe, comença a caminar cap a ella. Nota l’alè fred de les mirades dels altres, un fred metàl·lic. Se li claven com punyals.

S’asseu al costat de la noia, està dibuixant a la seva llibreta.

Aixeca la mirada cap a ell, i somrient:

-Marina, em dic Marina.
 
Pau | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]