F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Decadència de supervivència (Double Trouble)
IES Milà i Fontanals (Vilafranca Del Penedès)
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Jordi Sierra i Fabra)

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.




Capítol 1:  INICIS

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços…

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d'uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors…

El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci…

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.

Aquell silenci…

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés.

Aquest so em va fer tornar a la realitat. Aprofitant el viatge de negocis a Praga, havia decidit visitar el cèlebre parc Steglitz de la famosa biografia de Franz Kafka. M'agradaria pensar que aquest mateix banc on sóc ara mateix, en un temps no molt llunyà, s'hi trobava ell també amb les mans plenes de tinta i els dits esgotats de tant escriure. I això em fa considerar el fet que el més probable és que en aquest indret, Franz Kafka va inspirar-se per escriure la seva obra mestra, La Metamorfosi. Curiós mot el de metamorfosi, acostumem a relacionar-lo amb aquella eruga que esdevé una bella papallona, però què passa quan és just tot el contrari?

Ara mateix, sóc la viva imatge d'en Gregor, el protagonista transformat en insecte confinat a la seva habitació, marginat i incomprès.

Es podria dir que no és l'únic tret que els dos compartim. La tràgica realitat és que sóc coneixedor del meu propi reflex, reconec els meus ulls blaus safir, els meus rinxols atzabeja, però no puc veure més enllà d'un estrany. O, senzillament he arribat a tal punt que no vull acceptar el meu veritable jo? Ara mateix sóc el fruit caduc del qual un dia va ser una dolça fruita envoltada de múltiples aromes inconfusibles i essències inimitables. Malgrat tot, jo no pretenia que fos així, mai ho vaig voler. És senzillament que la meva imatge amb el temps s'ha anat esvaint a poc a poc, com les aigualides pinzellades d'un quadre de Picasso i jo no he pogut fer-hi res al respecte. Sento com si hagués vist la meva vida avançar lentament durant tots aquests anys i jo no hagi estat capaç de poder-la controlar, com si ja no fos posseïdor d'ella. Així que si, certament potser sí que m'assemblo a en Gregor i duc totes les seves estranyes actituds. Ara bé, hi ha un notable tret que ens diferencia, el que finalment esdevenim. Ell canvia, evoluciona independentment del resultat, mentre que jo no he canviat ni m'he transformat, simplement tot allò que abans era, ara ja no sóc.

Sempre m'he considerat una bona persona. Reconec que sóc ambiciós en alguns aspectes i sovint aspiro a massa a la vida tot i la meva poca fortuna. Mai hauria pensat que això hagués suposat un inconvenient, és més, volia pensar que feia bé sent així. No obstant això, suposo que estava ben equivocat.

És curiós quan veus a les notícies casos de delinqüents i convictes destinats a romandre de per vida en aquell antre de brutícia i perdició com és la presó. Et passen pel cap milions de preguntes sobre que l'haurà portat a actuar així o en què estaria pensant a l'hora de cometre tal crim. Després, et dius a tu mateix que mai series capaç de fer quelcom semblant i que la gent que acaba allà és només perquè ells s'ho han buscat. Però no tot és com sembla i com segurament haureu escoltat molts cops, no es poden jurar promeses que més tard no podrem complir. Així que si, efectivament, uns mesos més tard em vaig veure embolicat en una situació semblant, digna de notícies i premsa inclosa. Però us diré una cosa, jo no sóc així i mai ho he estat. Jo no sóc cap delinqüent que surt a les notícies i del qual tothom hi parla. Jo no em mereixia el que va passar i tampoc mereixo la vida que porto. Jo no sóc una mala persona ni mai li he desitjat el mal a ningú. És per això, que cada vegada que em miro al mirall veig una imatge deformada, una versió meva que desconec, una persona que no definitivament no sóc jo. No em reconec i molt menys reconec tot el que va passar aquell 22 de novembre, perquè aquell dia em canviaria i em condicionaria fins al final dels meus dies d’una manera que mai hauria imaginat.
 
Double Trouble | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]