F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Cinc-centes cartes que mai et vaig fer arribar (Sentiments en paper)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Jordi Sierra i Fabra)

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.




Capítol 1:  Nostàlgia

Feia calor però una fresca brisa va acariciar el seu cos lentament. Se li va eriçar la pell, enmig del parc, on tot va quedar paralitzat per un moment. Passats diversos segons va tornar a la realitat una mica confús i amb el front banyat en suor. Va començar a mirar al seu voltant i en girar-se per complet, uns metres més enllà, apartada de la multitud que corretejava sobre la lluent gespa, hi havia una nena petita asseguda sobre una roca. La seva pell era molt pàl·lida, la qual cosa feia que destaquessin molt els seus llavis color cirera i els seus ulls anyils. Dues trenes de color castany que semblaven no tenir final decoraven la part superior del seu cap. Portava posat un vestit de flors molt simple que li arribava fins als genolls. Era veritablement adorable, va pensar ell, i això que Kafka mai havia sentit cap mena d’estima pels nens.



El soroll dels plors va desaparèixer quan un home de gran estatura se li apropà i, acuradament, la va aixecar per recolzar-la sobre la seva espatlla. Va començar a donar-li copets a l’esquena per tranquil·litzar-la i lentament es van anar allunyant. Kafka, encara en el mateix lloc, va contenir les llàgrimes que se li havien acumulat en aquests minuts, llàgrimes que malgrat ser recents tenien desenes d’anys, ja que des de feia temps Franz Kafka havia anat envellint a poc a poc amb elles al seu interior. Ràpidament va decidir buscar la sortida del Parc Steglitz i anar al seu domicili.



Va aparcar el cotxe al mateix lloc que tots els dies, va sortir-ne i es va dirigir gairebé corrent cap a la porta de casa seva. Una vegada dins va recolzar la seva esquena contra la paret deixant-se lliscar fins acabar assegut al terra amb les mans cobrint-li el rostre. Va ser llavors quant tota aquella tensió, totes les cadenes que havia fermat i cadenats que havia tancat es van trencar esclatant en mil records, mil emocions, en forma de petites gotes d’aigua. «No ho estàs fent bé... no vals per això... mai em contes res... Que potser no confies en mi?... Atura!... Deixa’m!... Amolla’m...». Li va començar a faltar l’aire i el pit li feia mal. Confiava que faltés poc perquè s’acabés. Es va aixecar i, lentament, amb ajuda de la barana, va aconseguir arribar al pis superior, allí es va dirigir directament al bany. Va encendre l’aixeta de la dutxa i va esperar fins que sortís aigua tan calenta que gairebé arribés a bullir. Es va introduir sota l’aigua i va sentir com tota l’angoixa s’anul·lava i acabava desapareixent pel desguàs. S’havia desfet de tota la pena, però aquesta va deixar el seu cos totalment exhaust, perquè combatre contra ella mai era fàcil, així que va decidir anar-se’n al llit. Una vegada es va estirar sobre el suau i folgat matalàs no va trigar ni tres minuts a adormir-se.



-Papii!- crits sense consol -Papii!- cridava sense parar amb la seva dolça veueta en busca d’ajuda -Papi.., agafa’m en braços, agafa’m- sortia de tots costats, però no es veia res.



Es va despertar sobtadament, més alarmat que unes hores enrere amb la seva experiència al parc, li va costar uns minuts adonar-se’n que tan sols havia estat un somni. Per què se li havia quedat tan marcada la imatge d’aquella nena que fins i tot somiava amb ella? Per què la seva veu era capaç de ficar-se al seu cap d’aquesta manera? Què tenia d’especial aquella nena en comparació a les altres que rondaven al seu voltant al parc de Steglitz?



No va tornar a tancar els ulls en tota la nit. Així que a les sis es va preparar un cafè i es va posar a recollir el seu despatx que encara estava ple de caixes a causa de la mudança. Va obrir la primera caixa.



-La Metamorfosi, El castell, bah tot coses del passat- va afegir amb desinterès en la seva ment.



La següent estava plena d’aparells electrònics i cables.



-No hi ha res interessant ni necess...- li va tallar la frase una foto que va aparèixer en obrir la tercera caixa.



A la imatge s’apreciaven els seus cinc germans, la seva mare, el seu pare i el seu avi. Va recordar novament tot el que el seu pare havia arruïnat en la seva vida, tota la inseguretat que li va transmetre, tota la por amb la qual el va fer viure, tot el fracàs que li va tirar a sobre. Sentia enveja de la nena ploranera del vestit de flors, pel bon pare que tenia, que la consolava quan estava trista i segur que sempre la cuidava i la feia sentir la reina del món sencer.



A la tarda va sortir com sempre a fer el seu passeig diari. Donava la volta al llac, travessava el jardí de flors i acabava asseient-se en una cafeteria enfront del parc per a prendre's una xocolata calenta mentre el sol desapareixia lentament. Quan va arribar a la vora del llac, es va asseure en un banc de fusta envernissada i va treure de la seva bossa un petit sac amb pa dur, el va obrir i en va treure un tros, llavors, va començar a esmollar-lo i a llançar-lo als ànecs que nedaven per la superfície d'aquell bell llac d'aigua quasi diàfana. Als tres minuts va aparèixer una nena corrent en direcció a Kafka.



-Jo també vull donar de menjar als aneguets! -cridava.



No s’ho podia creure, era la nena de l'altre dia. Va intentar contenir-se. Franz li va oferir pa perquè el tirés a aquells animalons que suraven tranquil·lament. Ella es va acomodar al genoll de l'home, ell va fer un gest d'apartar-se per evitar aquell moviment de la nena, però va acabar permetent-ho, la noia no se’n va adonar. Kafka tremolava i començava a suar. Feia molta calor. No obstant això, aquella nena era feliç, la seva cara mostrava un somriure radiant que delatava unes dents d'un blanc immaculat, aquesta vegada vestia una samarreta de molts colors i una faldilla negra… a Franz Kafka li va caure una llàgrima, després una altra i una altra, en aquest moment va obrir els braços i va abraçar la nena amb totes les seves forces, necessitava aquella abraçada emotiva. Però just en aquell moment va arribar la mare de la nena corrent mentre cridava… semblava enfadada...
 
Sentiments en paper | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]