F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La Cova dels records (larian)
Escola Sant Andreu - Manyanet (Col·legi Jesús, Mar (Barcelona)
Inici: Història de Leandre i Hero (Joan Roís de Corella)

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.




Capítol 1:  El llibre

Capítol 1



En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.



Com es veieren Leandre i Hero



Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig. Hero va dirigir-se a sa mare, amb la idea de preguntar-li pel noi captivador amb qui acabava de creuar la mirada més intensa que mai havia experimentat. En trobar-la, però, aparegué sa germana amb son pare, el governador de Sestos, i no gosà.

La festa acabà molt tard i, per gran content d’Hero, sa família va convidar la d’en Leandre a passar la nit a la gran mansió que posseïen, i ells acceptaren molt agraïts la invitació.

Ja sopant, el governador de Sestos i l’emperador d’Avidós, pare d’en Leandre, es van endinsar en una discussió, amistosa, de les formes de govern, i tots dos concordaren en les diferències que cadascun tenia a la forma de governar el seu respectiu país, però acceptant els avantatges i les desavantatges de les dues formes (república i monarquia). La conversa s’allargava i s’allargava, però ni Hero ni Leandre van entendre ni una sola de les paraules del que parlaven. Estaren ells immersos en un joc de mirades furtives.

Gaia, Hero, acompanyeu als nostres magnífics hostes a les seves estances, si us plau.

Sí, pare – contestaren les dues noies gentilment.

Gaia era la germana petita d'Hero, i malgrat que es portaven només un any, eren molt diferent l’una de l'altra. Hero era el prototip de la bellesa: alta, rossa ulls grans i d’un blau impressionant, amb una gràcia en tots els seus moviments bastant aclaparadora. En canvi, Gaia no era tant alta com sa germana, sense arribar a ser del tot baixeta, tenia cabells castanys, ulls d’un color melós, amb una forma més aviat ametllada, i era una mica més tosca en els moviments, però s’esforçava molt per estar a l'alçada de la seva germana, i havia après des de ben petita que ser gelosa només li portava patiment. Ambdues confiaven plenament l‘una en l’altra.

Gaia, molt intuïva, digué:

Majestats, em sembla que no hi ha habitacions contigües. Si em concediu el plaer de seguir-me, els acompanyaré a les seves estances, i la meva germana Hero s’encarregarà d’acompanyar el seu gentil fill.

Hero mirà a sa germana amb expressió mig sorpresa, mig agraïda, mentre aquesta dirigia els convidats al pis de dalt de la mansió per les escales de marbre, les principals.

Leandre i Hero van encaminar-se pel passadís desert, en silenci. Leandre, que era més aviat tímid, caminava amb la mirada clavada endavant, buscant paraules per dirigir-se a ella…

De sobte, sona el timbre de l'oficina i m'espanto. Tanco el llibre i el guardo en poc més de tres segons. De seguida entra el Dani d'una revolada, i diu:

– Senyoreta Domènech, tenim una clienta, i la pobre està bastant esverada…

– Bé, doncs fes-la passar, però intenta relax…

No arribo a acabar la frase, que ja ha sortit per la porta. En part entenc la reacció del meu becari, ja que des que s'ha escampat la veu que el meu pare em va deixar l’agencia a mi (una dona) el nombre de clients s'ha reduït massa. És clar, no tenim cap problema econòmic, però això és més gràcies a l'herència milionària que vaig rebre per part de la meva estimadíssima i fugada mare que per cap altra cosa.

S'obre la porta del despatx, i entra una joveneta que no ha de tenir més de vint anys, vestida amb un senzill vestit rosa, i sabatetes sense taló. Només veure-la sé que aquest serà un bon cas.

– Hola. Sóc la detectiu Domènech. Dàlia Domènech. En que us puc servir?

Estenc la mà, i la noia l’estreny, amb més força de la que jo hauria esperat.

– Bon dia. Em dic Àngela Aranda

Aranda. Conec el cognom, encara que no sabria dir de què. El meu cervell comença a unir els punts mentre ella continua parlant.

–. Necessito la seva ajuda. Potser ha sentit a parlar del meu pare, Antoni Aranda.

D’això em sona. És l’autor del meu llibre preferit, i que m’estava rellegint fins feia pocs minuts, encara que desconeixia que aquest tingués una filla. Faig que sí amb el cap, i ella segueix:

– Un dels seus llibres reescriu la història de Leandre i Hero, la llegenda grega...

Torno a assentir, i com que em sé el llibre de memòria, i evito que m’expliqui l’argument, i la tallo perquè se centri en els fets.

– L’he llegit, sí.

Aquesta afirmació provoca una reacció per part de la noia una mica inesperada, entre sorpresa i orgull.

– Aleshores, deu saber que una gran part de la versió que va escriure el meu pare està centrada en una cova de Grècia. Doncs bé, com suposo que també deu saber, el meu pare va morir fa dues setmanes, després d’una llarga malaltia degenerativa.

Torno a assentir. Assabentar-me d’allò va ser el que em va fer tornar a obrir aquell llibre, després de tants anys. Malgrat tot, hi ha alguna cosa que encén una alarma al meu cervell, encara que no sé ben bé què és. Potser el seu to de veu, més fred que l’Antàrtida? Em dic a mi mateixa que cadascú processa el patiment d’una manera diferent, i que potser ella és així de freda per amagar el seu dolor. Sent justos, quan la meva mare va fugir, jo em vaig amagar darrere un mur d’indiferència, i vaig fer el mateix quan em va arribar la carta que m‘anunciava la seva mort. La senyoreta Aranda continua amb una veu robòtica, com si hagués assajat el que volia dir:

– Doncs bé, just abans de morir, em va dir que la cova era real, que havia tret tota aquella informació d’uns antics arxius, on es parlava de la cova, i de llegendes antigues, una de les quals és la que surt al llibre. Ell sempre havia volgut trobar-la, i esbrinar que hi ha de real i que no en aquells antics escrits. Em va explicar que sempre que havia preguntat per la cova el prenien per boig, com cada cop que explicava les llegendes a algun detectiu o buscador de tresors, o simplement quan deia que era real en alguna entrevista. Em va fer jurar que la trobaria, i que explicaria al món la veritat, que provaria que ell portava la raó, i faria pagar a tots aquells que el van menysprear.

La deixo acabar amb el relat sense interrompre-la, i res del que ha dit em resulta nou. Recordo bé aquelles entrevistes, on es reien d’aquell pobre home, i al meu pare ensenyant-me, ja des d’aleshores: “això que fan no està bé, Lia, no es pot menysprear mai el que una persona pensa o el que creu, per més irreal que ens sembli als altres. Per exemple, aquest home està demanant ajuda a diversos investigadors, i ningú no li ajuda, o bé per por, per vergonya, o bé per egoisme, i això no es pot tolerar. Qualsevol que vingui a demanar-nos alguna cosa, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per ajudar-lo. Per això mai no rebutgem un cas, a no ser que estiguem amb un altre que hem agafat amb antelació. Ho entens?” Vaig fer que sí amb el cap, i li vaig prometre que així ho faria. Fins ara, he complert la meva promesa sense excepcions.

– Necessitaré veure aquests arxius, senyoreta Aranda.

– Ja ho suposava. Aquí els té – diu, allargant-me un USB

– . No he volgut portar els fulls en físic per por que es facin malbé. Com ja li he dit són molt antics, i de gran importància per a mi. Però, si els necessita, els aniré a buscar...

– No fa falta, almenys de moment. Aleshores, vol que trobi la cova, i que porti proves de la seva existència, no?

– Sí. I si la trobeu, no li digui a ningú fins que jo l’hagi vist. I, per l’amor de Déu, no escatimeu en gastos. El meu pare va guardar una quantitat immensa de diners per aquesta investigació, o sigui que la qüestió econòmica no ha de ser un problema.

– D’acord, doncs començaré la meva investigació en el moment que hagi llegit aquests documents, i li trucaré davant qualsevol avanç.

– Gràcies.

Ens donem les mans un últim cop, i la noia surt per la porta. Conto fins a tres mentalment, i, com si estigués tot planejat, i entra el Dani. L’explico la conversa, i em sorprèn, perquè només contesta:

– I doncs, què fem ara?

– Ja llegirem això a l’avió. Ens anem a Grècia.

 
larian | Inici: Història de Leandre i Hero
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]