F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Ella (Pabloper)
IES RAMÓN CID (Benicarló)
Inici: Bitllet d’anada i tornada (Gemma Lienas)

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?




Capítol 1:  ELLA

“Ella”



Casset 5.Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...
T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Sí.

T: I?

S: 39 quilos.

T: Llavors, què trobes que he de fer?

S: No vull ingressar, Robert. No m’agrada estar tancada.
T: Marta, no estaràs tancada. El centre és el lloc perfecte per a la teua recuperació. Saps que, quan estigues curada, podràs tornar a casa. Però has de col·laborar.

S: No. Si m’ingresses, em tornaré a escapar. Tu no ho entens, Robert, la meua família està en perill!



Marta sabia que Robert estava perplex. El seu cas li resultava molt curiós perquè no semblava la típica adolescent amb problemes alimentaris. Era més que evident la pèrdua de pes que havia sofert en els últims mesos. El fet de ser veïns i conèixer-la des que va nàixer li havia ofert informació molt valuosa que, evidentment, ella no anava a donar-li. Els seus pares van decidir parlar amb ell mesos després de l’arribada de la seua nova germana.

Sí, eixa nena, l’adoptada. Ella era la causant de la seua primesa. Des que va arribar a casa la seua vida va canviar radicalment, del dia a la nit, de la llum a la foscor. Però això, a Robert, no li ho podia dir. A ell també l’havia embruixat.

………………………..


La xiqueta surava amb els braços en creu i la cara girada cap al fons del llac. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. El seus cabells daurats semblaven més foscos a la llum de la lluna.

El que havia de passar, va passar. Així de simple. Marta sabia que ja no hi havia tornada enrere, això era més que evident veient el cos de la seua germana balancejant-se suaument en l'aigua. A penes havia tingut temps de veure en els seus ulls aquella expressió de sorpresa i fàstic alhora, però l'havia vist. I, en aquell moment, va saber que havia guanyat. La seua mort no era el premi de res, era la seua venjança. Freda, calculada, planificada durant mesos, des del mateix moment en què va entrar per la porta de casa agafada a la mà de la seua mare.


Però al principi la va enganyar. El seu cabell ros i els seus grans ulls clars, sempre amb eixa expressió de sorpresa de qui sembla que descobreix el món cada dia i a cada moment, unit al color de la seua pell, tan blanca i translúcida, la convertien en la viva imatge de l'àngel vingut del cel per a salvar a una família tocada per la desgràcia. El seu somriure permanent en els llavis, els seus moviments tranquils, sense plors ni crits tan habituals en xiquetes de la seua edat, resultaven una mica estranys després d'haver viscut just el contrari amb Marc.



Marc… Tot va començar per Marc o, més aviat, per la seua absència. La seua mort, per inesperada, els havia sumit, a ella i als seus pares, en una existència absurda i monòtona. Els seus crits a tota hora i els sons del seu patinet en recórrer el corredor del primer pis, havien sigut substituïts per un silenci molest trencat per les converses dels seus pares darrere la porta de la cuina i pels plors de la seua mare en el bany, quan creia que no hi havia ningú a la casa. El seu negre cabell arrissat i les pigues de la cara, sempre somrient, només podien recordar-se en les fotografies que els seus pares havien penjat a la saleta. Però Marc ja no tornaria. Aquell maleït conductor els havia arrabassat el motor de les seues vides i, quan semblava que res pitjor podia passar, va arribar ella.


Després de dos anys de visites a centres socials, reunions amb psicòlegs i valoracions, van rebre la trucada. La seua mare va decidir “comprar-se” un nou fill, com qui es compra unes sabates noves perquè et pugen l'ànim, o cerca en la gossera municipal un gosset que substituira al que un imbècil et va atropellar. El seu pare poc va haver de dir. Ell volia que la seua dona fóra feliç, tots els dies i a tota hora. Només volia que es desprenguera d'aquella capa de tristesa que arrossegava durant anys i tornara a somriure. Quant a ella, semblava que ni existia. Ningú li va preguntar si volia tindre una nova germana o si li abellia compartir als seus pares amb una estranya que venia d'una llar difícil. Ningú podria substituir a Marc i, pretendre-ho, era viure en un món de superficialitat.


Les primeres setmanes amb ella a casa van transcórrer amb normalitat. El dormitori del seu germà es va convertir en un pastís de nata i maduixa, amb estrelles platejades en el sostre i princeses somrients que saludaven des de les prestatgeries. La seua mare ja no parlava de Marc, ara les seues converses giraven entorn de la roba que havia de comprar-li a la xiqueta o dels berenars amb una amiga o altra, que tenia una filla de la seua mateixa edat.


La veritat és que a Marta li donera tot igual. Sembla que, en complir catorze anys, la vida et regala un món únic i personal en el qual pots entrar, tancar la porta i oblidar que hi ha coses que passen fora. En el seu món ocorria el que ella volia i entrava qui ella volia. I, de moment, la nova no anava a entrar. No per gelosia, no es tractava d'això. És que hi havia alguna cosa en ella que posava els pèls de punta i no solament a ella. Fins i tot Bola, el seu gat siamés, fugia de la nena quan la veia aparéixer.


Però no van ser les males vibracions el que van iniciar les seues sospites que aquell angelet no era, per a res, el que volia aparentar. No era de les que viuen d'ensomnis i suposen o imaginen. “Veure per a creure”, eixe era el seu lema. I ja ho crec que va veure, i molt.


 
Pabloper | Inici: Bitllet d’anada i tornada
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]