F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

UN VIATGE SENSE FINAL (gemmiti)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Jordi Sierra i Fabra)

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.




Capítol 1:  UN DIA ESPECIAL

Va començar a mirar al seu voltant però no veia res, només arbres, gent passejant a les seus mascotes, llegint llibres, grups d´amics i sobretot moltíssims xiquets de totes les edats jugant. Pensava que habia sigut cosa de la seua imaginació així que va tornar al seu món, ningú sabia mai en què estaba pensant, en els seus plans de futur, algun problema personal… qui sap. Era un home molt solitari, alt, moreno, ulls verds, físic tonificat, molt guapo la veritat, però mai parlava amb ningú, o almenys quan anava al parc. Però de sobte, va tornar a escoltar el plor una altra vegada, es va alçar ràpidament del banc en el que estaba assegut i va buscar de nou, el plor no cessava, cada vegada anava a més i més. La seua mirada es va fixar en una gran palmera que hi havia a uns metres, semblava que el soroll procedia d´allí, es va acostar i va veure a una xicoteta nena d´uns cinc anys. La pobre estava plorant desconsoladament, no hi havia qui la parara, portava una nina que pareixia bastant vella, no s´apreciava de quin color era, estaba negra com si estiguera cremada.

-Per què plores xicoteta? T´has perdut? – Va preguntar-li Franz.

La nena no contestava, va continuar plorant, Franz es va posar nerviós, no sabia com actuar amb xiquets a pesar que desitjava formar una familia en un futur no molt llunyà. Així que va decidir anar al quiosc a per llepolies a veure si així conseguia animar-la un poquet. Quan va arribar seguía en el mateix lloc, no s´havia mogut.

-Agafa´l, és per a tu.

La xiqueta es va quedar sorpresa, amb certa cara de dubte, va agafar la bossa i pareixia que no savia el que era, com si no haguera vist res paregut mai. Es va portar un trosset a la boca i la seua expressió va canviar en segons, ara pareixia més contenta.

-Com t´anomenes?

No entenia l´idioma. Franz li va intentar preguntar en anglés però es va quedar igual que al principi, així que va decidir comunicar-se per mitjà de gestos. Va començar a fer senyals bastant rares i de prompte…la nena va començar a riure! Es va quedar sorprés, era un home tímid pero pareixia que amb la xiqueta no ho era tant, havien conectat molt bé. No es van aconseguir entendre, així que va cridar al 112 i van arribar de seguida.

-S´anomena Delu, és un nom africà molt comú -va dir el policia.

-I on viu? – va preguntar preocupat Franz.

-Pel que em comenten viu al centre d´acollida que hi ha a uns cinc carrers, han eixit tots els xiquets d´excursió i a l´hora de la volta pareix que s´ha despistat, estarà de volta de seguida.

-Puc acompanyar-vos?

-Com vulgues.

Als cinc minuts ja estaven en la porta del centre y de seguida van eixir dues monitores. Es notava que estaven preocupades per Delu. Va arribar l´hora de la despedida i la nena li va donar una abraçada a Franz. Tots es van quedar impactats ja que, segons les monitores només portava una setmana a Espanya i no havien aconseguit traure-li un somriure.

-T´agradaria fer-li una visita de tant en tant a Delu i jugar amb ella? Crec que pot ser bo per a ella – va dir una de les monitores.

-Clar que si! Ací estaré! – va contestar Franz emocionat.

Franz se´n va anar a casa a descansar després d´aquell llarg dia i quan va arriba li va comptar a la seua dona, Clara, tot el que havia passat en molt poc de temps.

-Ai! Segur que es una nena fantástica, jo també vull conéixer-la! – va dir Clara.

Clara y Franz eren una joven parella que estaven desitjant tindre fills, els adoraven, però per desgracia els estaba costant moltíssim, ho havien intentant moltes vegades i no hi havia manera.
 
gemmiti | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]