F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Pronunciar-te immortal (morrigan)
IES Maria Bell-lloc (Bigues I Riells)
Inici: Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà)

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.




Capítol 1:  Gris marenga


El llamp



Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.


***



T'he escrit tantes cartes sense ser-ne tu conscient, amor, que si algú les llegís totes et coneixeria quasi tan bé com jo. O em coneixeria a mi, o a nosaltres. La veritat és que ens he descrit tantes vegades que en la meva ment ja ens hem fusionat en una sola ànima. De saber-ho, et pronunciaries immortal, ho sé. Parafrasejaries a algun autor important, d'aquells que tant t'agradaven i de qui, fos qui fos, jo mai n'havia sentit a parlar. Afirmaries que no t'ho mereixies, com aquella nit de juny quan vas atrapar-me dibuixant la teva silueta en la sorra i confessares que no et creies suficientment especial com perquè la teva essència quedés plasmada eternament.

T'he escrit tantes cartes, amor, que he adquirit la capacitat de composar-les sense la necessitat de paper i ploma. Aquestes van quedar enrere mesos enllà, ara romanen ben quietes, tancades en un calaix amb clau esperant ser enviades a un destinatari que mai arribarà. Les epístoles que t'escric són ara més perilloses i traïdores. Les redacta, involuntària, la meva ment. Les paraules volten pel meu cap en un desordre organitzat que no deixa pas a cap mena de filtre i, en conseqüència, m'exposen més del que estic disposada a acceptar. No obstant aquests vocables no sortiran mai de dins meu, em voletegen per tot el cos sense cessar. Induint a la meva ment a un estat impertorbable on només hi tens lloc tu. I els records. I els somriures. I les nostres mans. I els secrets. I les nostres pells, nues, juntes. I la platja. I les flors. I les llàgrimes. I...

Ja m'hi he resignat, amor, a escriure't infinites cartes fins que arribi el dia en què ens tornem a veure. Potser llavors te'n parlaré de tots els escrits que duen el teu nom. Encara que em fa l'efecte que no és tan secret com em penso. Ho noto. Ho noto en la gent, en la cara que posen quan em pregunten per tu. En la seva forma d'arronsar els llavis abans de deixar anar la bomba, com si tinguessin por de trencar-me amb una sola interpel·lació. I si un grapat de quasi desconeguts és capaç de treure'n l'entrellat amb només una mirada, com no seràs capaç de fer-ho tu. M'agradaria preguntar-t'ho. Fins a quin punt ho sabies? Fins a quin punt n'eres conscient que estava enamorada de tu? Al capdavall, només cal veure'm la brillantor dels ulls.

Avui és un dia fosc, amor. Dels teus preferits. El cel està encapotat, des d'ahir que sembla haver oblidat aquell color blau tan característic per donar pas a un gris marenga, desgastat, quasi ranci. Avui plou, i jo ja fa temps que camino sense cap destí en concret. La pluja cau impassible colant-se entre els edificis i, ajudada pel vent, sem clava als trossos de pell nua com mil agulles afilades. L'aigua que cau s'emporta qualsevol resta de boira, abans densa, pel clavegueram. Fa estona que el paraigües ja no és una extensió de la meva mà que em protegeix vagament de les gotes que cauen, ara descansa dins la meva bossa. Les poques pertinences que duc al damunt deuen ser ben xopes, però aquest fet no em suposa gaire mal de cap, ara no. Camino pels carrers com un fantasma. Amb parsimònia recorro tots aquells racons que temps enrere van trepitjar junts els nostres peus. A mesura que la intensitat de la pluja augmenta, és cada cop més destacable el contrast del meu pas lent, sense rumb, amb el de les poques persones que queden encara a la intempèrie. M'hi aturo i les observo. T'imagino al meu costat, amb els ulls enfocats exactament cap al mateix lloc que els meus. Gairebé puc escoltar la teva veu -greu- manifestant la teva irritació cap a aquells que fugen d'allò que tu consideres vida i puresa. "No en són dignes" xiuxiuejo en un fil de veu que, per uns instants, em sorprèn. Com si l'ordre de dictaminar aquelles paraules no hagués vingut pròpiament donat pel meu cervell, sinó pronunciat pel teu ésser a través dels meus llavis.

La pluja ara em recorda a tu, amor. Ja et vas assegurar que així fos, oi? Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, amb l'esperança d'escoltar una resposta que no vindrà mai, d'aquell dia en què els nostres ulls van topar-se per primer cop. Plovia. Jo encara no t'havia vist. Culpa potser del meu pas dinàmic i àgil que buscava refugi sense gaire èxit sota els balcons goterosos del barri de l'Eixample, o de la meva forma de caminar, quasi mecànica, amb els meus ulls permanentment fixats a terra. Tu venies en sentit contrari, amb la mirada alçada. Escorcollaves el cel com si els núvols, per a mi monòtons i tristos, quasi de dol, fossin el fet més extraordinari que havies vist mai. Vas somriure en interceptar la meva mirada curiosa i embadalida. I al fer-ho, jo, que mai no havia vist ningú somriure de la manera en què tu ho feies, vaig quedar hipnotitzada. Sense ser capaç de treure't la mirada del damunt. Si hagués de dictaminar un instant en concret en el qual les nostres ànimes varen agafar-se de les mans per primer cop, no dubtaria en escollir aquell. Quan les nostres mirades, fixes una en l'altra, varen dansar i entrelligar-se sense ser-ne nosaltres conscients. Vaig tenir -i encara la tinc- la indubtable certesa de què si, en aquell moment, haguéssim mesurat la longitud dels nostres passos o escoltat el batec dels nostres cors, hagueren resultat exactament idèntics. Com si fóssim un mateix individu en dues localitats diferents. De tal manera varen sincronitzar-se les nostres passes que els nostres peus van frenar uns justament davant dels altres.



Quantes possibilitats hi havia, amor, de què compartíssim aquell petit porticó blanc i descuidat com a destí final de les nostres passes i principi de la nostra història?

 
morrigan | Inici: Canto jo i la muntanya balla
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]